Germaine Acogny es història de la dansa viva africana. Amb més de 70 anys a les seves espatlles mou els braços llargs (com els de Maria Pagés, però sense la seva vigorositat) com detectant capes entre les temperatures de l’aire, com separant gra de palla. Planteja una peça, feta a partir del clàssic de Medea i amb la biografia del seu pare, un militar que va ser fidel a la colónia i va rebutjar la tradició i els costums africans.

La mare de la dansa contemporània africana, proposa en aquesta peça a saltar al costat amagat africà. Amb una simple dramatúrgia (unes cortines i una il”luminació qe permet veure què hi ha al darrer, o no) es va construint aquest món paral·lel entre l’esperitual i el real, entre el passat amb la seva àvia sacerdotessa ioruba i el del seu pare que s’alinia amb els colonialistes. En aquest creuament, Acogny desplega el dolor de Medea que és capaç de matar els fills per afeblir els seus enemics. Thomas Noone ja va provar de ballar-la, amb una dansa fosca, feridora. La ballarina africana separa la mort dels fills amb una circumferència de farina (o de cendra) que emblansuina el continent negre i que acabarà repudiant la blancor. En la seva entrada al món dels pares i de l’àvia, hi transita una butaca (símbol de comoditat, de potència en la paternitat 8coincidint amb el paper de la butaca a El preu de Miller, recorden? Ara fa una dècada el poder s’identificaria amb qui aguanta el comandament de la tele, i avui, amb qui pot aturar el wi-fi a casa).

L’obra s’excedeix en el text quan la força ve pel moviment suau però hipnòtic d’Acogny. Balla desplaçant-se lleument per l’espai i convertint en un petit exercici de capbusar-se en la tradició i la història. És curioòs com aquesta dona, que va tornar al Senegal al 1995 on va crear un centre coreogràfic (com també ha fet Serge Aimé Coulibal a Burkina Faso que aquest Grec ha debutat a Barcelona amb Wakatt, s’inspira en un mite grec per a trencar les arrels del pare. Ella és la filla; ella és l’àvia que pot matar el fill que renegarà de la tradició africana; ella dona veu al pare que busca un món millor per als seus (potser equivocadament). El sud-africà Brett Bailey va utilitzar Samsó per justificar, en certa manera, la violècia per treure’s el jou del colonialisme en el Tercer Món a través de la força bíblica de Samsó. el terrorisme també emergeix com un dels prills a Carrer Robadors, la proposta amb la que es va obrfir el festival aquest any.

Junior Mthombeni, fill d’un jove seguidor de Winnie Mandela durant l’apartheid que es va haver d’exiliar a Europa, també parteix de la carta del pare a Mandela (que va causar un escàndol mediàtic que el va obigar a sortir del país) a Dear Winnie, probablement la peça visdta en aquest Grec amb major valor de denúncia i que aieca les masses a rebel·lar-se. Germaine Acogny mostra una maduresa notable, i una honestedat amb l’agraïment en les salutacions finals. Ha bastit les bases de la dansa contemporània a l’Àfrica a partir d’una generositat que es fa visible en cada instant de la seva confessió escènica.