Rose
La Villarroel, 20 d’octubre de 2024
Entrem a La Villarroel per l’escenari, el ritual comença sense preliminars. Rose, interpretada per Carme Sansa, mos espera asseguda en un banc de fusta, instal·lada diria jo. Allà hi roman com a senyal de dol per la mort d’un familiar, això és la shiv’ah, una pràctica pròpia del judaisme. I ens explica la seua història, sempre des del banc, mai dempeus, la manca de moviment inquieta i incomoda; però, clar, després sabem que la seua vida ha estat sempre això, moviment, i no, no parlem de la vida aventurera d’una ànima viatgera, parlem de supervivència i de fugida. Rose ha fugit fins i tot de la seua identitat, de la de jueva, i no ha tingut temps ni per plorar les seues morts. Arrelada enlloc, el banc de fusta pareix un bon lloc on estar, on esperar…
Tot i el salt qualitatiu que aparentment la seua vida ha experimentat —de la foscor de les clavegueres a les llums encegadores del somni americà— Rose no ha viscut mai pensant en el futur, com ho faran el seu fill, néts i besnéts. Ni tampoc, per retornar a la terra promesa, la qual es revelarà, en mans de les “víctimes”, infern per a uns altres. S’entén, perquè és d’una actualitat rabiosa, que estic parlant de la persecució que viu el poble palestí.
Em detinc en la història de Rose, sense gaire preocupacions pels espòilers, perquè res pareix ser nou, la història es repeteix i el text de Martin Sherman continua sent vigent. Precisament per adonar-se’n que es repeteix, cal escoltar-la. Aquesta mos arriba amb molta claredat, quin saber dir per part de l’actriu Carme Sansa! Tanmateix, la força simbòlica de la posada en escena —Rose, sempre asseguda, al banc, reforçant el bucle on està segrestada la història o l’estat permanent de dol de la humanitat— resulta, de vegades, insuficient: el text demana més anades i vingudes, pujades i davallades, perdre’s una mica més en les emocions, deixar-se sacsejar pel pes de la història, sortir-ne commocionat, perquè l’explicació genera empatia, però la incertesa a la pell, encara més.
Sortim de La Villarroel per l’escenari, el ritual acaba sense previ avís. Rose no ha estat demolidora, com potser es podria haver esperat, però sí aclaridora, com la millor de les evidències. Entre tant de fum i de fanatisme i de bel·licisme, s’agraeix aquest «de tu a tu» que ens presenta la proposta dirigida per Daniel Anglès, la qual ens recorda, sense caure en un to naïf ni alliçonador, on està l’horitzó: en la humanitat i en la bondat.
Maria Mingorance López