Lou Reed cantava allò de Walk on the wild side als anys 70. Albert Pla en feia una versió destroyer, però també a so de blues amb El lado más bestia de la vida 20 any més tard. n aquest parèntesi, hi va haver una moguda, que res tenia a veure amb Tierno Galván i el Madrid de la transició. Era un camí anàrquic, desesperat, de baixar amb bici i sense frens d’una joventut que no tenia res i ja intuïa que sempre estaria al costat dels perdedors. Alguns van fer-hi una pela. Molts hi van gastar bona part de la seva joventut. Era el seu moment de llibertat, bèstia, un punt irreflexiu i que va dur a més d’un accident. Jordi Casanovas el contextualitzava en l’època i el definia com un espai on els joves se sentien lliures a Valenciana. Ara, Manel Arévalo debuta com a dramaturg, amb direcció de Roger Torns. La seva mirada és molt més directa, sense tant paella valenciana. Va a diana. A tota velocitat per la via. Els tres actors d’escena (Rafa Delacroix, Diana Gómez , Georgina Latre) s’hi deixen la pell. Potser hi ha moments que es troben perduts en l’escolta de la rèplica. El rodatge els trobarà en llocs més segurs, en què no els calgui dir text per sentir-se enterament personatge.

Els personatges tapen la seva buidor amb els excessos d’alcohol, drogues i sexe. En realitat, mostren una mentalitat molt conservadora (noia que vol lligar-se a un noi); noi que només aspira a esbravar-se del treball mecànic i esgotador d’entre setmana agafant el cotxe i viatjant de disco a disco. Els ulls se’ls hi en van. La boca se’ls resseca. El cos i el cervell els porta per una muntanya russa, sense necessitat de gastar benzina. Són perdedors i ofeguen les seves penes. No es rebel·len, encara (com sí que fan a Gazoline, en un altre context de criminalització arbitrària). Ni tant sols, quan els eliminen aquella fuita a mitjans dels anys 90. Es penalitza la ruta del Bakalao quan convé i es precinten locals. Els grans perjudicats són els propis joves, incapaços de governar res més que el volant del seu cotxe. La vida els corre molt de pressa, torrentera avall.

Manel Arévalo presenta uns joves perduts però que tenen un fosc món interior. Pensen amb rèpliques d’unes imatges poderoses. Metàfores de la depressió. Dialoguen el mínim, amb la justificació que tot és excés, perquè on la peça guanya densitat és en les reflexions dels protagonistes. Buidor enmig del vòmit. Ulls perduts i llengua que busca llavis. Conduint per la banda més bèstia de la via… (i de la vida)