La línia vermella

Teatre Tantarantana, 28 de setembre de 2023

El metro és un d’aquells espais on es formen i es destrueixen petites societats efímeres. I com en totes les societats, entre els seus integrants s’hi amaguen històries. Històries d’amor, d’amistat, de retrobaments, d’acomiadaments, però sobretot històries breus, passatgeres (mai millor dit) i moltes d’aquestes es perden entre la megafonia o la tremolor del comboi.

La línia vermella, de la Companyia El Nucli que s’està representant aquests dies al teatre Tantarantana posa el focus en totes aquestes interaccions. En aquelles que es produeixen entres dos punts connectats a raïls. A través de les històries de l’Àlex, el Biel, la Marta i la Núria; que s’interconnecten en molts punts de l’obra, veiem els seus alts i baixos que també podrien ser els nostres.

Un dels grans punts forts de l’obra és aquesta quotidianitat que impera en totes les escenes de l’obra. Situacions comunes on tothom es pot sentir identificat, però que demostren com cadascú viu les coses a la seva manera. Els personatges prenen decisions que, moltes vegades, no saben on els portaran. Per fer més naturals converses -a vegades- massa profundes per un vagó de metro, es fa ús dels artistes de carrer que baixen al metro per mirar d’aconseguir unes monedes. Així doncs, la mateixa companyia ens canta, ens improvisa o ens fan un monòleg.

De totes maneres, el que més em va agradar és la fluïdesa de tota l’obra. Les entrades, sortides, canvis d’escenes discorren talment com si fossin dins un vagó de metro i els personatges es presentessin davant nostre anant a la feina, tornant de sopar o dirigint-se cap a casa seva.

La imitació d’una targeta de metro com a programa de l’espectacle és només un dels nombrosos detalls que la companyia ha tingut en compte a l’hora de muntar l’espectacle. La disposició de la sala imita un vagó qualsevol de metro. Dues fileres de cadires amb barres metàl·liques entremig. Aquest fet em va crear una dualitat. Per una banda, trobo que és una gran idea, però, per altra banda, va haver-hi accions o reaccions que em vaig perdre per culpa de la disposició de les cadires. També és cert que hi ha vegades al transport públic en les que escoltes converses, però no veus els seus interlocutors. És un fet buscat o és una pel·lícula meva? Ho podem preguntar a Paula Castillo i Nil Martín, dues de les persones que actuen a La línia vermella i que formen part de Novaveu. Completen el repartiment Ariadna Barbeta i Júlia Sardà. Castillo, a més, també n’és la dramaturga i la peça ha estat dirigida per Jordi Casado i Olivas. Les pantalles del metro són substituïdes per projeccions, de Marcos Xalabarder, que ajuden a concretar el missatge. Ens situen on i quan ens trobem. El quan és cronològic. L’on, en canvi, evoluciona des d’un pla físic, a l’inici; fins a un pla sentimental/emocional cap al final de la peça.

Per llegir. Per jugar. Per parlar. Per consultar. Per tenir els ulls ben oberts. Per tenir-los clucs. Per somriure al del davant. Per pensar. Per no fer res. Per petonejar. Per plorar. El metro és el bressol d’una pila d’accions. Accions amb les quals tothom es pot sentir identificat.

Bernat Pareja

@desdelgalliner