Resistir és l’acció d’oposar-se, no cedir, no obeir, a la voluntat d’altri. Per a executar una acció de resistència, doncs, cal haver analitzat bé el comportament del que imposa (sigui el Poder que sigui) i trobar la forma més senzilla i eficaç de barrar-li el pas. Susanna Barranco proposa quatre comportaments que atempten contra un capitalisme que converteix la voluntat de les persones en una joguina, que les domina i aconsegueix treure’n rèdit sempre. Ella ho fa a través d’una distòpia i jugant amb el seu llenguatge habitual que barreja el documental amb una interpretació física, performàtica, de símbols i imatges (o accions) que impacten a la platea.

En realitat, totes les accions de resistència (parir; caminar; no produir; morir) tenen el seu contrapunt, es poden qüestionar i així fer reflexions més complexes. Obres com Una imagen terrestre o Pulmons, qüestionen si cal reduir la procreació per salvar el planeta, per exemple. Certament, hi ha un negoci ben lucratiu en les experiències de néixer i el de morir, dues accions irreversibles en la vida d’una persona (la mort té tants prismes com s’exposa a Exitus o Aquellas que no deben morir). Però el que promou aquest personatge anònim en el seu vídeo personal penjat a les xarxes (o que es pot intuir que aquest és l’objectiu de cada escena) és subvertir les normes, trobar un camí que eixampli les possibilitatd tt negant-se a ser moneda de canvi i especulació del sistema.

Marta Galan Sala és la dramatruga i còmplice de Barranco en aquesta peça, que l’estrena es remunta al 2018 a l’Antic Teatre. Posteriorment, han treballat en la documentació i posada en escena d‘Els diners, el desig, els drets (a través de la fórmula verbatim es qüestiona la gestació subrogada, un tema que serveix per a desenvolupar el primer capítol d’Accions de resistència) i recentment, amb Forasters vindran… (sobre el valor de la immigració en la construcció de Barcelona). Barranco també va participar al Red room amb Sol Picó, en què feien la versiño escènica del seu documental sobre la prostitució.

A més de la càmera, la destral, els cubells de sorra i el tronc que va bastint amb branques (com si volgues empaltar una vida diferent a la que marca la societat controlada com retrata 1984 o Un home sol) per donar ombres a altres experiències de vida, hi ha la batria constant. La percussió és, probablement, la millor forma de cridar a la revolta. Com el timbaler d’El Bruc que va aconseguir espantar tot un exèrcit. El posicionament de Barranco és indiscutible, honest i ben personal). Decideix combatre el mercantilisme amb sabates de tacó i la mirada fixa a la càmera. El seu pot ser un evangeli apòcrif que serveixi per a la regeneració d’una societat futura. Però no ens sona distant al públic d’avui perquè assenta les seves pors i amenaces a partir de fets que identifiquen i avergonyeixen la societat actual. La resistència no és passiva. És, en realitat, una invocació a confrontar les contradiccions de la vida de manera activa i apassionada. Amb el risc d’equivocar-se, de cansar-se. Però amb la confiança que algú altre agafarà la destral i seguirà podant els tentacles d’un monstre que ofega amb traïdoria.