ABECEDARI

La companyia La Moukhles & Sentís es va presentar amb una peça estranya, meitat teatre meitat pòdcast, que recollia una experiència real de l'actor i dramaturg i el sublimaven en acció Nodi de gossos i malditos: Va ser una bomba perquè s'atrevien a parlar d'un món molt amagat (els estralls de la droga, també dins de la família Maragall) i ho van fer amb una frescor divertida amb un Pau Riba delirant (interpretat per Fermí Delfa) i una usuària del servei que va poder-se esbravar amb algú que escoltava. Ara Abecedari arriba quan Miriam Moukhles (Premi de la Crítica a la revelació 2024) ja és una actriu cobejada. En molt poc temps, ha enllaçat dues produccions a la Sala Gran del TNC amb Ariadna Gil (Anna Karènina i Maria Magdalena) i un Lliure de Gràcia (Little women). Abans, havia protagonitzat Tots ocells amb La Perla29. Possiblement, per aquest motiu Abecedari es postra davant una arrencada estel·lar (tipus El guardaespaldas tot i que el personatge que es representa és una veu anònima d'un cabaret de París, una Juanita de Tànger que ha sobreviscut als embats dels temps . Ara, desgranen la tragèdia de Gilles Deleuze i el seu Abecedari, una clau per retratar la cosmovisió cultural d'un intel·lectual. De fet, ho commuten amb les raons d'una pintura inacabada d'un piano que surarà en l'ambient com un reflex d'un mirall còncau. És una reflexió sobre l'art, les muses i la consciència social que ensopega quan la becada per fer una tesi en ple agost es deixa embadalir per l'eliminació de l'equip francès al 4x100m a Atlanta'96. Altra vegada, un projecte (esportiu) de vida fracassat inesperadament i que permet pensar si els atletes són dels que corren per escapar-se o per atrapar: són les llebres o els gossos lladrers dels canòdroms, la guineu o els cavalls en una cacera de l'aristocràcia britànica. Joan Sentís i Cris Martínez aconsegueixen no sucumbir davant del vendaval Moukhles. Tenen un punt de vista propi de contrast, que complementa. El defensen bé i amb eficàcia en els breus instants de protagonisme. De l'Abecedari, en realitat, només en queda una mena declaració d'intencions, com si fos un teaser de recomanació per a convidar a consultar-lo s la biblioteca. Que no és poc, però tampoc és suficient. L'escenografia té moltes sorpreses amagades, que juga molt bé amb el suggeriment d'allò que una persona amb imaginació pot arribar a fantasiejar, O un intel·lectual pot arribar a vincular amb milers d'efectes papallona. Però es queda en un segon pla darrere les sucoses bromes de la Juanita cabaretera, picardona, espavilada, vital, musa, en definitiva. Un reflex de l'Andrés Villarosa o del mateix Pavlovsky Moukhles juga amb aquest circ a tres pistes, com qui sap mantenir una desena de plats girant sobre d'un pal, com una malabarista de vuit boles a l'aire. Però, aquesta exhibició, sempre d'agrair, oblida la raó per la proesa obsessiva de l'Abecedari. Potser per això, no s'ensenya el desplegable de fotos del llibre de visites o el trencaclosques de llibres exposats a terra. És un bon espectacle, però, alhora, s'insisteix innecessàriament amb el ganxo que tenen a l'escena.

