• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
novaveu
  • QUI SOM A # NOVAVEU
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • ACTIVITATS
  • RECOMANA
  • QUI SOM A # NOVAVEU
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • ACTIVITATS
  • RECOMANA
  • Home
  • /
  • Monopoli
  • /
  • La generació nòmada; i no perquè vulgui
CRÍTIQUES #NOVAVEU

Monopoli

per Aina Zarapico
Monopoli2 Img Galeria
1.1
PER: Aina Zarapico
ANAR A FiTXA DE L’OBRA

La generació nòmada; i no perquè vulgui

Publicat el: 5 de desembre de 2022

CRÍTiCA: Monopoli

Monopoli
Teatre Auditori Municipal Narcís Masferrer, 3 de desembre de 2022

Un cop acabada la vida universitària; has estat pagant el mateix lloguer des de llavors?, has hagut de canviar de pis perquè els propietaris et feien fora?, has pogut comprar-te una casa?

Res més lluny de la realitat, en Pol i la Montse –una parella de joves-vells i els protagonistes de Monopoli-, quan comencen a acomodar-se al pis que fa cinc anys que remodelen, els arriba una carta de l’agència comunicant-los que tenen tres mesos i un dia per buidar-lo, marxar i començar de zero, com feia anys ja havien fet.

L’aventura de trobar nou pis, les hores en vetlla, les discussions, les incerteses i les sensacions retrobades són el còctel perfecte perquè, un cop més, el capitalisme sigui l’amo de les seves vides.

Mar Monegal, l’autora de l’obra, troba el punt just perquè un tema tan feixuc i difícil de pair sorprengui el públic amb una comèdia tan encertada com és aquesta.

Un cop asseguda a la teva butaca i si ets observadora, pots contemplar com els protagonistes mantenen una conversa fora de l’obra amb el públic. Amb la confiança d’aquest a la butxaca, pugen a l’escenari i presenten als seus protagonistes, curiosament, en tercera persona.

L’estructura de l’obra, la música i el suport visual que hi ha a l’escenari recorda molt a les sèries dels anys 2000, en concret, a les famoses sèrie de la televisió catalana, Plats Bruts emesa l’any 1999, o bé, Jet Lag estrenada l’any 2001. Una manera molt original de situar-nos a l’obra recordant que els protagonistes feia vint anys que havien acabat la carrera universitària i, a més, «són el prototip d’una generació que es va criar en analògic per viure en digital» tal com esmenta Monegal.

Mentre en Pol i la Montse es mouen per l’escenari entre les dues cadires i la taula que hi ha, i de tant en tant, s’acosten els dos micròfons que es troben a cada extrem de la sala per donar èmfasis a segons quines frases; la teva ment torna i s’allunya donant-li voltes a la realitat que s’està explicant allà dalt. 

Aina Zarapico

@ainazarapico

TORNAR A CRÍTIQUES
CRÍTIQUES RELACIONADES / Monopoli

TÍTOL CRÍTiCA: De porta a porta, i em mudo perquè em toca

PER: Àlex Locubiche
Alex Locubiche At12.58.53 1080x1080
LLEGiR MÉS
novaveu
[email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat