La Mostra d’Igualada arriba a nous públics

En un país com el nostre, amb unes arts
escèniques madures, referencials, un ecosistema creatiu que sovint aposta pel
risc i la innovació, es detecta un dèficit tan evident com deplorable. Parlem
del teatre juvenil, el que s’adreça a adolescents, el que els interpel·la, els
toca. Un teatre fet amb la mateixa exigència que l’anomenat teatre per a
adults, però amb ingredients que els reconcilia amb un art que, probablement,
van gaudir a la infància, però que en els anys d’adolescència els oblida.

Aquest oblit comença a corregir-se
gràcies a iniciatives que treballen per a la normalització d’un teatre (madur)
adreçat a nois i noies de Secundària i Batxillerat. I la Mostra de Teatre
Infantil i Juvenil d’Igualada, que durant molts anys s’havia centrat gairebé en
exclusiva en el teatre per a tots els públics, ha obert per fi, i amb decisió,
una línia que descobreix a aquests joves un teatre que té molt en compte la
seva realitat.

Tecnologies, inclusió social, amor

La Mostra Jove ha ofert tretze espectacles en els quals els adolescents han trobat temàtiques que formen
part de la seva quotidianitat. El programa va inaugurar-se amb #Like_unfolow, de la
companyia TeDebat, especialitzada en escoltar els més joves i reproduir després
als seus espectacles allò que ha escoltat. En aquesta ocasió, el muntatge
(mínim, pensat per portar a les escoles) s’endinsa en les xarxes socials per
demostrar com un ús prudent pot tenir conseqüències positives, i el mal ús,
resultats catastròfics. L’obra no només parla de likes, sinó
d’adolescents inadaptats, incapaços de gestionar les seves emocions i
aclaparats per la llei que imposen els més forts de la classe (símbols d’una
societat em què també impera un poder repressor), un punt que potser els alumnes
de primer i segon de secundària (13-14 anys) no acaben d’albirar; malgrat tot,
el muntatge els atrapa i els presenta situacions perfectament identificables,
reconeixibles.

La dependència a les xarxes torna a
aparèixer a l’última peça teatral inclosa a La Mostra Jove: iMe, un
interessantíssim treball de la companyia Dara que va un pas més enllà i
planteja un futur proper en què el dispositiu amb què ens connectem amb el món
substituirà qualsevol contacte amb altres persones. Una deshumanització
explicada en clau d’humor, per més que rere el gag s’amagui una realitat gens
còmica (i no tan inversemblant).

Igualment, la inauguració oficial de la
Mostra va picar l’ullet als espectadors joves amb un espectacle més potent pel
seu vessant social que pels valors estrictament artístics: BasketBeat, un
projecte integrador de Big Band Basket Beat Barcelona que dóna la possibilitat
de pertànyer a un grup, de créixer i, fins i tot, de pujar a un
escenari, a joves amb risc d’exclusió social. Una pilota de bàsquet és la clau
per escapar de la marginació i per portar la diversió, la música i l’esperança
a altres joves que l’han perdut.

I més temes d’interès per als
adolescents: l’amor, la relació de parella, central a Et planto i
transversal en un drama com Adolescer 2055 –bon intent de fer ciencia-ficció,
un gènere a l’alça entre els més joves, en escena–; la rebel·lia, la
incomprensió, la injustícia, l’oposició a aquell poder repressiu de què parlàvem abans, al magnífic Ragazzo pel qual Oriol Pla va rebre recentment el
Premi de la Crítica de Teatre; circ, música… Un programa complet.

Per a més petits i/o més grans

El gruix de la Mostra, però, continua sent
territori familiar. Repartida en tres itineraris (un per a menors de 6 anys,
un per a nens i nenes de 6 a 12 anys i el tercer per a tots els públics), l’oferta
de teatre i circ infantil ha introduït els més petits ens estils musicals com
el jazz (Viatjazz a Nova Orleans), el son caribeny o les melodies
orientals (La nau simfosönica), els ha ensenyat a perseguir els seus somnis (Screen
Man) o a recordar l’herència dels grans (Hilos), a trobar l’ànima
dels objectes (Faboo), a gaudir de la dansa (Zaquizamí). Dintre
d’aquest bloc, però, mereixen una menció especial dues propostes, una que vol
fer pensar a nens i a adults, i una altra que els emociona per igual.

La primera és Most of all, you’ve got to hide it from the chicks, una creació-taller de Carla Rovira que reivindica
la maduresa del públic infantil, preparat per entendre realitats adultes, alhora
que denuncia la sobreprotecció a què els sotmetem perquè no sentin angoixa o
dolor, sentiments que, al cap i a la fi, els ajuden a avançar en el seu
creixement vital. La segona, tot un tresor, és H+G, una versió escènica del clàssic Hansel
i Gretel a càrrec de l’Accademia Arte della Diversità. En són protagonistes
dos actors amb un grau de disminució mental, que interpreten els seus papers
amb una professionalitat fora de sèrie. Atmosfèric, imaginatiu, emocionant,
l’espectacle és una autèntica meravella. Confiem que els programadors hagin
pres exemple de Pep Farrès, director de la Mostra, i permetin que el públlic
català gaudeixi un altre cop d’una proposta modèlica.