A la deriva

Teatre Tantarantana, 15 de maig de 2025

Alguna cosa se’ns remou per dins quan, després dels crèdits inicials d’una pel·lícula, apareix la sentència: «Basat en fets reals». Però, ¿què passa quan, en vers d’estar basat o inspirat en fets reals, es fa una reproducció exacta dels fets així com van succeir? És palès en el cas del cinema: estem davant d’un documental. ¿I en el cas del teatre? Es tracta d’un cas de teatre verbatim. Aquest és el cas d’A la deriva, que reprodueix els testimonis de vuit persones que han viscut ingressos psiquiàtrics.

Marta Montiel i Elies Barberà culminen amb aquest espectacle la seva «Trilogia de teatre verbatim: temes tabús vinculats a la salut mental». La primera peça, No m’oblideu mai –dirigida per Llàtzer Garcia–, parlava del suïcidi juvenil i la segona, Serà el nostre secret –dirigida per Daniela Feixas–, tractava el tema de l’abús infantil. La dramatúrgia i la direcció d’A la deriva la firma Lara Díez Quintanilla qui, juntament amb Montiel i Barberà, ha format part del procés d’investigació.

La direcció escènica brilla pel seu essencialisme: el que hi ha és el que cal. Vuit cadires, cadascuna d’un tipus diferent i un televisor on s’hi fan projeccions de vídeo en directe. Una escena senzilla, però molt efectiva. La selecció dels testimonis s’aparta de la morbositat i es centra en la vivència personal de cadascun dels pacients. El que importa és la seva opinió sobre l’ingrés, la seva experiència singular.

Al seu torn, Montiel i Barberà fan un desplegament interpretatiu excels. El registre a partir del qual encarnen els personatges està respectuosament allunyat de la paròdia. Viuen la humanitat que hi ha darrere cadascun dels diagnòstics psiquiàtrics. Si bé es podrien haver centrat en la malaltia, han optat per fer visibles les persones que s’hi amaguen darrere. El ritual honora cadascun dels casos, els reprodueixen fidelíssimament, tant pel que fa a la gestualitat com pel que fa a la dicció –fan el lleidatà, el gironí, el barceloní, el terrassenc i el menorquí a la perfecció.

Són vuit persones, no vuit malalts. Conviuen amb una malaltia, però que en cap cas els redueix al seu diagnòstic. Esquizofrènia crònica, bulímia, trastorn de la personalitat paranoica, anorèxia, depressió… ¿i què? També són estudiants, excursionistes, mares, fills, marits, amics, amants. Les vuit cadires, els vuit casos, comparteixen un mateix escenari. De la mateixa manera, cada cas d’ingrés psiquiàtric habita el mateix món: el nostre. Cuidem-nos, que som tots d’allà mateix. Un gram d’amor ho pot capgirar tot. O almenys això vam concloure al col·loqui que tant sovint es fa després de les funcions d’A la deriva.

Un denominador comú unia la majoria de casos: l’ingrés solia ser viscut com una experiència positiva. Allunyat de ser un purgatori, un espai de càstig, de reclusió d’uns pàries que no tenen lloc dins la nostra societat, l’ingrés és aixopluc. El moment d’ingressar era viscut com un moment de suspensió de la realitat: la vida, allí, deixava de ser tan hostil. Era el retorn a la societat el que realment corprenia als protagonistes. A la deriva ens mostra una situació tabú a partir del qual podem reformular la manera d’encabir les neurodivergències dins la nostra societat. Lluny de ser una obra pamfletària, ens mostra la humanitat, profunda i pregona, que sovint no es veu sota el diagnòstic. Veure les persones sota la malatia ens obre els ulls. Només així ens podrem mirar d’una altra manera. Només així podrem parar atenció als nàufrags que, enmig d’un mar d’hostilitats i a la recerca de terra ferma, naveguen a la deriva.

Guillem Galmés Riera

@guillemgalmes_