L’actriu Anna Tamayo i la directora Ángela Palacios repeteix l’aventura d’un monòleg amb la brúixola apuntant a la denúncia. si ja ho va fer a Cándida, ara retrocedeix molt més enllà i s’atreveix a parlar (i representar!) les maldats dels Tribunals Civils (a Catalunya no hi va actuar la Inquisició, diu durant la representació) que van executar unes dones i atemorir les altres tot buscant bruixes i mals esperits. Des d’una posada en escena molt senzilla (una música èpica molt efectiva) i alguns moments d’extraordinària empatia cap als personatges que va representant Tamayo (l’àvia de la residència recorda la soledat del personatge d’Alba Valldaura a Iaia, memòria històrica, sense pretendre fer una interpretació tan preciosista). Hi ha documentades més de 400 dones executades (a Catalunya les ofegaven, no les cremaven vives) en 5 anys. En total, la història comptabilitza fins a 200.000 dones executades durant els segles XVI i XVII.

La proposta de 200.000 mujeres (que salta del castellà al català per marcar el salt de l’actualitat al passat d’un poble indefens) és arriscada perquè s’atreveix a representar personatges caricaturitzant-los per donar claus al públic a què el pugui reconèixer. Representar el dolor de les tortures, per exemple, és molt agosarat perquè si no impacta prou a l’espectador (i aquí no hi ha l’efecte especial del cinema ni el primer pla, si no només l’empatia pel personatge que s’ha conegut anteriorment) pot acabar resultant ridícul. També hi ha el perill de caure en un maniqueisme estèril, que no aporta gaire res. Però la dramatúrgia i direcció apunten cap a una interpretació honesta, i que permet que els personatges visquin prous contradiccions perquè la denúncia no sigui només un clam inútil. Segurament, es podria esporgar algun personatge secundari i podria guanyar en ritme el desenllaç però té prou mèrit haver sortit indemne de representar uns personatges mitificats pel cinema, amb la simplicitat de les herbes remeieres penjant, una taula, una gerra i un vestuari que es va transformant. Si acusar de bruixeria la veïna per acaparar les terres, podria semblar un exercici egoista d’acaparar l’hort, en realitat era la por la que podia amb l’amor. I les víctimes, en adonar-se’n, proven de redimir-se i confiar en què l’amor els hi arribarà un cop deixin la Vall de llàgrimes terrenal.