“Tinc por”.
Aquestes son les primeres paraules que ens transmet Sachli Gholamalizad . I ho
fa  – així restarà al llarg de tota la
representació- d’esquena a nosaltres i de cara a les diverses pantalles i
instruments tecnològics dels quals disposa per tal de  fer-nos arribar la seva proposta escènica;
una proposta escènica que va estrenar fa ja cinc anys i  que des de llavors ha passejat amb notable
èxit i recollint uns quants premis al seu pas per diversos escenaris i
festivals internacionals .Gholamalized ens ha rebut d’esquena – encara que en
tot moment podem veure el seu rostre a una de les pantalles-   mentre
entràvem a la sala mostrant-nos imatges del seu particular àlbum fotogràfic de
família. I ara passa a fer-nos una mena de llistat de les seves pors utilitzant
com a mitja el teclat del seu ordinador. Malgrat les pors, Gholamalized – així
ens ho explica ella mateixa- ha fet totes les coses que calia fer al seu
moment: ha donat el primer petó, s’ha fumat el seu primer “porret”, s’ha
empassat la primera “pasti” o ha tingut la seva primera experiència sexual més
o menys a la mateixa edat que qualsevol altra . Però hagués estat així, si
enlloc de viure a Bèlgica –on s’ha convertit en una actriu força sol·licitada-
des del cinc anys, hagués seguit vivint a aquella Iran marcada per la revolució integrista
de Jomeini en la qual va néixer?

El cas és que
quan la petita Sachli tenia cinc anys, els pares , malgrat gaudir segons sembla
d’una situació econòmica acomodada, van decidir canviar les comoditats sense
llibertat per la incòmoda emigració cap a territoris més teòricament lliures.
El pla inicial era anar cap a Canadà, però el destí final va acabar sent
Bèlgica. I el pla inicial era que la mare , la Sachli i el seu germanet
partissin primer, i el pare acabes de tancar temes pendents a l’Iran i es
reincorporés a la família en un curt termini, però finalment aquest curt
termini es va convertir en una absència de diversos anys. Així doncs, la mare i
els seus fills petits van tenir que seguir el sempre difícil ( i de vegades,
mai del tot resolt)  procés d’adaptació a
un nou país i a una nova cultura amb força més solitud de la inicialment
prevista.

Arribats a aquest
punt podríem deduir que la  raó per
parlar de la qual parla el títol de la proposta de Gholamalizad està centrada
en les dificultats associades a tenir que desprendre’t de les teves arrels
originàries per tal d’arrelar-te allà on ara inicies una nova vida sense
referents , llocs ni persones on poder buscar aixopluc. I sí, aquest tema està
tota l’estona present al llarg de l’espectacle. Però no és en realitat el tema.
El tema, el gran tema al voltant del qual gira tot plegat, és el de la difícil,
complexa, potser impossible comunicació existent ( o inexistent) entre
Gholamalizad i la seva mare. Aquesta mare que va assumir sola amb les seves
criatures aquells primers temps de solitud i que amb l’ajut dels diners que li
anava enviat el marit , va poder tirar cap en davant el grup familiar. Però
alhora, aquesta mare envers la qual Gholamalizad acumula un munt de retrets que
segueixen fent molt de mal. Per què , encara que fossin petits, la mare mai els
hi va intentar explicar als fills la raó de la seva partida cap a un indret
desconegut? Per què , mai no  ha volgut
tampoc parlar de debò d’ella mateixa i del que li va suposar emprendre el
viatge? Per què ha optat sempre per fingir – la filla n’està segura d’això,
d’aquest perpetu fingiment – que està totalment adaptada al seu país d’adopció
i és feliç, quan en realitat mai no ha estat feliç?

Doncs totes
aquestes preguntes li adreça – de vegades, amb indissimulada agressivitat-
Gholamalizad a la seva mare en una llarga entrevista enregistrada que s’acaba
convertint en l’eix central de tota la proposta. Una entrevista que, com tot
l’espectacle, podria ser vista a priori com un intent de restablir ponts
comunicatius; així sembla entendre-ho la mateixa mare .O com a mínim així s’ho
vol creure, ja sigui perquè realment necessita intentar apropar unes distàncies
que venen de molt lluny, ja sigui perquè – tal i com li retreu la filla-
necessita tornar a la falsa zona de confort en la qual no es verbalitzen els
conflictes. Però una entrevista que , en el fons, constitueix una prova
aclaparadora que en aquest cas, la comunicació és un impossible. 

És realment  “A Reason to Talk” la proposta dolorosament
sincera i amb elements catàrtics  que
Gholamalizad ens intenta transmetre? No ho acabo de veure així. El cas és que,
malgrat restar sempre d’esquena mentre la mare ocupa un gran primer pla,
l’actriu i directora és qui controla en tot moment el tipus d’emotivitat que
ens vol fer arribar. Cert que a la pantalla veiem el ben il·luminat rostre de
la mare, però aquest és un rostre enregistrat que deixa anar paraules
enregistrades fa cinc anys. Per contra, el rostre de Gholamalizad , malgrat
donar-nos l’esquena i projectar-se en una petita i fosca pantalla, és el rostre
que ens transmet en directe els plors, l’angoixa, els dubtes o el punt de ràbia
que li provoquen les paraules de la mare. El 
patiment existencial que visualitza aquest rostre que sembla quedar-se
en un discret segon pla  o les mateixes
autoculpabilitats que assumeix Gholamalizad en el tram final del seu psicodrama
tecnològic , no deixen de buscar la nostra empatia. Per contra la presència
congelada en el temps de la mare , malgrat la proximitat del rostre, està
destinada a semblar-nos tan distant com la veu la mateixa filla. I no deixa de
resultar clarificador que , quan l’avia pren protagonisme en una únic moment
filmat, la cara de Gholamalizad s’ompli d’amorosa simpatia, malgrat que la mare
de l’actriu ha deixat anar una informació molt puntual que revela com n’han
estat també de conflictives les relacions amb la seva pròpia mare, i reconeix
haver pogut finalment perdonar-la . Mai sabrem de que: Gholamalizad no veu oportú
o necessari incidir en aquest aspecte.

Així doncs,
darrera el en molts  sentits meritori
treball de Gholamalizad , em resta a mi certa sensació d’informació un xic
manipulada pel mateix mecanisme de l’artefacte escènic del qual  es disposa. Certa sensació d’intent de
provocar un impacte emocional callant masses coses o evitant una veritable doble
perspectiva sobre els fets. Potser per això mateix la fredor s’acaba imposant a
la temperatura emotiva que sembla buscar la creadora. I la repetició de retrets
que no avancen cap a un lloc concret, em provoca un cert cansament.