Libya: Història potencial amaziga i dansada

Set anys després de presentar Performance 55 al CaixaForum, el coreògraf Radouan Mriziga (1985) torna a la ciutat de Barcelona, al Mercat de les Flors, que ens convida a immergir-nos en el seu treball coreogràfic per partida doble amb Libya (8-9 de febrer) i Il Cimento dell’Armonia e dell’Inventione (28-29 de maig).

Originari de Marràqueix i d’arrels amazigues, Mriziga s’inicia en l’àmbit de la dansa al Marroc, Tunísia i França. Més tard, continua els seus estudis a l’escola d’Anne Teresa de Keersmaeker, P.A.R.T.S, a Brussel·les, on ha establert el seu projecte artístic. A Bèlgica, Mriziga col·labora com a intèrpret per a diversos coreògrafs i participa del projecte Re:Zeitung (2013) on joves ballarins revisen el repertori dansístic de de Keersmaeker. De fet, el coreògraf ha establert un vincle creatiu amb la baronessa del minimalisme flamenc, de Keersmaeker: ambdós signen la peça 3ird5 @ W9rk (2020), així com Il Cimento dell’Armonia e dell’Inventione (2024). Aquesta darrera, que podrem gaudir al maig, va inaugurar la passada edició del Kunstenfestivaldesarts.
Actualment Mriziga (i el col·lectiu que encapçala, A7LA5), és artista resident a de Singel (Anvers); però també ho ha estat d’altres prestigiosos teatres i espais a Bèlgica com el Kaaitheater (Brussel·les) o el Moussem Nomadic Arts Centre (Anderlecht).

L’obra de Mriziga constitueix un diàleg constant amb les seves arrels i el seu imaginari, el qual sense abandonar mai la dansa i el moviment, experimenta amb formats que van més enllà del convencional. En les seves primeres peces —55 (2014), 3600 (2016) i 7 (2017)—, Mriziga transforma els seus referents d’art i arquitectura islàmics en una mescla de coreografia, instal·lació i maçoneria. En referència a 3600, l’artista describia la seva obra com una «coreografia de la construcció» mitjançant la qual bastia espais que es transformaven amb el moviment. De fet, l’interès per l’espai i l’arquitectura ha estat una constant en l’artista des del seu primer solo. Partint de la idea que a l’Antic Egipte s’establia, com a mesura estàndard, la llargària del colze del faraó regnant, 55 (2014) proposa el dibuix d’una espècie d’arabesc prenent la mesura del braç del coreògraf i ajudant-se solament amb un guix i cinta adhesiva.

Libya (2022), l’obra que presenta aquest febrer al Mercat de les Flors, forma part d’un conjunt de peces que, des de 2019, giren al voltant de la cultura amaziga. Els amazics són un dels pobles autòctons del nord d’Àfrica, on hi continuen vivint, des del Marroc fins a Egipte. Al llarg de la seva història, la cultura amaziga ha hagut de fer front a nombroses colonitzacions (romanes, àrabs, franceses, espanyoles, italianes…) i encara pateix un greu ostracisme al Marroc i Algèria, els dos països amb més població amaziga.
L’hostilitat contra la cultura i la llengua dels amazics —que podria ser la tercera més parlada a Catalunya— dificulta la seva transmissió i ha tergiversat la història d’aquest poble. Davant d’aquesta realitat, Mriziga va voler dedicar una sèrie de peces que no només reflexionéssin sobre la seva pròpia tradició sinó també sobre el concepte mateix d’història.

Aquesta sèrie de peces solístiques —Ayur (2019), Tafukt (2020) i Akal (2021)— conduiran conceptualment i es trobaran a la peça (ara grupal) de Libya (2022). Tot reconeixent l’origen matriarcal d’aquest poble, les tres peces anteriors expliquen el viatge cultural de la deesa amaziga Neith que esdevindrà Atena, després de passar per Cartago i Egipte. Com pot ser que s’oculti l’origen d’un mite com el d’Atena i la història d’intercanvi i transmissió cultural tan fructífers? —es pregunta Mriziga. Com reparem la història d’un poble al qual se li ha negat sistemàticament la veu?

Libya (2022) és la darrera peça d’aquella sèrie i busca reivindicar la cultura oral dels amazics, els quals disseminen la seva història a través de les seves cançons, danses, vestuaris i poesia, tal com confessava el coreògraf recentment. Al llarg dels seus textos sobre l’obra, Mriziga dialoga tàcitament amb les idees d’Ariella Azoulay al llibre Història potencial. Desaprenent l’imperialisme (2019). En aquest llibre, l’autora continua les tesis benjaminianes, que plantegen que la història és sempre el relat dels vencedors, i anima a «desaprendre» les pràctiques i categories pròpies amb les quals l’imperialisme o el colonialisme expliquen el món i narren la història. Per això, Mriziga poua la història dels amazics més enllà dels llocs autoritzats: no es tracta de representar la història ni de crear una altra narrativa, explica el coreògraf. Per Mriziga, crear un espai de transmissió d’històries, cançons, danses i de diàleg entre el públic i un cos de dansa gairebé tot amazic, és una manera de contrarestar la violència envers la cultura amaziga i reividincar-la sense usar les eines de l’amo, com diria Audre Lorde. «La història potencial», escriu Azoulay, «és una forma d’estar amb els altres, tant els vius com els morts, a través del temps. És una eina que permet deixar de separar el passat del present, els pobles colonitzats dels seus mons i de les seves pertinences; i la història de la política. És una pràctica que ha de permetre revertir violències». Libya és una assaig d’història potencial amaziga que es balla i es canta.

La peça grupal que ens presenta el coreògraf marroquí fuig, per tant, d’una voluntat folklorista, que pretengui exotitzar i reproduir una imatge del passat cultural amazic. Libya és una reactivació del passat (hi trobem referències a les pintures rupestres de la zona, així com música amaziga i àrabo-andalusina) que es mescla amb el present (amb poesia i danses urbanes). En aquest sentit, la proposta de Mriziga busca trencar les diferències entre passat, present i futur: tot és u. Els elements culturals amazics a la peça no són senzillament cites d’un passat enterrat (o preservat en un museu etnològic) sinó que són elements presents i futurs, vius i disponibles. El signe que una cultura està i es vol viva precisament es troba quan fugim de la mera cita a un passat llunyà, transformem allò que ens travessa i ho portem més enllà.

Amb una forta presència del ritme i de la música, Libya és una proposta amb una potència visual i coreogràfica extraordinària que ens ensenya que entre els plecs del cos i de la dansa hi ha una altra noció d’història i de política de la qual encara tenim molt per aprendre.