La programació

El TR3SC va
abaixar el teló d’“El teatre per
dins” a la gran casa del teatre català. La darrera sessió del cicle va comptar amb una visita al
Teatre Nacional de Catalunya de la mà del seu coordinador artístic Ignasi
Camprodon, que va explicar detalls del funcionament de l’equipament i tot
tipus de curiositats, seguida d’una conversa amb el director artístic des del
2013, Xavier Albertí.

Albertí assegura que hi ha
feines que no estan fetes a escala humana i la seva n’és una. “Hauries
de tenir massa més mans, massa més peus, massa més caps… massa més de tot.
Mai estàs satisfet de tot el que estàs fent perquè te n’adones de l’enorme
dimensió d’aquest teatre i la seva responsabilitat”. Aquest sentiment conviu amb la
convicció que té ‘quelcom a aportar’ al teatre català i que ho fa amb la ‘coherència’
amb què ha volgut regir sempre la seva trajectòria.

Defineix bromejant la figura del responsable de
configurar la programació com la d’“aquell a qui li cauen sempre totes
les garrotades” i assenyala les diferències entre els teatres de
titularitat pública i privada, ja que el primer ha seguir les directrius del Departament
de Cultura de la Generalitat lligades a les polítiques culturals nacionals.

El Nacional ha de ser un referent en diversos aspectes com
ara establir i renovar el cànon del patrimoni escènic català, plantejar la
innovació en les arts escèniques contemporànies, etc. “A diferències
d’altres països, com per exemple París on hi ha cinc teatres nacionals i es
reparteixen l’obligació de fer dramatúrgia contemporània, repertori, grans
clàssics del segle XX…, aquí en toca fer-ho tot a nosaltres”, diu, i a
trets generals apunta dues missions:

En primer lloc, crear una
escola d’interpretació: uns paràmetres perquè hi hagi una convenció cultural
que permeti la credibilitat dels actors i fixi el gust dels espectadors.I, en segon lloc, el deure de
llegir els grans clàssics universals per no desconnectar-se de la tradició del
cànon occidental i revisar el patrimoni propi, però també alimentar-se de la creació
contemporània coneixent
el que s’està escrivint de forma important al món i incentivar els autors catalans.

Albertí –que ja té tancada la programació de la temporada 16/17 en què el
TNC celebrarà els 20 anys– apunta que “la idea d’èxit per a un
teatre públic ha de ser relativa i no necessàriament implica que porti molts
espectadors”. D’altra
banda, reflexiona que “aquest èxit no es pot preveure, sinó estaríem
esponsoritzats i tindríem accions en borsa” i observa que “hi ha espectacles que no capten tots els
espectadors que voldríem, però no per aquest motiu deixarem de fer un determinat
tipus de teatre”.L’equilibri
total del percentatge d’ocupació d’uns espectacles sobre uns altres permet
incloure a la programació produccions que, d’altra manera, en caurien
immediatament.

Li
interessa conèixer al màxim el públic
i, en aquest sentit, cada cop impulsen més estudis per comprendre’l,
fidelitzar-lo i posar-se al seu servei. Bona prova d’aquesta aproximació és la
campanya publicitària que els ha reportat el rècord històric d’abonats al teatre, passant dels 1.200 que tenien
l’any passat als més de 4.000 actuals. “Contràriament
al que es pensava, la forma de créixer és cuidar l’abonat”, afirma, una
acció que acaba repercutint en l’hàbit
d’anar al teatre i reverteix en altres equipaments i el consum cultural en
el seu conjunt.

Entre
les línies artístiques d’Abertí destaca el suport
als dramaturgs contemporanis del país. Ja no està en marxa el T6, però, per
compromís, en cap temporada hi ha menys
de tres textos d’autors catalans actuals. A més a més, el TNC és pioner a l’Estat “tutoritzant” un autor i
portant a escena la seva obra, seleccionada a través de la bústia de recepció de textos, on
arriben una mitjana d’entre 100-150 obres.

També
és rellevant la iniciativa dels epicentres
o eixos temàtics per la qual es revisiten autors d’altres temps. Com
que “exhumar un autor amb una única obra
és d’un risc excessiu”,els
recuperen amb diverses produccions, exposicions, conferències, edicions, etc.
que afavoreixen restaurar les condicions
de recepció del seu llegat com seria natural en una tradició no estroncada
per la guerra civil i la dictadura.

Decidit el ventall de
títols que vol programar, Albertí tria els directors que els poden materialitzar (que, al
seu torn, conformaran autònomament l’equip artístic i tècnic). També és molt receptiu als projectes que li presenten els mateixos creadors. Atén
a tothom qui li demana que li programi tal producció o dirigir tal altre
espectacle i, en cas que no vegi adequat el text que li plantegen però li
agradi la proposta, els suggereix una altra possibilitat ja que “a vegades les obres són bones, però no és
el moment de fer-les perquè no il·luminaran aspectes del nostre dia a dia”.
I aclareix: “El criteri del teatre
català no el fa el Sr. Lluís Pasqual i Xavier Albertí en el cas dels teatres públics,
el fan els excepcionals professionals que tenim i, per tant, una part molt
important de la responsabilitat és delegar i reprimir el gust personal per fer
que aquells creadors que tenen una força expressiva singular puguin fer allò que
els interessa, agrada i senten que han de fer. Us asseguro que l’espectacle
sempre serà molt millor si qui el dirigeix sent la necessitat de fer-lo que si
li ha caigut o ‘toca’ perquè no té feina”.

Finalment
remarca el rol del TNC com a centre de
producció. Les coproduccions amb
Temporada Alta, el Festival Grec i altres estructures que tenen la capacitat de
fer gires amb els seus espectacles aporten dos tipus de fruits: donar feina al sector (aquesta
temporada a 275 professionals no vinculats amb nòmina fixa a la casa) i retornar la inversió nacional fent circular els espectacles arreu del
territori.