Com una acció tant poc suggerent pot esdevenir un joc de complicitats? La companyia Reckless Sleepers sap treure petroli d’una acció vestint-la de surrealisme. en un món en què tot es consumeix i es llença abans que es degradi, té sentit que un grup de noies, vestides per anar a sopar a un lloc elegant decideixin esperar serrant les potes de les cadires on són assegudes. El repte,. el joc, és mantneir la compostura com qui vol seduir la parella mentre, en realitat, es van serrant lers potes i fent impossible una conversa formal.

Sense creuar ni una paraula, només amb la mirada i procurant no caure mai de la cadira, com en aquelles instal·lacions magnètiques de Jordi Galí (T., Maibaum), les noies enfronten al repte amb ofici. Busquen el punt feble del moble, el punt d’equilibri en l’oscilació del xerrac i executen sense vacilació.- No cal que la desgtrucció sigui immediata; van minant la base mica en mica, com qui va descobrint els punts febles d’una relació i va jugant a posar-la al límit.

El sopar acabarà sense àpat. Potser és la reacció a que les ha plantat la parella; potser és una metàfora de com van capant tots els matchs del tinder. Potser és només un cant a un consumisme tant absurd com depredador i estèril. Però la compostura, l’equiilibri, la ironia en saber-se fent un acte revolucionari que atempta contra la propietat i les formes (tot i que amb la major elegància possible) contrueix un relat calidoscòpic, que permet entretenir-s’hi, relexionar o, simplement riure’s d’una boutade. La capa de profunditat la posa l’erspectador. Les intèrprets, només mouen el xerrac i procuren no renegar ni un cop.

Les cadires de boix són molt més estables que les de fusta conglomerada. Les relacions estables saben sortejar molt millor els ganivets esmolats, que les trobades quasi fortuïtes. Reckless Sleepers elabora un inventari (potser sense saber-ho) de les relacions personals i els mobles, tot un catàleg dels amors i les decepcions més transformable que el d’Ikea. Per cert, que la peça respondria com un díptic infal·lible amb l’Aneboda de Joan Yago més que no pas amb el destructiu Stokölm (T Borràs, 2009) que va dirigir Marc Martínez o el Fuego fuego, de Manuela Infante.