Només per començar: El desig fet realitat de La Sinàptica (aixecar el musical) mereix més vida i major aforament. Potser és previsible el final, però és bonic que tot sigui llegit amb i per amor. Sí als finals feliços, sobretot, quan són coherents amb aquesta necessitat de trobar humanitat i escalf on la vida t’aboca al drama i el desencant absolut.

Va ser a l’Adeu, Jane en què la protagonista lamentava la poca humanitat dels metges. Ben al contrari és aquesta especialista vinguda al pou de la medicina de la mútua de torn. El personatge que interpreta una infal·lible Mercè Martínez (Golfus de Roma, La bella y la bestia o No són maneres de matar una dona) és una dona vitalista, amb una gran vis còmica a explicar les seves desgràcies amoroses. Al costat, la parella (Judit Malet i Marc Lluís Fernández) contemplen com es degrada la relació i com poden anar-ho trampejant gràcies a la metgessa (amb els seus errors) i a un amor romàntic perfecte. L’aparició de l’alzheimer, que avança inexorable com les fulls dels calendaris, es representa en un escenari cada cop més caòtic, en una escenografia d’Enric Romaní (de l’equip de Maldà) fins que apareixen els quadres en blanc darrere les vestidors.

Si a El pare Josep Maria Pou confon les filles i casa seva, o a Ramon, Francesc Ferrer comprova com les paraules es van esborrant de la boca de la mare, a 3 desitjos la música viatja, al costat de la trama, donant sempre sortida a la llum. També Marta Buchaca busca opcions a la comèdia de situació Quant temps em queda? O Oriol Tarrasón relata amb humor les desconnexions de memòria immediata a Kiss me love amb un concert de rock optimista.

El desig és l’horitzó, el punt d’arribada utòpic. Aquest musical de La Sinàptica persegueix un somni a partir del drama de comprovar com afebleix una vida il·lusionant a causa d’un alzheimer precoç. La pèrdua de la memòria és implacable i passa per sobre de la llista de somnis escrits en l’adolescència. Sembla complicat trobar llum en un diagnòstic tant devastador però aquesta idea de Marc Lluís Fernández i els seus còmplices ho aconsegueix amb un final que és tant feliç com ho permet la dura realitat.