Jon Maya va passar el seu particular confinament creant. Va ser la seva manera de debatre aquells temps estranys. Això li va donar oportunitat per connectar amb coreògrafs cómplices com Cesc Gelabert (Gelajauziak), Marcos Morau (Oskara) Sharon Fridman (Erritu) i amb els seus músics de referència. Al voltant d’un Chester deuria anar construint un personatge, un punt fantasmagòric, quasi d’un patetisme terrible contemporani. Ha construït una mena de personatge contemporani molt poc habitual en les dramatúrgies corals de la companyia, caracteritzada per integrar la dansa folklòrica en les partitures contemporànies.

L’estranyesa del personatges que es maquilla i es vesteix fent veure qui sap què però que no pot sortir de casa. Es desmorona aquesta màscara quan, per fi, troba un forat des d’on connectar amb els seus músics i amb un guitarrista i cantant (de veu lleugera , pop) i un violí aconsegueix retrobar-se i, amb les espardenyes als peus, alliberar totes les toxines amb un ball enèrgic, de cames enlaire salts elevats, braços impetuosos. En la comunió, es trenca l’estranyesa i hi arriba la desitjada humanitat, de la broma, de l’escoltar l’altre, de desentendre’s de les formes i accedir a construir una peça junts, a disfrutar fent-ho, compartint-ho i projectant-ho també a la platea. Des d’aquí es sintonitza, per fi, amb la vida. I amb les ganes de viure-la.