El seu nom original era Exuperancio Galiana . I si es produeix la més aviat inversemblant circumstància que algú anomenat Exuperancio estigui llegint aquestes línies, li demano disculpes. Però el cert és que si t’han batejat amb aquest nom, no és estrany que a les primeres de canvi, te’l vulguis canviar. Més encara si et penses dedicar a la boxa i saps que el teu nom sortirà imprès cada cop que s’anunciï un nou combat teu. És així com Exuperancio va passar a convertir-se en Fred Galiana, un fill adoptiu de Mataró que ha acabat sent també un dels personatges reals o ficticis (de fet, tots secundaris, si exceptuem la gran estrella de tot plegat) del nou espectacle (el segon seu) creat per la companyia La Moukhles & Sentis. La mateixa companyia que , fa un parell d’anys, tan gratament ens va sorprendre a tots plegats amb l’excel·lent “Nodi: de gossos i malditos” , mentre ens feia recórrer en companyia de Pau Riba els mateixos paisatges barcelonins i sovint tirant a marginals que recorria a un altre teatre de la ciutat el watusi de Casavella. Aquella primera aventura utilitzava el retrovisor escènic per tal de situar-nos en els més contraculturals temps preolímpics de la capital catalana. Però en aquesta notablement decebedora segona proposta, la companyia viatja una mica més lluny. A nivell geogràfic, perquè París es converteix en el centre neuràlgic de l’espectacle , tot i que la mítica Tànger de les primeres dècades del segle XX ocupi també un lloc rellevant al seu imaginari. I a nivell temporal, perquè el gruix de l’espectacle es concentra al cabaret dels anys 50 en el qual actua la fictícia Juanita Narboni, una cabaretera amb ànima de folklòrica descarada sorgida de la ploma de l’escriptor Ángel Vázquez Molina, ell mateix un tangerí que havia compartit moltes xarrades i nits de festa amb Paul Bowles (l’autor de l’emblemàtica i una mica auto-referencial novel·la “El cel protector”) i la seva dona, la també llegendària Jane . Aquest és també el cabaret en el qual acaba recalant el ben real boxejador que si ara porta el nom de Fred, és justament com a conseqüència de la seva admiració per Fred Astaire en particular i el cinema musical en general. I es tracti o no d’una llicència narrativa, , el cert és que també Galiana va acabar cantant i ballant als escenaris, i protagonitzant alguna que altra pel·lícula. És ell, qui fica en els diàlegs de l’espectacle els noms de Vincent Minnelli i Judy Garland. I és ell qui, abans d’entrar al cabaret, pensava anar a veure la minnelliana “The Band Wagon (The Band Wagon)” , des del meu punt de vista, un dels deu millors films musicals de tots els temps; una meravella a l’alçada de “Cantant sota la pluja” que, argumentalment, també té una mica a veure amb el que ens proposa l’entramat d’aquest espectacle . I és que, com a la pel·lícula , aquí també es produeix una mena de col·lisió entre la més sofisticada intel·lectualitat a la recerca de filosòfiques veritats ocultes, i la cultura popular que es mou per territoris amb més carnalitat , pels quals les veritats et poden sortir al pas sense tantes erudites reflexions a la recerca de reconeixement intel·lectual. I aquí és on toca anar-nos cap el mateix títol de la proposta. Tot comença amb un sumptuós pròleg musical que a nivell dramatúrgic queda força despenjat de la resta, però que serveix ja per establir fins a quin punt el carisma i el talent de Miriam Moukhles serà aquí la nota dominant. I acte seguit, ens situa al lloc de treball en el qual dos estudiants intenten donar-li forma a una tesi capaç d’interpretar tots els significats ocults que el mític filòsof Gilles Deleuze va voler transmetre a la seva última entrevista, concedida just abans de llançar-se per la finestra del que havia estat també el seu domicili natal setanta anys abans, i convertida en un testament que recorre una per una totes les lletres de l’abecedari. Aquests dos investigadors, deixen ben aviat clar que es mouen amb intensitats i interessos dispars. Ell, decidit a