Aquest  4 Carmen explota al màxim la voluntat de nova creació. Perquè desarticula els personatges i les situacions de Carmen i els hi dóna un aire diferent, molt més coherent en el pensament del segle XXI. Per exemple, la dona d’avui ja no és aquella submissa que defensaven les convencions socials de finals del segle XIX. Bizet va ser més políticament correcte que Mérimée, on neix la trama i els personatges. Avui no interessa tant fer arqueologia musical, com reciclar les situacions i abordar-les amb connectors que garanteixin la identificació del públic. La passió per la música i per la força d’aquests personatges totèmics (Carmen, Don José, Escamillo) es manté en el centre de les noves dramatúrgies. 

La proposta és notablement àgil en la seva posada en escena. Gens forçada en el salt de trames i amb apunts d’interès. L’obra supera el pla d’experiment interessant i esdevé un joc molt angulós, amb molts prismes i bons resultats. La comicitat de Toni Viñals, evidentment, s’endú els favors del públlic però aguanten molt bé interpretativament (i amb major registre vocal) Marta García Cadena i Néstor Pindado. A l’escena, es nota que els cinc intèrprets disfruten i estan dins d’aquesta acció que cavalca entre la metateatralitat i els personatges. L’òpera contemporània necessita de més treballs perquè aporta reptes a dramaturgs com Helena Tornero, Jordi Oriol, Marc Angelet i Marc Artigau i sobretot a composutors comMischa Tangian, Carles Pedragosa, Clara Peya i Lucas Peire. El mèrit d’aquesta peça és que, a més, tot i la coralitat evident, s’aconsegueix un espectacle atractiu i molt ben compensat.