Als espectacles del festival Terrassa Noves Tendències s’hi sol anar amb unes notes de temor de no entendre el que sigui que cada peça estigui proposant, de recança per ratificar que el risc de les propostes vives amenaça de mort el fil invisible que connecta l’experiència amb el gaudi. És una sensació que, d’una banda i de l’altra, tothom s’esforça a desmitificar, perquè la tesi és que el llenguatge de les sensacions i els sentiments no entén de referents, de capes de discurs, o d’apostes arriscades. És innegable que hi ha, però, un punt de valentia en anar a veure propostes emmarcades dins les noves tendències, perquè evidentment impliquen experiències fora de la zona de confort i, per tant, una clara necessitat d’obrir la ment i deixar-se endur.

Ara bé, quan es navega pel TNT de Terrassa es descobreixen propostes amb efectes diversos vers aquest patir impregnat en el públic. Sempre hi és una mica, per descomptat, però m’atreviria a dir que BEGINNING #1616D aconsegueix acompanyar en el viatge per una experiència memorable deslligada del buscar entendre i trobar justificacions més enllà del que s’està vivint. Aurora Bauzà i Pere Jou s’imaginen l’inici després del final. Els recents esdeveniments i comportaments humans evoquen a pensar cada vegada més que la debacle generalitzada s’acosta, i per tant ens trobem en un moment en el qual afloren de forma creativa imaginaris diversos del després d’aquest acabament. Després d’aquesta premissa d’inici, que simplement es podria llegir a la sinopsi, la peça transporta en un fluir sensorial que embolcalla d’imatges i transporta des del so.

Aurora Bauzà i Pere Jou se’ls coneix per investigar amb el so de la veu. Amb l’anterior proposta, WE ARE (T)HERE, s’apropaven més a l’experimentació amb les ressonàncies de diverses veus en moviment dins l’espai. Ara, la nova peça s’allunya una passeta de l’exploració i s’acosta a una sonoritat més musical. A BEGINNING #1616D, la sala sencera s’immersa en una foscor absoluta, i aconseguim així alliberar-nos de la raó. Elenat Tarrats, Maider Lasa, Isaac Baró, Diana Pop i Pere Jou, després d’un admirable i crucial entrenament per desplegar-se sense l’ajuda de la vista, empren la seva veu i una llum primer mínima i després protagonista per relacionar-se amb aquest buit. D’aquesta manera aconsegueixen inundar l’atmosfera d’armonies entre gregorianes i música tecno en slow motion. I així se succeeixen propostes estètiques audiovisuals realment prodigioses que duren el temps per just gastar-se.

En definitiva, se n’han sortit. Han siguit capaços de fer viure una experiència extracorpòria difícil d’oblidar, i que al públic tant li faci, i de fet li quadri, trobar l’espectacle programat a l’Auditori, al festival Grec, en un centre cívic o a l’ESCAC pel Terrassa Noves Tendències.