dilucidar el sentit i les ramificacions de cada lletra i reconstruir així al complert el llegat del filòsof i rebre el merescut reconeixement . Ella, disposada a deixar-se arrossegar pels no tan filosòfics però no per això menys nutritius ( i potser fins i tot molt més reveladors) relats d’un conta contes acostumat a passar-se la vida anant de cafè en cafè ; un personatge basat en el també emblemàtic Mohamed Mrabet. Posats a afegir noms i a extraure conseqüències de les potser no tan casuals diferències (la diferència envers la representació, va ser per cert un dels punts centrals del pensament de Deleuze) , aquí tenim alhora a Nicolas de Staël, que , el mes de març del mateix any 1955 en el qual Juanita i Fred comparteixen una vetllada al cabaret plena de possibilitats, i quan ell en tenia quaranta-un ,es va llençar també per la finestra, segons sembla, per culpa d’un mal d’amors ( o de desamors). El seu testament, va ser un magistral quadre titulat “El concert”, potser inacabat, o potser, del tot acabat. I el quadre fragmentat, servirà per a que Paula González Infante, construeixi a partir d’ell l’element visual central de l’escenografia de l’espectacle. Però totes aquestes possibilitats que tan suggestives semblen sobre el paper, acaben alhora semblant excuses malbaratades d’una dramatúrgia dispersa que, a diferència del que passava a “Nodi”, mai acaba de trobar un punt d’arribada capaç d’atorgar-li coherència. Potser, perquè al llarg d’aquests dos darrers anys, la Miriam ha esdevingut una de les actrius revelació més unànimement reconegudes i aplaudides. I potser perquè això, ha portat a crear una proposta que, malgrat intentar seguir una estructura que manté molts punts de contacte amb la de l’espectacle anterior, acaba convertint-se bàsicament en un vehicle de lluïment personal . Un vehicle que, això resulta inqüestionable, Moukhles omple d’evident talent. Però que, per contra, no contribueix massa a expandir les possibilitats creatives de la companyia. I que, de tant voler barrejar noms sense decidir-se alhora a explorar tot el joc que ofereixen aquests noms, fins i tot decideix pel camí oblidar-se de l’abecedari i saltar-se com si res un grapat de lletres , per tal d’enllestir feina i centrar-se en el que realment importa: les picardies de l’eixerida cabaretera folklòrica. Quelcom que em porta a pensar que haver tingut la humilitat de muntat un desacomplexat espectacle cabareter al servei de l’estrella i sense més coartades intel·lectuals o anti-intel·lectuals , potser hagués resultat més efectiu.

Et diuen que et faran un muntage teatral basat en l'obra filosòfica de Gilles Deleuze i et cures en salut pensant que serà una mena de tesi postdoctoral que costarà de rosegar. T'hi colen pel mig un mite de la boxa de l'època daurada del ring, Fred Galiana, campió d'Europa de mitjan segle XX, fill adoptiu de Mataró, al Maresme, on va anar a parar de jove amb la família, tot i que havia nascut a Quintanar de la Orden, prop de Toledo, i ho interpretes, de moment, com una llicència filosòfica. T'hi posen pel mig el griot marroquí Mohamed Mrabet, un contacontes de Tànger que va fer tertúlia, copa i puro amb l'escriptor Paul Bowles, que li va transcriure i publicar tretze reculls de contes que encara avui són llegits, i queda clar que la literatura oral no té fronteres. T'hi barregen el personatge Nicolas de Staël, pintor d'origen rus, frontissa entre l'art abstracte i l'art figuratiu, exiliat a Polònia arran de la revolució russa, i nòmada després per diversos països d'Europa i també el Marroc, autor del quadre potser inacabat «Le grand concert», que els mòduls escenogràfics de l'espectacle reprodueixen, i que l'uneix amb el filòsof Gilles Deleuze que ell també es va suïcidar tirant-se igualment daltabaix d'una finestra del seu taller de pintura al sud de França. I, per acabar-ho d'arrodonir, apareix, per menjar-s'ho tot, una cupletista i reina d'un dels últims cafès-concert de la vida idíl·lica de finals del colonialisme, inspirada