SiNOPSi
A Love Supreme és un quartet coreografiat per Anne Teresa De Keersmaeker i Salva Sanchis en què quatre intèrprets ballen al ritme de la peça musical de John Coltrane que dona nom a l’espectacle, una obra cabdal del jazz del segle xx. D’A Love Supreme emergeix una expressió lliure altament intuïtiva d’estructures musicals basades en el blues, unes estructures de factura més aviat poc complexa. L’obra és coneguda per l’exploració que fa de la tensió entre la complexitat i la simplicitat tonals i rítmiques, una exploració que té traducció literal en l’espectacle de dansa: els coreògrafs conjuguen materials resultants de la improvisació i la composició, entreteixint-los i integrant-los els uns amb els altres.
Amb un nou repertori de joves ballarins, De Keersmaeker i Sanchis han reelaborat A Love Supremeper convertir la peça en un espectacle de llarga durada.
Rosas és la companyia que Anne Teresa De Keersmaeker, coreògrafa i ballarina, va fundar Rosas el 1983, esdevenint una referència mundial de la dansa; va fundar la prestigiosa escola P.A.R.T.S, per la qual han passat destacats ballarins i coreògrafs, com Salva Sanchis, que col·labora amb De Keersmaeker. Presentem al Mercat la seva darrera col·laboració i ho emmarquem dins d’una constel·lació on també podrem veure una de les peces de culte de Rosas a l’inici de la temporada, Rosas danst Rosas, i una creació en solitari del mateix Salva Sanchis.
ARTICLE
«Sobre Radical Light» | Por Sara Esteller
El moviment és i genera energía, la dansa és moviment i a Radical Light de Salva Sanchis l’energia que genera el moviment dels cinc ballarins es trasmet a través d'un fil directe al públic, que vibra amb els ritmes musicals i corporals que hi ha a l’escenari.La investigació que aquest coreògraf ha dut a terme durant dues dècades de creació i interpretació dancística tenen a Radical Lightuna mena de punt culminant per dos motius: és, de moment, la seva darrera creació (2016) i, a més a més, reflecteix alguns dels principals interessos de la seva carrera com ara l’equilibri entre la dansa improvisada i la dansa formalitzada. És la seva una trajectòria que ara mostra uns punts suspensius mentre finalitza els estudis en psicología, però que s’ha caracterizat per una recerca en el vocabulari de la dansa, una relació molt intensa entre aquesta i la música i una energía provinent del dibuix dels cosos en l’espai.La peça que veurem al Mercat de les Flors el proper cap de setmana (18, 19 i 20 de maig), compta amb la música electrònica (minimalista) de Joris Vermeiren i Senjan Jansen, el duet Discodesafinado, participació crucial per la tesi que llança Sanchis: hi ha diferencia entre ballar instintivament, com fem en una festa o a casa, i ballar de forma pautada, com es fa a les obres de dansa; al passar de la primera a la segona es poden perdre qualitats com autenticitat, frescura o precisió. Per aixó durant els 60 minuts de representació veurem una primera part que podem anomenar “improvisada”, on els ballarins s’alimentan dels seus propis impulsos, i una segona “coreografiada” i podrem comparar que succeix, en els seus cosos i en les nostres sensacions. Ambdues parts es connecten i la dansa experiencial sembla que ocupi la formal.Amb un elevat ritme musical de 120 pulsacions per minut, Radical Light garanteix adrenalina i un gaudi que, provinent del plaer mateix dels ballarins, envaeix el nostre espai sensorial. Són impressions que ens arriban de testimonis d’alguna de les 25 representacions anteriors.Com ens deia el propi Sanchis a propòsit de l’obra: “Radical Ligth es centra en la sensació de plaer, tant la dels ballarins com del públic, és una peça molt directa, amb una proposta molt explícita que és per gaudir-la”. L’artista català ha estat 23 anys a Bèlgica formant-se primer i creixent després com a ballarí, coreògraf i docent al voltant de l’escola PARTS, la companyía ROSAS i la seva directora Anne Teresa de Keersmaeker. Amb més d’una vintena d’obres estrenades, ha treballat en profunditat la improvisació com a eina escénica, i potser és en aquesta darrera peça en la qual es manifesta amb més claredat i amb uns límits molt més cristalins la voluntat d'improvisar.Ballarins virtuosos entre els qual es troba el mateix Sanchis, velocitat, ritme, dibuixos coreogràfics rics i enginyosos, elevades pulsacions a través d’un paisatge sonor que provoca el “trance”, tot per recorda-nos que “la dansa conté històries personals, marques culturals, conté l’intangible, l’inqualificable i conté també el que ens fa a cadascun de nosaltres únics i alhora ens fa a tots iguals” com explica el creador.Salva Sanchis, que ha ballat molt, tant a l'escena com fora d’ella, ens ofereix l’oportunitat de deixar-nos emportar pel ritme de la música i dels ballarins per després sortir d’allà i buscar el nostre propi batec.
