Cesc Gay torna a encertar-la al centre de la diana. Després d’aquell debut sorprenent amb Els veïns de dalt (que, precisament, s’acaba d’estrenar versió cinematogràfica, Sentimental), ara, aborda una altra comèdia de sofà, fent barrila amb les ràbies que arrosseguen tres germans, des de la infància. Res que no sigui gaire diferent d’un sopar nadalenc, amb o sense cunyats d’aquests dies (per cert, ara seria hora de repescar Lapònia, que va haver de saltar de la Muntaner al Capitol, pel tancament de la primera sala, abans que tanqués la segona!). Pere Arquillué torna a la comèdia interpretant un actor que només el criden per fer càsting d’anuncis i que deu diners al germà gran però és honestament feliç amb la seva parella i un gat (que mai apareix). Arquillué és un actor d’èxit al teatre però també és cert que, a vegades, se’l reconeix, posant l’off a anuncis de gambes, que ben bé podria ser un símil a fer de tomàquet en un anunci de gaspatxo! Àgata Roca és una companya sentimental que coneix molt bé les manies dels tres germans però que hi té una paradoxal enveja prquè ella no gaudeix d’aquestes contínues petites traïcions que es fan els germans; i ho troba a faltar. Marta Marco ensenya la seva versatilitat perquè, més enllà del seu treball dramàtic habitual, ensenya una dona que s’ha fet a sí mateixa però que algunes convencions familiars l’han obligat a consentir una parella de la que no en vol sabr gaire res. Finalment, Lluís Villanueva torna a fer parella de ball amb Arquillué com aquell Art, en versió catalana, de Yasmina Reza. Interpreta el paper del guanyador familir quan (en realitat) deu tenir un notable buit en el seu món aparent d’èxit i riquesa, propiciat gràcies a un casament oportú amb una filla d’empresari ric. Cesc Gay, com Llàtzer Garcia (La pols) retrata des de la mirada del fill petit, del que va tard sempre.

Dèiem que Gay gasta un humor molt popular, que retrata les petites misèries en què tothom s’hi pot sentir més o menys representat (o identificar amb algú del seu entorn). Té un to molt similar al de Ramon Madaula amb títols com Adossats, Perduts i Els Brugarol. Sense pretendre fer grans descobriments, fa catarsi de les relacions més quotidianes i petites insignificàncies. Ho fa des de la clau de l’humor, amb concessions a la riallada escandalosa, però amb la intel·ligència de colar-hi instants de veritat i grams de dolor per a fer que aquest pastís. I el títol? Un petit secret que descobreix el protagonista que potser millor compartir-ho amb ell, veient la funció.

Un altre títol cridat a ser un èxit de públic, tot i la pandèmia. Es pot riure amb mascareta còmodament.Ara, vagin abrigats al Roma perquè per garantir la circulació d’aire el vent que circula puntualment recomana deixar-se’l posat!