OstiaTeatre de Salt, 7 de desembre de 2019

Ostia és una instal·lació orgànica que busca en el text allò efímer que té el teatre, un text que vol morir a la mà del dramaturg i director Sergio Blanco, amb la possibilitat de només ser interpretada per la seva germana Roxana Blanco i ell mateix. Petita pausa. Hauríem de revisar la paraula interpretada? Una instal·lació basada en la lectura del text, però, tanmateix no és considerada una lectura dramatitzada, ja que el seu fi és que sigui llegida. 

El joc comença quan posem en boca la realitat, per centrar-nos en la mentida. El concepte autoficció fa referència al jo per arribar a parlar dels altres. Un concepte que per funcionar necessita que la peça s’identifiqui com autoficció ella mateixa, prendre consciència d’aquests fets. Hi ha moltes obres creades a partir d’experiències, records… però no s’emmarquen dins d’aquest mot.

Dir a l’espectador que explicaràs coses personals, però que potser són mentida; una repetició constant. Sergio Blanco expressa que necessita parlar d’ell mateix per ser estimat pels altres, però aquest joc, d’alguna manera, pot donar la reacció contrària. Blanco es torna cada cop més enigmàtic als teus ulls. Vas creant diferents jos. Amb el temps, Sergio perdrà el seu jo per convertir-se en un personatge. Ja està en aquesta transició. 

El fet de pujar el mateix director a interpretar l’obra, a fer d’ell mateix, però a la vegada a llegir quelcom escrit, juga amb allò que podem anomenar realitat. Uns germans que parlen de la seva infància, l’adolescència, l’abús, els excessos… intenten recordar els fets, però sempre hi ha dues versions. Nosaltres mateixos alterem el nostre passat, aleshores existeix? El passat es converteix en un present passat quan el traslladem a l’ara, podem decidir a quin any vam anar al cinema per primera vegada.

Transformar la història d’una ciutat en la teva vida personal. Ostia és una ciutat d’Itàlia, actualment en ruïnes, coneguda com a port de referència en la Roma imperial i per l’estrany assassinat de Pasolini. Des de dos escriptoris som transportats als seus carrers, hotels, platges, al dia de l’assassinat… Però aleshores Roxana avisa que ella només està llegint el text, què estem al teatre. 

L’autoficció és un joc molt personal però necessita a l’altre per donar-se. L’autoficció neix del jo, però és l’espectador qui accepta jugar-hi. Ostia qüestiona el teatre i tots els seus components, els hi dona la volta per poder continuar. 

Berta Cotrina@becodo