en Juanita de Tánger, personatge de ficció de l'escriptor Ángel Vázquez, marroquí i tangerí, literàriament filla de pare anglès i mare andalusa, testimoni de la decadència de la vida desbocada i lliure de Tànger. I la prevenció sobre la presumpta tesi potsdoctoral del filòsof Gilles Deleuze es desfà com un bolado. Tots són personatges manllevats de la generació dels anys vint i trenta del segle XX. I tots, en el seu camp, són personatges que han deixat empremta. La mort crea el mite. El filòsof Gilles Deleuze es va suïcidar el 1995, llençant-se, com el pintor Nicolas de Staël, daltabaix d'una finestra a París on Deleuze havia nascut el 1925. Havia deixat enregistrat un film documental de vuit hores de durada, que es va estrenar un any després de la seva mort, conegut com «L'Abécédaire de Gilles Deleuze» que recull les converses entre ell i una alumna seva, Claire Parnet, seguint l'esquema alfabètic, lletra per lletra. Cada lletra, un concepte filosòfic. El 3 d'agost de 1996, dos estudiants combinen la xafogor de la canícula parisenca —a vegades cal portar calçons curts sota la gavardina— amb l'elaboració d'una tesi sobre l'obra de Gilles Deleuze. Aviat les discrepàncies entre ell i ella fan estralls i la manera d'enfrontar-se a la interpretació de cadascun dels conceptes de l'«Abécédaire» de Gilles Deleuze es planteja com un dilema que se'ls escapa de les mans. I aquest és el recurs com fa un tomb la trama de l'obra «Abecedari», que encimbella des de l'inici l'actriu i cantant Miriam Moukhles —una entrada de pròleg tintat de misteri, llum, color i veu multilingüe amb àrab inclòs—, i que transforma aquest nou espectacle de la companyia La Moukhles & Sentís, de qui encara cuegen els seus “gossos” i els seus “malditos” d'El Maldà, que ara fa un viatge al segle passat segurament per intentar interpretar el segle present, però no a través de la filosofia conceptual de Gilles Deleuze sinó a través de les històries del presumpte contacontes d'origens humils, de noi de carrer, de formació analfabeta, però amarat autodidàcticament de saviesa popular. És així com la creació promesa sobre la filosofia de Gilles Deleuze es converteix en una creació desinhibida, descarada, divertida i seductora a la vegada que protagonitza sobretot l'actriu Miriam Moukhles, primer com a l'estudiant del 1996 i després com a Juanita de Tánger o posant veu a la peculiar manera de parlar del contacontes Mohamed Mrabet. L'acompanyen l'actor Joan Sentís, cocreador de la companyia, fent d'estudiant, de boxejador i de tots els personatges masculins que faci falta, i l'actriu i música Cris Martínez —també pianista en directe en aquest cas— professora setciències de seminari, filla que no va conèixer el seu pare, el pintor Nicolas de Staël, i que posa música al teclat a una antiga partitura que Juanita de Tánger va heretar, dins d'un llibre de comptes, ple també de fotografies, del contacontes del cafè. L'actriu Miriam Moukhles mostra una vegada més la seva capacitat de posar-se en la pell de personatges com més complexos i exigents millor —el de Juanita de Tánger ho és— i ni que sembli que imita una cupletista que podria ser com les dels vells temps d'El Molino, va més enllà d'aquesta caricatura amb l'aportació brillant i picaresca i també dramatúrgica amb el relat, que si no té títol l'hauria de tenir, com «El conte de la paparra», aquest àcar diminut, discret i silent, que xucla la sang fins al punt de ser capaç de provocar la mort a l'ésser humà si l'enverina amb la malaltia de Lime. Potser tota una metàfora de la paparra invisible que va portar al suïcidi dos dels personatges d'«Abecedari», el filòsof Gilles Deleuze i el pintor Nicolas de Staël. ¿I del contacontes Mohamed Mrabet què se'n sap? Pregunteu-ho als creadors Miriam Moukhles i Joan Sentís. Els dos, com els dos estudiants d'estiu del seu espectacle, van viatjar al Marroc, van a anar a Tànger, i van trobar un besavi de noranta anys que, segurament, els va explicar un dels seus contes de cafè.