Es pot expresar emocions a partir de recursos escenotècnics, sense la presencia d’un personatge, o d’una espurna de narració. Això es pot comprovar amb A nublo, un viatge íntim cap a la foscor del bosc que, estranyament, es comparteix des de la platea. Lluny d’El bosque (TNT, 2018) que esperctador estava immers mentre s’anava transformant, l’acció passa a la italiana. Per bé que hi ha sorpreses sonors i d’alguna presència puntual envolvent. El públic queda a les fosques i persegueix els punts de llum que es van escapant per un cantó o un altre d’un teló amb obertures que el mouen ventiladors potents. De la foscor i sons d’insectes i animals nocturns que il·lustren una Natura quasi romàntica, ben poc cruel, (una visió d’urbanita dels plaers del camp però, segurament, poc atenta a a visió rural d’aquest mateix paratge).

El teló cau, la sensació de tempesta es va desvetllant i un sol fa presència com si fos el primer raig del matí. Mentre, un altre llum, fa una parabòlica perseguint l’astre solar. No hi ha personatges, no hi ha història però hi ha un so i una llum que transporta a un món contemplatiu, d’aturar les presses i respirar el temps, a glopades o amb respiracions allargassades, segons l’ímpetu de l’espectador. La campana desperta d’aquest viatge entre el somni i el dia a dia.

A nublo és una proposta molt més íntima i subjectiva que l’antetior visita a la fosca en una cova de Burgos en un espectacle que es va poder veure l’any passat, també alTNT (Light years away). La contrucció dun espai escènic, de transformar-lo a partir del joc de llums i de les aparicions i desaparicions a partir del joc de telons evoca també a un muntatge de la Beca DespertaLAB 2020 (Allí donde no estamos). Els de Monte Isla, però arrencaven l’acció amb un àudio d’uns personatges que situaven la sortida en un temps i un espai. IO que convidaven a què els espectadfors sesumessin (en silenci) a aquella contemplació.

La màquina del fum, el zimbrejar de les barres on pengen focus d’un vermell incandescendent, els ventiladors insinuen una investigació en les condicions de cada espai on es representa aquest muntatge. De manera semblant a les bombolles de Pep Bou, cada espectacle haurà de transormar-se a partir de les condicions tècniques de sala, pressumiblement. Aixo fa que cada funció tingui un desplegament diferent. Però que serveixi per evocar el mateix bosc i aquella foscúria, que abraça però també pot atrapar en una mena de crit silenciat.