La Danesa és una companyia que, habitualment, té molt bon olfacte amb la tria dels seus muntatges. Roland Schimnelpfennig és un encant terrible de la dramatúrgia contemporània alemanya que Barcelona va descobrir arran d’un cicle monogràfic a la Sala Beckett de Gràcia (2006). Ara, La Danesa ha estrenat un títol que encara no havíem vist en català. Però el desencís és notable per previsible i moralitzant. Potser, al repte interpretatiu (de Paula Blanco, Babou Cham i Junyi Sun) cal sumar-li un interessant joc audiovisual, d’storyboard, i una ambigua definició per llibertat, que abraça des de la impunitat més insultant a l’entusiasme íntim per trencar una norma. En el fons, la manera d’actuar de la desena de protagonistes que van encadenant situacions sòrdides i tòxiques, respon a la seva definició de llibertat.

Sens dubte, Schimnelpfennig no és amable amb la societat, ni amb el pervers món de l’art, però això no el fa automàticament interessant. Simplement, el fa de tacte aspre i llengua viperina. La llàstima és que esmerci els esforços en la denúncia del #metoo (absolutament denunciable a la justícia a la vida real, però que és sobrer i moralitzant a dalt l’escena). Caricaturitzar el Poder amb l’abús sexual deixa massa freds els habitants de la platea que ja té aquest terreny massa trinxat i que, si no li fereix en la seva intimitat o en la seva aparent correcció política, li patina, estèrilment. A Jauría, per exemple, proven d’humanitzar els acusats fins al punt que cada espectador reconegui alguna actitud pròpia en la manera d’actuar dels de La Manada.

Després de l’arrencada del 2006 a la Beckett amb La nit àrab, la més celebrada que ja era la que tothom advertia com la més interessant, han vingut altres títols de Schimmelpfennig, un autor que participa periòdicament a l’Obrador, impartint cursos. Més endavant, s’ha tornat a programar aquest autor al Maldà (Peggy Pickit veu la cara de Déu), al Tantaranana (Peggy Pickit ve el rostro de Dios) o a l’Akadèmia (El Drac d’Or), sovint amb la imprevisible (i lamentablement desapareguda) mirada de Moisès Maicas.

Elena Fortuny s’atreveix a dirigir una peça antipàtica amb un repartiment molt dúctil. Blanco domina la paraula; Cham té una notable presència escènica i Sun és un ballarí i coreògraf que tant s’expressa amb la paraula com amb e moviment. Però la peça no traspassa. Queda exposada, freda, a l’aparador de l’escenari, sense que massa gent la compri, es commogui. I és una llàstima perquè La Danesa ha sabut jugar sovint amb la complexitat. Es va atrevir amb una interessant adaptació d’Assaig sobre la lucidesa. Va advertir la destrucció de l’amistat a Un disgust danès (2011). Va preguntar-se sobre la manipulació del poder a Entre la distància del llamp i el tro. I va emmarcar el dolor d’uns pares per la mort d’un nadó a El nedador del mar secret. La Danesa s’atreveix a afrontar poades en escenes amargues, dures, que hi projecta una poesia urbana. Ara, però la seva (sana) voluntat de denúncia ha quedat en un cant que només esquitxa el privilegi del Poder amb un clam maniqueu, que li treu complexitat a les relacions humanes. Llàstima.