Interiors
La Gleva, 13 de maig de 2018

Una sala de teatre ha arrencat aquesta temporada, La Gleva. Es situa en un espai una mica allunyat de l’epicentre escènic de Barcelona i aposta, segons afirmen, per produccions íntimes de joves companyies. Malgrat que l’espai estigui molt limitat, garanteix tot l’equipament necessari i no deixa res a desitjar, de la mateixa manera que altres sales XS de Barcelona com la Sala Flyhard o Atrium. El seu futur depèn del taquillatge, potser tocarà acostar-s’hi més sovint.

La proposta presentada és Interiors, un drama que la seva l’autora, Concha Milla, basa en una dicotomia: el pes fonamental atorgat a les relacions de parella en contraposició amb una perspectiva de vida cada vegada més líquida. De fet, els personatges de l’espectacle conviuen amb aquest debat, amb la discussió sobre com les decisions que es prenen contribueixen en la construcció d’una identitat i determinen la felicitat.

La protagonista i gairebé fil conductor és la Sara, un personatge rodó la perspectiva del qual es fa palesa en una profunditat que la trama no expressa, però hi és present en l’actitud. Ella creix al voltant de les decisions que les persones del seu voltant prenen. Mereix una interpretació estrella tan sincera i tan orgànica que suposa, amb el complement dels altres, més o menys prometedors, novells, promeses i consagrats, el pes més gran d’Interiors i la figura més espectacular del muntatge. La polarització dels personatges, certament estigmatitzats, pot arribar a enriquir els moments més interessants de l’obra, on tensió i silencis guanyen un pes preciós.

Les perspectives són importants i, per aquest motiu, és interessant el funcionament d’una trama per onades de sentit, que exploten la subjectivitat de l’obra fins a semblar la visió  d’un record desordenat. Ajuden a crear aquest ambient un punt fals la sonorització i una il·luminació contraposada a les actuacions, que busquen la màxima naturalitat possible. Interiors mostra que el temps passa per a tothom i les noves prioritats afloren i empenyen una presa de decisions mai prou encertada. En un món on l’estabilitat és relativa, es fa ineludible per a l’espectador la reflexió sensible sobre la culminació del creixement personal, en soledat o en parella.

En definitiva, una aposta en vies de creixement que ha de millorar a partir d’acabar de construir, de mica en mica, la seva identitat. Igual com aquest nou espai teatral.

Judit Martínez Gili
@Critcultural