Una peça de ritme i cadència imlpacable. Sense espai sonor, només amb el so que fan lels cubells de llauto entrant un dins de l’altre (i amb el zimbrejar de la nansa reverberant). Laur aMurphy dance planteja iun joc matemàtic de dansa conceptual En què la neutralitat dels rostres de les ballarines evoca a un món d’ensopiment, de repetició, de rutina.

El seu joc va evolucionant, en un cos de nou ballarines de diversa edat però un vestuari que les uniformitza, i pasen dels girs de 90 graus a desenvolupar diagonals. Amb la diagonal arriben els escurçaments dels temps i el canvi de cadència. Però sempre el joc és similar. com qui passa cubells d’aigua per apagar un foc. O per comprovar la seva estabilitat.No hi ha emoció als seus rostres; només cansament. La mirada a l’infonit evita la connexió amb l’espectador (que estaria a tocar si no fos pel disantiament establert per la Covid.

Una peça que, des de la seva inexpressió, evoca una humanitat robotitzada. Però, en cmptes de remetre almón contemporani de les xarxes socials, i el poder de la pantalla en la mirada de cada individu prefereixn establir aquesta dependència rutinària amb un element orgànic, d’ús habitual en altres dècades. Les cubells serviien per recollir productes de l’hort però també per rentar i traslladar la roba a estendre. Però no es deixen amorosir per les cançons (com sí que planteja la jocve companyia Com un llum a Safareig, anàlisi semàntica de l’amor (que farà estada a Fira Mediterrània i també a l’Atic del Tantarantana) o la dansa comunitària al Sismògraf 2019 de La bugada. O com els recodds recolits a El silenci dels telers. Laura Murphy Dance trasllada el caràcter distant m és nòrdic, en qè no hi ha temps per a compartir conversa ni cançons mentre es feineja. És un altre clima.