Labranza Kids
Passeig de la Muralla d’Olot, Sismògraf, 21 d’abril de 2018

I tu, quina llavor plantaries? I allò que aparentment semblava un secret a cau d’orella es va anar escampant per tota la plaça com un cataclisme dolç i màgic. Es completava el cicle i concloïen quinze minuts que van convertir una plaça sencera en un cúmul de boques obertes, d’admiració col·lectiva per un llenguatge franc, sincer i seriós, un quart d’hora marcat per la solemnitat. Els, com n’hi podríem dir?, esperits lliures, cossos insubmisos, ah!, sí! en diem nens, nens i nenes que fugen de normes i restriccions per seguir el seu curs, el moviment dictat per l’instint, nenes i nens que en cap cas van fer el-ball-de-final-de-curs, sinó que sense deixar de ser nens van fer la feina que moltes vegades els adults no som capaços d’executar amb tanta professionalitat.

El passat dissabte 21 d’abril el col·lectiu La Majara ens ensenyava el projecte Labranza Kids, una reflexió sobre el llenguatge del cos quan entra en contacte amb el món rural, apropant-se a les pràctiques pròpies del camp per observar-ne els moviments i com certs gestos es despleguen i es mouen mentre es cultiva la terra. En l’edició anterior, el Festival Sismògraf ja comptava amb el mateix projecte, però la diferència i novetat d’enguany ha estat la presència de nens -en lloc d’adults- que assumien el protagonisme dels quinze minuts que va durar l’espectacle al passeig de la Muralla, envoltats d’un públic curiós i atent. Un grup de nens i nenes garrotxins van mostrar la capacitat professional de fondre’s en un univers propi, el que cada un d’ells va relacionar amb les pràctiques agrícoles, transportades al llenguatge corporal.

El misteri de la transformació, la metamorfosi, l’evolució d’un element cap a un altre: el procés alquímic de la vida. Les estacions han estat sempre un referent en la vida de l’home per entendre el ritme constant i cíclic que ens mou. Els gestos que es fan al camp canvien segons el moment del procés; una sèrie de moviments que esdevenen clau per transformar un terreny en zona fèrtil i així propiciar el cicle del conreu, posant les llavors al lloc adequat per transformar-les en fruits que després es recolliran. Certs hàbits passen desapercebuts sota el moviment de positures que es converteixen en actes reflexos i mecànics. El més interessant del projecte del col·lectiu Lamajara era aquest; estar atents al cos quan treballa la terra i el projecte encara agafa un aire més natural quan els protagonistes en qüestió no necessàriament han estat mai en contacte amb el món del camp. Cadascun d’ells tenia una eina que transformava en la seva arma de joc, en l’aliat material que es convertia en el misteri dels altres. “L’essencial és invisible als ulls”, va dir Saint Éxupery.

Andrea Bonet
@AndreaBGood