La Compagnie H.M.G. situa l’acció en unes grades que envolten
l’escenari per tres bandes i construeixen una partitura de moviments
i de sons. Amb el joc de gravar i reproduir per diferents pistes es
crea una sintonia en la que també hi intervé el públic. Una mitja
lluna de fusta amb un cable tensat a la base (que es converteix en
espai d’equilibri i també en corda d’instruments) L’espectacle
pendula de la ironia al virtuosisme, sense necessitat que els
intèrprets formulin una sola paraula, amb un mim afortunadament
contingut. El joc sonor a partir dels moviments coreògrafics vincula aquesta companyia amb títols com Amigoo  de Mumusic Circus. També del nou muntatge Daraomai, TiraVol. O la sorpresa del flamenc contemporani de la primera Rocío Molina (com l’hometage a la plaça Carmen Amaya o en l’escena puntual de La capitana. 

També Manolo Alcántara va crear un element de grans dimensions (que li deia Paquita) a Plecs que esdevenia un cable on fer funambulisme. El circ desenvolupa nous aparells per evolucionar les disciplines clàssiques. Ara, els H.M.G. fan aquest pont amb el que provoquen un univers sonor alhora que fan equilibri en el cable o fent ús de la mitja circumferència. Una peça que amaga molt i que arrenca amb un (involuntari) homenatge a Pavlovski (quan convida als espectadors que s’abracin amb el veí, un a un. Tendre, directe i efectiu. s’entra al codi íntim de bon grat.