«Entrevista a Salva Sanchis» | Por Sara Esteller
Un idili inesperat amb la dansa, la voluntat de sortir fora i una contínua indagació en el llenguatge coreogràfic van fer de Salva Sanchis un membre destacat de l’escena europea, que ha contribuït a alimentar amb més d’una vintena de creacions pròpies i amb peces signades juntament amb l’Anne Teresa de Keersmaeker. Mentre que A Love Suprem és una obra a quatre mans amb la directora de Rosas, Radical Light és la seva darrera aportació al món de la dansa. Aprofitem el pas d’aquests dos espectacles pel Mercat de les Flors per parlar amb ell. Després de la teva formació a l’Institut del Teatre en acrobàcia, aikido, mim i teatre físic, en quin moment decideixes començar la formació en dansa? Quan vas descobrir que podia ser el teu llenguatge? Va ser gradual, perquè en el moment que vaig descobrir la dansa contemporània com a espectador em va fascinar immediatament i vaig trobar que no havía res més interessant, però no em veia capaç ni d’aprendre ni de dedicar- m’hi. Jo tenía l’estereotip de que es començava de petit, o que primer havies de fer clàssic i després contemporani, idees del tot errònies. És a dir, que la vaig descobrir però la veia molt lluny. També vaig prendre clases però com si fos un turista, pensant “jo no sóc ballarí però potser puc aprendre alguna cosa que em servirà per fer-ne d’altres”, però sense l’ambició de ser ballarí. L’últim pas va ser quan vaig arribar a PARTS amb moltes ganes però no amb la intenció clara de ser ballarí professional. Va ser durant el primer any que vaig pensar que era factible.Des que et vas graduar a PARTS el 1998 has estat ballarí per Rosas i per altres formacions, has creat una trentena de coreografies, cinc de les quals han estat signades conjuntament amb Anne Teresa de Keersmaeker, has tingut la teva pròpia plataforma de creació i exhibició (Kunst/Wekr), has desenvolupat una carrera docent considerable,... i has tornat a Catalunya. És un bon lloc des del qual dedicar-se a la dansa?Aquets 20 anys els dono com una etapa molt complerta, no ha faltat de res. Jo em plantejo ara una oportunitat que pot representar un canvi en la meva carrera, no ho tinc molt clar, vull fer els estudis [de psicología] i el que pot passar després es que canvïi del tot o que torni a la dansa, no ho sé. Seria molt difícil dir si Catalunya és un bon lloc per a la dansa, perquè un es pot a dedicar a la dansa pràcticament des de qualsevol lloc i cada lloc ofereix aspectes diferents. El que ofereix Bèlgica és un nivell de reconeixement institucional molt gran, recolzament, espais de producció, d’exhibició, … Barcelona té altres coses, és una ciutat amb molta inspiració, amb molt bons ballarins, que acull molts tallers … depén com vulguis crear pot ser un bon lloc.De Keersmaeker va dir de tu fa poc “pertany a una nova generació de coreògrafs als quals tinc un gran respecte. He après molt de la seva inventiva i espontaneïtat”, que has après tu d’ella?Moltes coses, a nivell coreogràfic i a un altre nivell. Que la dansa no es la germana petita de cap art, que és un art escènic amb tot el seu dret. Hem treballat molt junts, és una persona molt estricta cap a si mateixa, he aprés que quan un té una idea o un principi coreogràfic cal seguir-lo fins al final, ser honest amb si mateix. He après a treballar amb música, ho fem de manera diferent però entenem que la música i la dansa tenen una relació molt privilegiada; la dansa es pot relacionar amb moltes arts però amb la música i ha una relació molt directa … he aprés moltes coses. Ella no descansa mai, una peça per a ella no està acabada mai, i encara que funcioni bé no deixa de plantejar-se com pot estar millor, fins i tot després de 50 funcions encara plantejarà algún canvi.Tu també ho sents així? Si, però jo deixo viure més la peça, jo puc estar 10 actuacions deixant que la peça es formi a ella mateixa.Has treballat amb diferents compositors i sempre has assenyalat l’especial relació de la teva dansa amb la música, d’on sorgeix aquest vincle? Com que vaig començar tard en la dansa i ja portava anys escoltant i estimant la música va estar molt present des d’el principi. M’agrada molt el cinema, la literatura, però per sobre de tot m’agrada la música, i a l’entrar en el mòn de la dansa ja portava això incorporat; quan vaig començar a provar coses en la dansa la meva experiència musical em servia, la podría aprofitar. A diferencia del teatre, que vaig estudiar però que no em va servir de gaire, si que vaig aprofitar molt més els coneixements de música.Com creus que es podrien definir les teves creacions? Sobretot com una recerca en vocabulari de dansa. També de vegades es podría dir que es tracta de dansa purament, no es barreja amb teatre o altres ingredients, encara que la paraula puresa sone una mica malament, el meu treball és dansa. Pròxim article, sobre Radical Light (18, 19 i 20 de maig al Mercat de les Flors)
