Música palpable: la dansa d’Albert Quesada

Música palpable: la dansa d’Albert Quesada

La casa de l’artista. Aquest és el propòsit de l’actual mandat d’Àngels Magarit al capdavant de l’equipament dedicat a la dansa i el moviment. Convertir el Mercat de les Flors en un espai de residència; on els creadors puguin trobar les condicions òptimes per a desenvolupar la seva feina. I sota l’epígraf Cèl·lula#1 veurem els propers dies, i coincidint amb la Quinzena de la Danza, el primer resultat d’aquesta aposta per aixoplugar un aspecte ben essencial: el suport que les institucions públiques poden (i han d’oferir) als intèrprets del país.

Flamingos és el títol de la creació que Albert Quesada aquests dies està enllestint amb un nombrós grup d’intèrprets. Cal destacar aquest aspecte perquè, efectivament com explica moltes vegades la directora del teatre, és relativament fàcil veure produccions petites; però una gosadia anar més enllà de dos o tres ballarins. I això manca en el panorama actual de la dansa. I atenció a l’elenc de la proposta. Perquè hi descobrireu un grapat de noms propis, més o menys coneguts pel gran públic, però que estan bastint un dibuix de qualitat i rigor des de fa anys.

I l’Albert Quesada? Una sort que durant uns dies hagi pogut recalar a Barcelona. Amb una agenda plena, nord enllà, on la dansa sempre és més estimada. Format a Barcelona i Brussel·les; estudis que completa amb els de filosofia i multimèdia; ha desenvolupat una intensa (ara comença a ser també extensa) investigació al voltant de la relació privilegiada que conforma el binomi música i dansa. Pensem-hi: a excepció de petits moviments minoritaris, però fascinants, que defensen l’escissió entre ambdues arts, la unió entre moviment i so ha estat una constant des dels orígens de tot plegat: en la tradició popular, és clar; després en els balls cortesans; més tard en la fundació del ballet i les diverses derives d’aquell estil; i fins a arribar a les mil maneres com es pot entendre en l’actualitat la dansa contemporània.

Aquella diversitat és ben palesa en els diferents abordatges que aquest coreògraf i ballarí ha anat fent els darrers anys: en relació a les variacions compositives de Johann Sebastian Bach; indagant sobre les influències en el temps entre Richard Wagner i György Ligeti; desgranant en les profunditats de la música flamenca, amb cançons de Miguel Poveda o Camarón de la Isla, entre d’altres. Fins i tot s’ha atrevit amb un parell d’incursions amb la música electrònica. Per assenyalar només alguns dels espectacles que hem pogut veure aquí. Però repassem, a manera de contextualització, tres d’aquestes peces anteriors perquè ens serviran molt bé per entendre cap a on va la nova producció que es presenta del 21 al 24 de març.

Solos Bach & Gould es va presentar al Mercat el 2013. Segurament la primera oportunitat que vam tenir de fixar-nos en aquest ballarí. S’incidia especialment en el valor de la improvisació. Una peça amb diversos formats que va treballar amb Federica Portello i Mireia de Querol. Ja hem assenyalat la qüestió de la qualitat formal, que es referma amb aquestes dues ballarines. Però encara un altre element important d’aquella feina: la qüestió de la interpretació. Cada cos, cadascú d’ells, juga amb la música de manera essencialment diferent; un aspecte que en el camp de la música és ben conegut i que aquí assenyalen amb saviesa respecte de l’intèrpret de dansa.

Wagner & Ligeti es va poder veure també al Mercat. La impressió causada per la investigació és enorme. Al capdavall, el tema de la transmissió, del llegat; també el de les influències i el saldo deutor amb respecte als nostres avantpassats. Des de l’obertura del Tannhäuser (1845) de Wagner fins a l’orquestració del Lontano (1967) de Ligeti passa una mica més d’un segle. Però comparteixen moltes coses: l’interès per una estructura; les repeticions; i l’anàlisi del significat que proposen. Amb altres sis intèrprets, transportava a través del seus cossos tot aquell lligam i el transformava en moviment visual.

I la tercera: UnDosTresUnDos i que hem de posar molt en relació amb la producció que està a punt d’estrenar-se. Vista en el context del Festival Sâlmon. Efectivament: el flamenc, transformat conjuntament amb Zoltán Vakulya a l’àmbit de l’experiència percutiva. Les constants rítmiques; els tempos impecables; els silencis i la declamació… Una dissecció gens complaent, audaç, trencadora; de la manera com es pot viure des de la dansa contemporània aquell llenguatge profundament arrelat a l’esperit. Un salvatge cop de genialitat que va significar per a Albert Quesada una projecció definitiva de la seva exquisita i metòdica investigació a l’entorn de la relació entre música i dansa.

Fins arribar aquí. Cèl·lula#1 suposa la presentació en societat de la línia de gestió del Mercat de les Flors més novedosa de l’actual direcció. Flamingos d’Albert Quesada seria, en aquest punt, una nova aportació a tot allò que l’artista va trobar durant el treball de recerca en l’anterior obra que hem pogut veure fins ara. Fixem-nos que tot plegat suma, no resta res. La nova estratègia de la casa de la dansa, també ara de l’artista. La nova aportació a l’entorn del flamenc de qui millor entèn de la privilegiada relació que guarden entre elles la dansa contemporània i la música.

Jordi Sora

Personalitats palpables

Nota: M’enamora el títol de l’article del meu col·lega Jordi Sora, per tant, li seguiré el joc amb l’adjectiu “palpable” en aquest mini-article sobre un assaig de Flamingos.

L’ambient transpirava una calma il·lusionada. Vaig poder assistir un “passe” de Flamingos a principis de febrer, un dijous a la tarda al Graner, on Albert Quesada, no només comptava amb el seu nou elenc de ballarins, sinó també amb una bona colla de companys de viatge, com dramaturgs i altres persones que fan un seguiment com a mirada externa. En aquests casos la sensació és la d’una reunió de gran família. Un dels aspectes que fascina més a primera vista és el grup en si, com cada ballarí o ballarina té el seu moment de protagonisme i alhora encaixa perfectament al grup. Al llarg de les escenes, cada ballarí o ballarina entra en escena amb una cançó o alguna peça musical. Molt sovint reconeixarem la música: la majoria de referències formen part de l’imaginari popular, però cadascun tergiversa la peça musical que defensa amb la seva personalitat, carisma o bogeria que ha construït per a aquell moment. Després d’una hora i mitja d’observació a la sala gran del Graner, el que assaboreixo és que, Albert Quesada ha muntat un dispositiu amè i molt sensible per desgranar les personalitats del ballarins a través de la música. Ens serveix en safata les personalitats palpables del ballarins.

Clàudia Brufau