Natalia Barraza volia trencar amb les separacions de les disciplines artístiques. Que el circ es barregés amb el moviment. Que l’audiovisual es confongués en les ombres. Que, des de les singularitats, es trobés un mirall, un relat, que transversalitzés experiències. I que, fins i tot, experimentés en la veu cantada (una assignatura que no ha arribat a l’escena però que ha servit per fusionar l’equip). El muntatge el vam veure en un dels primers passis escolars. Abans d’estrena, ja tenia molt ben apamades les transicions i la coreografia enèrgica i envolvent. Barraza ha comptat amb l’assessorament de Roser López Espinosa (moviment) i Helena Ros, de Tarta Relena (veu).

La casualitat, confessa, ha fet que del centenar llarg de candidats a participar a Rara avis, totes cinc fossin dones i practiquessin aeri (principalment trapezi fix). No era buscat. Hauria estat més espectacular si hagués entrat una especialista de tela, per exemple. Però la química entre les cinc intèrprets, que no es coneixien, ha permès construir una peça onírica, estètica i estàtica, que resol la impossibilitat de mantenir una hora d’accions amb aeris amb un treball molt més suggerent.

Les torsions dels cossos que serveixen per executar la tècnica en un trapezi, ara es recaragola a terra, en uns quadres col·lectius preciosos. Com si fossin pètals d’una rosa o plomes d’una ala. Com si redissenyessin un nou ull d’ocell. Les plomes de Sílvia Capell (Àngela) funcionarien com un díptic en què les ales transmuten fins al més enllà. El Circ d’hivern insisteix a condensar la seva proposta amb un relat abstracte (Glatir, Garbuix, Nu…) que compta amb la tècnica com un element més, no com la clau central.

Rara avis avança. Cada escena porta a l’altra i, no té possibilitat de marxa enrere. Com el coneixement, com el fet d’anar en bicicleta, queda imprès en el caràcter i esdevé pensament comú, codi après i compartit. Ara, cert, cadascú es corda la camisa com li sembla. En la seva semblança hi continua havent diferències. I, mentre una relata l’excepcionalitat de ser diversa i alhora compartir bona part de l’ADN, una altra pràctica el llançament de ganivets per fer petar els globus de la festa. Mentre una desplega les llargues cames, l’altra l’envolta patinant (en un recurs similar a Kill me de Marina Otero). Petits recursos per donar aire a una poètica preciosista, que renuncia a la brillantor dels salts mortals.

Rara avis prefereix la conversa tranquil·la, els petits gestos de complicitat a l’espectacularitat. Què hi és, puntualment amb la corda llisa i el trapezi balanç. Però que es frena i s’amoroseix desplaçant les torsions de dansa en el trapezi doble. I els ocells, com aquell corb de Baró d’Evel (Bèsties, Là) creua l’escena, accedeix a un nou camp creatiu, inesperat, pròxim, càlid. Els aeris ja no s’interpreten únicament des de l’alçada. Les singularitats se celebren, en comptes de desconfiar-s’hi. El Circ d’hivern afegeix una nova capa al circ contemporani.