«Sobre A Love Supreme» | Por Bàrbara Raubert
L'àlbum que John Coltrane va enregistrar l'any 1964 amb el seu quartet sota el títol d'A Love Supreme va convertir-se ràpidament, i encara és ara, una de les obres més importants de la història del jazz. D'una complexitat intel·lectual, emocional i espiritual com segurament cap altra, A Love Supreme mostra totes les influències del músic i el seu llegat. Provinent de la lleugeresa be bop, marcat per l'audàcia de Charlie Parker, col·laborador dels colossals Miles Davis i Thelonius Monk i investigador de músiques africanes i asiàtiques, va dedicar els últims anys de la seva vida a l'experimentació més avantguardista, fins i tot ostracista. Però en el cas d'A Love Supreme, publicada dos anys abans de la seva mort, hi ha un retorn a la idea més primigènia de voler transmetre un missatge a través de la música. En aquest cas, un missatge espiritual. Prou curiós quan és un disc sense lletra, fora de les tres paraules del títol que es repeteixen al final del primer moviment. A-Love-Supreme. No cal dir més. Aquest amor suprem, el missatge, es refereix al despertar espiritual que el va allunyar de l'heroïna i el va empènyer a fer-se una religió pròpia i sincretista, a la que dedica i pren forma en aquest disc que ell mateix presenta com una declaració espiritual. La gravació, feta a la penombra com en una església, va ser un equilibri perfecte entre la planificació exhaustiva i la inventiva lliure, malgrat estar dividida en quatre moviments, com un concert clàssic, on ens mostra un interès per l'estructuració, conferint-li una quadratura impecable. La darrera part, Psalm, està construïda a partir de la notació que es podia extreure de la dedicatòria que el músic feia a Déu. Creences a part, l'obra és una revelació per l'oïda que involucra la resta de sentits. I és la in-corporació d'aquesta música, literalment parlant, la que ens ofereix la seva versió coreogràfica, ara al Mercat de les Flors, firmada per la coreògrafa belga Anne Teresa de Keersmaeker i el manresà Salva Sanchis.Ell forma part de la primera generació que es va graduar a l'escola PARTS de Brussel·les, fundada per Keersmaeker, i va ser allí que un dia es va trobar lesionat i havent de seure al costat de la seva mestra, encetant una col·laboració que ha durat anys, especialment com a ajudant de direcció. En el cas d'A Love Supreme va anar un pas més enllà i marcà la primera vegada que la creadora minimalista firmava una col·laboració amb algú. Fou estrenada el 2005 amb Sanchis com a part del quartet de ballarins que l'interpreten, i l'any 2016 se'n va renovar l'elenc, així com també es van revisar il·luminació i vestuari, recuperant la foscor en la que el disc va ser gestat, i amb ballarins només masculins. Però el que era vital en la primera versió i continua sent-ho avui és el lligam estructural de cada ballarí a un instrument en concret junt amb la guia improvisatòria que marca la música jazz. Així, el ballarí que personifica el saxo, l'instrument del propi Coltrane, clava els seus moviments entre la resta de ballarins que personifiquen els altres instruments, com la destral humil que era, sabent que el seu lideratge era per força necessari per abraçar aquell grup i guiar-lo de manera ascendent, i alhora amb la humilitat de saber que n'era una peça més als ulls de més amunt. Pel que fa a l'escriptura coreogràfica, segueix les pautes musicals en que, dins l'estructura marcada, es permeten moments amplis de llibertat total que només tenen per constricció haver de guardar el record de la melodia -o coreografia, en aquest cas- original. En aquesta creació compartida -en pocs dies podrem veure'n una de personal de Sanchis- hi ha un equilibri entre la manera de fer més compositiva i organitzadora en el temps i l'espai que és el llenguatge distintiu de Keersameker, i l'aspecte generatiu de vocabulari que interessa a Sanchis, un vocabulari que, totalment arrelat a la música, forma part d'un flux continu energètic i resolutiu. Junts aconsegueixen que no només sentim la música, si no que la veiem en el cos de quatre intèrprets (musicals i coreogràfics) preciosos que ballen amb el seu ritme i melodia, i que encara la continuem percebent quan ha deixat de sonar i ells es mouen. La traducció ha dut el missatge encara més lluny.
