Crònica de la funció al Grec de l’11 de juliol del 2022

Teatre carregat d’il·lusió, un punt naïf. Amb una notable dosi de referències cinematogràfiques i escèniques (i que es converteix en una mena de joc d’a veure qui en troba més). Desplegament immens d’aparell escènic (sovint innecessari si es vol ser auster però volgudament golafre per voler ser excessiu). Potser sobtava, en tot cas, les ombres que es feien entre elsa actors en tapar-se els focus palplantats al prosceni, a l’alçada dels peus. Encara que fos una peça per a dos dies, hagués tats bé vigilar aquestes llepades involuntàries, que desmereixien ua peça lluminosa, optimista, festiva, i alhora oberssiva a la caça de la creativitat, una lluita en la que tot artista ha d’admetre ser-ne perdedor si vol dormir tranquil per les nits.

La Perla 29 ha volgut celebrar la seva temporada de teatre en català a La Colline de París amb una nova posada en escena de 28 i mig explícitament per a dues funcions a l’Amfiteatre Grec. Aquest títol estrenat el 2013 com un invent (al qual no sabien posar nom) ha acabat sent una preciosa targeta de presentació. Dilluns, veient la respiració còmplice de la platea, durant dues hores i mitja i sense pausa, es revelava com un veritable àlbum dels records d’aquesta companyia, que ha anat cuinant a foc molt lent a la Biblioteca de Catalunya, entre cortines, sorra, alguna guitarra i uns núvols que ara tenen color, ara són filmografia de grans clàssics. El 28 i mig és una recreació d’aquell 8 i mig de Fellini, Federico Fellini. Però a Barcelona, si es parla de Federico, salta el García Lorca (ells en farien una intuïtiva versió per a cavall i actrius que s’intercalen els papers a Bodas de sangre).

L’Oriol Broggi, amant de la buidor i de l’austeritat que cantava Peter Brook per narrar amb nitidesa un conte (El cercle de guix caucasià, L’orfe del clan dels Zhao) i deixar que la imaginació voli, s’ha deixat anar per l’acumulació de capes, per atrapar des de l’acumulació: no tenir mai prou per mostrar una imatge encara més emocional, precisa, preciosa, amb un to aparentment espontani, mediterrani, de cantarella napolitana, de tòpics de mossens pederastes, dones que guarden ocells als sostenidors (Giornata particolare) i d’un humor farsesc que topa, de sobte, amb la crueltat de les botes nazis. Abans dels estudis de Cinecittà, la cultura era autòctona, de companyia de teatre ambulant (com els d’Eduardo de Filippo, Natale in Casa Cuppiello), o potser els d’un cert humor de bulevard (Filumena Marturano). A Catalunya, es podia cantar Ovidi Montllor o pregar pel teatre de Sinera a Primera història d’Esther. Però els que tenen ànsia d’artistes, que volen filar sempre més prim, han caigut a la marmita de la comunicació de masses. I poden barrejar West Side Story amb Nine. El gran dictador, de Charlot, amb Amélie. Oriol Broggi es va colar a l’escenari com un tècnic hiperactiu més, amb una comicitat absurda marca de la casa.

Un capítol a part mereix el pes de la companyia de La Perla 29 amb Clara Segura sí, però també una solvent Màrcia Cisteró, Montse Vellvehí o Laura Aubert. Per no parlar de Guillem Balart i Enrico Iannello al costat d’un Xavier Boada històric. La música de Joan Garriga, amb veu esgargamellada, que arrossega la lletra i mira furtiu, és ja emblemàtica com els telons i la pluja amb una simple mànega. La gent de platea va perdre tots els metros. Els actors nedaven de satisfacció i bon rotllo. Potser no calia desplegar tants records. Però cadascú va reconciliar-se amb el Federico que més el va emocionar.

Crítica del 25 de juny del 2013

El treball de La Perla aconsegueix moments preciosos, amb una utilització de l’espai immensament intel·ligent i suggeridora i alternant els elements més artesanals amb els audiovisuals. L’única pega de la peça és que no aporta gaire res més que una reflexió sobre la capacitat d’un artista a no dir res. Però el viatge, els textos, les interpretacions, l’ambient que genera és sublim.