El concert de Dioptria 55 va ser intens i viscut, tot i que amb prou feines, va haver-hi la incomoditat de ballar entre butaques. Bona part de les cançons de Pau Riba es gaudeixen millor escoltant la lletra i amb aquells instants instrumentals que permeten alguna improvisació vocal en forma de crit o de repetició del vers final. Els discos de 33 r.p.m. (a diferència dels de 45, que vivien estressats als tocadiscs) es mouen amb una parsimònia majestuosa. Els solcs del disc, entre cançó i cançó deixaven mastegar el regust del tema que, acostumaven a superar els tres minuts i mig que marca el temps ideal, segons les discogràfiques. Pau Riba i el doble disc Dioptria van marcar una època, van influenciar a molts músics que vindrien després. Riba, controvertit artista i pare, molt probablement, no va deixar mai d’interessar i, per això, devien anar en celebrada peregrinació els Mortimers, però també altres joves com Ivette Nadal, o Els d’El Petit de Cal Eril.

Quan s’entra a la catifa de Pau Riba és igual si es va amb avarques, vambes o espardenyes. Els fills de’n Riba, acostant-se a les 12 de la nit van cantar conjuntament Noia de porcellana. Quan en Llull es va treure la camisa, tots els altres hi van accedir sense manies. El veïnat de Riba és galàctic, com el d’en Jaume Sisa, que va obrir la vetllada amb un poema gravat acompanyat pel pianet de Pascal Comelade. I des del cel estant, deixant que les estrofes es fonguin interminablement com l’abraçada de les ones a la platja, tothom vol alinear-se amb els astres en una constel·lació intergeneracional, que canta cançons llargues sense pressa, generosament.  En tot cas, les pauses permeties instants de broma des del públic com el clam de “pugeu el volum!” com si no se sentís el disc entre tema i tema.

A la vetllada Dioptria 55, la nit de dimarts, s’hi van congregar una varietat notable de músics: Roger Mas (Kithou), Dolo Beltran (Rosa d’abril, l’amor s’hi posa), Alosa (Mareta bufona) o Rita Payés i Pol Batlle (Vostè, tu, tu mateixa). Maria del Mar Bonet (Es fa llarg esperar), que el va cantar emocionada amb Caïm Riba i just abans de la baixada d’Oriol Tramvia (Mel), per les grades, recordant simpaticot que ell ja va ocupar aquest teatre el 1976, en el primer Grec (l’any vinent n farà 50!). David Carabén va ser un cantant bellugadís a L’home estàtic. El Petit de Cal Eril van posar la veu gravada de’n Pau (Cançó 7a en Colors). I en Llull Riba va recordar la darrera companya del pare, Memi March, morta feia tres setmanes a l’Ars erótica cantada amb Ivette Nadal.

Mortimers van entrar a la catifa de Pau Riba, amb la voluntat de fer un repertori de nadales. Ja no el van abandonar en les funcions delirants de Jisàs de Netzerit. Potser no van intervenir en concerts i gravacions del doble disc de Dioptria. Tampoc en Jo, la donya i el gripau què Riba l’agermanava en un tríptic sobre la família. Van esdevenir una fauna afegida a la família per Nadal. El Teatre Grec es va convertir en un càlid menjador amb catifes i plantes en què, en comptes del transitar fluid de les col·laboracions, en concerts homenatges s’hi aplegaven entre caixes o seient a la tarima, fent la família cada cop més gran, compartint una tendra catarsi col·lectiva.

Feia poc que els Ludwig Band (Taxista) havien encès les ganes de ballar a una audiència que tenia paciència en els canvis constants d’artistes, en la segona baixada de la grada de la nit. La banda ja havia esclatat l’auditori el 2023 amb el Gràcies per venir. Ludwig i Mortimers van fer enfilar els ànims i van aconseguir aixecar el públic per ballar a la separació de les grades. De l’embranzida del ball una xancleta va volar del passadís de les dues grades fileres enllà. La vibració final, de festa desfermada, pronostica que hi ha riba (a la velocitat del disc, que sigui) per estona.