La setmana passada es va poder veure al Teatre Lliure, en el marc del Festival Grec, A la colònia penitenciària, a partir del conte homònim que Franz Kafka va escriure el 1914, poc després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial ‒tot i que no es publicaria fins al 1919. El relat, situat en una illa remota, funciona com una al·legoria política i ha estat profusament analitzat per pensadors com Michel Foucault, Gilles Deleuze, Félix Guattari i Hannah Arendt.

La proposta teatral de Dobrin Plamenov i La Mala Companyia, guanyadora del premi Adrià Gual de l’Institut del Teatre, presenta variacions respecte de l’original, personatges i textos afegits, com també un joc temporal que fa anar l’obra endavant i endarrere a la manera d’una gravació o arxiu revisable. Amb aquest muntatge, dirigit per Plamenov, que també signa la dramatúrgia, la companyia tanca la seva trilogia ‒completada per Es pronuncia Camí (2021), a partir de La pesta d’Albert Camus, i L’últim dia de l’home gos (2023), relectura d’Un món feliç d’Aldous Huxley‒ sobre els mecanismes de control social, la distopia i l’opressió dels governs sobre els individus.

Un sol de justícia

Fa un sol de justícia, com s’acostuma a dir. Una llum implacable cau sobre l’enterrador (Jordi Figueras), un personatge que no figurava en l’original i que aquí acaba revelant-se com el corruptible guardià o dipositari de l’antic ordre. Si l’escenari a tres bandes de l’Espai Lliure ‒escenografia a càrrec d’Ona Grau‒ està del tot ocupat per un tanc de fusta, ple de terra fins a dalt i amb un sot excavat al centre, la protagonista del conte resta oculta en una extraescena contigua de la part superior, a què menen unes escales. Ens referim a la màquina de tortura i execució de la pena de mort que centra el relat de Kafka i el seu sistema judicial arcaic, presumptament en crisi. De fet, el forat excavat en el recinte ‒la sòlida estructura transmet a la perfecció la idea d’aïllament i insularitat‒ correspon al fossat que li espera al cos “ajusticiat”. L’oficial que administra l’aparell (Eduard Serra), jutge i botxí alhora, havia estat la mà dreta de l’antic comandant, enterrat no se sap ben bé on, i res no el motiva més que publicitar la màquina punitiva. Ho fa amb passió i amb sentit d’urgència, perquè tem que si l’estrangera ‒aquí, a diferència de l’original, es tracta d’una noia, que interpreta Cristina Terzi‒ no aprova el seu “procediment”, el nou règim el substituirà per un altre més propi dels estats moderns.

La màquina i la culpa

El principi fonamental d’aquest oficial, únic partidari confés ‒i entusiasta fins a extrems que esparveren‒ del dispositiu de tortura i anihilació, és que la culpa sempre és indubtable. La vida i funció de l’operari ‒el protocol és el fibló del poder, diu Ingrid Guardiola‒ estan estretament lligades a la màquina, i és per això que procedeix a explicar-li minuciosament a la funcionària estrangera ‒una mediadora internacional, potser‒ les parts i el funcionament de l’aparell, dissenyat per inscriure sobre el cos del condemnat la sentència que aquest ha desobeït. No és fins que la sent gravada a la pell que el culpable sap quina llei ha infringit; la desxifra a partir de les ferides, sense cap altra mediació.

Hi haurà una execució pública, però, per la manera com està reordenada i transformada la faula, no se sap de bon inici qui serà el mort. Enfront de la lògica que pretén dominar el món amb l’enteniment, la realitat de l’univers retratat és irracional, absurda, inescrutable. Els dos soldats (Carles Roig i Àlex Pujol), que mantenen una relació incerta, ambigua i canviant ‒els seus rols venen donats per una enunciació externa‒, tenen, en la dramatúrgia de Plamenov, nom propi: Franz (Kafka?) i René (Descartes?); aquest darrer, paradoxalment, s’expressa en termes existencialistes.

El guardià de la tomba

La misteriosa figura de l’enterrador sembla relacionada amb el personatge que dona nom a l’única peça teatral de Kafka, El guardià de la tomba, escrita entre 1916 i 1917 i publicada pòstumament, en què un vigilant batalla amb els esperits dels avantpassats que malden per escapar-se i envair el món dels vius. Això casa bé amb el relat A la colònia penitenciària, en el sentit que la làpida de l’excomandant té una inscripció que commina a creure i esperar en la resurrecció de l’antic cabdill i la reconquesta de la colònia. Sempre perviuen restes d’aquest ordre primitiu; sempre pot tornar a ressorgir. Però també podria passar que el guardià-enterrador, que ja no sap distingir els vius dels morts, hagués canviat de bàndol. Tal com ell mateix diu en un moment donat, el pitjor de l’illa no és la màquina.

Recordatori, advertència, faula

El text, que té més de cent anys però no caduca, remet a un univers de suplicis que despulla els éssers humans de dignitat. Segurament és per això que la direcció, tot i fer una aposta força clàssica, flirteja en algun moment amb l’estètica de la crueltat. D’altra banda, la manera fragmentada com es llencen les rèpliques fa més ominosos el perill i la imprevisibilitat, alhora que trasllada a la posada en escena l’estil kafkià de la interrupció o la interferència. El fet que s’hi hagin introduït operacions de flashback i repetició ‒el rebobinat s’aplica també el moviment actoral, en un recurs poc original, tot i que efectiu‒ incideix en el caràcter mecànic de l’artefacte teatral, que torna sobre si mateix una vegada i una altra, potenciant la idea que els personatges són meres peces de l’engranatge. Els intèrprets duen a terme la seva missió amb eficàcia.

La versió teatral, a banda de fer-se ressò dels règims totalitaris i els camps d’extermini ‒la crueltat mecanitzada, la burocràcia de l’horror, la deshumanització, el laboratori social‒ que semblava anticipar o profetitzar el conte, inclou afegitons textuals que expliciten i polaritzen determinats posicionaments des del punt de vista filosòfic. Així doncs, aporta comentaris o excursos ‒suggestius, perquè estan en certa manera encriptats‒ a la poètica de Kafka, caracteritzada per l’exposició de fets sense context ni horitzó interpretatiu. Val a dir que resulta una mica massa explícita o sobreexplicada la passivitat amoral de la funcionària: “La meva feina consisteix a veure atrocitats i no fer res al respecte”. Aquesta peça avui, muntada així, ofereix un univers reclòs en si mateix, alhora que funciona com a recordatori. El feixisme no està mort i enterrat. Té encara els seus guardians, encegats per la brillantor cruel d’un “sol que mata”.

Crítica publicada a Núvol el 31 de juliol de 2026