ARTICLes
“¿De verdad, era su historia? ¿O la de otra persona?”, li pregunta una noia a una altra. Al baixar del Mercat de les Flors cap al metro del Poble Sec passo pel costat de nois i noies que han assistit a l’assaig general de Not a moment too Soon. Bona part són alumnes del conservatori professional de dansa de l’Institut del Teatre. Uns metres més endavant, un noi que li explica a una amiga el que ha vist. Primer balbuceja una frase indeixifrable, però li acaba dient: “Va d’un tio que no es porta bé amb el seu pare”, i continua “perquè és gay, i comença a treballar en una companyia de dansa, el coreògraf és vell, però aquest tio el cuida.” M’anoto el que diuen mentalment. La sinopsi improvisada del noi em fa gràcia, perquè precisament copsa una de les idees més íntimes de l’espectacle; la relació familiar d’en Trevor Carlson i en Merce Cunningham.
És la primera vegada que en Trevor puja a un escenari davant de públic i ho fa per explicar records molt íntims, la relació amb una persona que el va fer crèixer, amb qui va traçar grans projectes, a qui va acompanyar: Merce Cunningham, un mite, una llegenda dels segle XX. Poc després de les vuit tocades i amb la remor de la pluja de fons, entra en Trevor a la sala amb un somriure d’orella a orella, es dirigeix al públic en català amb un accent americà entranyable. Passa a l’anglès i ràpidament ens atrapa amb el seu encant, vulnerabilitat irradiant i determinació. Els assajos generals tenen alguna cosa màgica, de cop i volta el treball d’un equip pren vida per si mateix. Dirigit per Ferran Carvajal, Not a moment too soon, és un documental escènic que integra el vídeo de Miquel Àngel Raió, fotografia, so i il·luminació, una escenografia sòbria de Max Glaenzel que et trasllada en diferents atmòsferes, o millor dit, evoca els records onírics i estats d’ànim d’en Trevor. L’Albert Tola, el dramaturg, ha aconseguit tramar un espectacle que plasma la tensió del temps, retrata l’espera com una vivència per madurar, i l’encontre entre dues persones de diferents generacions com una aventura crucial.
Durant set dècades Merce Cunningham va qüestionar el moviment i la dansa. A partir de “però” o “què passaria si” va pensar i repensar radicalment l’essència de la dansa i el moviment. Les seves coreografies tenen una aparença molt formal, però els seus mètodes van ser revolucionaris. Per Cunningham la dansa era gent movent-se. Les possibilitats del cos humà a l’espai i a través del temps ja aportaven un ventall tan ampli de possibilitats que no necessitava arguments, ni personatges per desenvolupar les seves coreografies. Cunningham va empènyer la dansa moderna cap a l’avantguarda, gràcies a les seves ambicions conceptuals. Influenciat pels principis de composició de John Cage, amb qui va compartir vida professional i personal, el coreògraf va utilitzar l’atzar, els daus, o tècniques com l’ “I Ching” per determinar la seqüència de moviments o el nombre de ballarins que utilitzaria. Però, l’aportació més controvertida va ser deslligar la coreografia de la música. Cada disciplina artística es desenvolupava per separat i tot plegat confluïa a l’assaig general, o fins i tot a la primera funció.
L’atracció pel desconegut i la incertesa, van dur a Cunningham a aprofundir possibilitats més enllà del que la seva ment podia imaginar, per això no és d’estranyar que fos un pinoer en el camp de la videodansa, o que apliqués noves eines tecnològiques per crear les seves coreografies. No només va ser un coreògraf inconoclasta, sinó un ballarí que hipnotitzava i un mestre insaciable. A Judith Mackrell, crítica de dansa del The Guardian, una vegada Cunningham li va dir: “coreografiar és com fer mitja, no puc parar.” Encara que només fos mentalment. Els últims anys de la seva vida va estar limitat per la cadira de rodes, molt menys exposat socialment i al públic. En una ocasió una persona li va preguntar a en Trevor Carlson si Cunningham encara era viu, segons va explicar a Alaistar Macaulay, crític de dansa del The New York Times. Va ser llavors, el 2007, quan el productor executiu va pensar que un programa de reportatges sobre el seu treball podria apropar la feina i la manera de pensar del coreògraf al gran públic. Mondays with Merce (Dilluns amb en Merce) és una sèrie documental de setze episodis que mostra diferents facetes del gran mestre.
A Not a moment too soon, en Trevor Carlson ens parla d’un llegat únic, fruit d’una complicitat profunda, ens retrata la seva relació amb en Merce més enllà dels dilluns.
Enllaços d’interès:
Biped explicat per Alastair Macaulay (The New York Times)
Fotografies de Lourdes Delgado: Merce Cunningham i Trevor Carlson a Nova York.
…
Enllaç a la primera crònica i a la segona del seguiment de l’espectacle.
Del 14 al 16 d’octubre a la sala MAC del Mercat de les Flors.
CRÍTIQUES RELACIONADES / Not a moment too soon
No hi ha crítiques relacionades