La Mostra d’Igualada 2017

Un any més, i ja en són vint-i-vuit, Igualada s’ha
convertit en epicentre del teatre familiar i jove, d’espectacles de sala i de
carrer, de circ, de dansa i de creació contemporània que, amb els diversos
llenguatges de l’art en viu, fan riure, emocionar-se o pensar al públic en edat
escolar. La Mostra, però, no és mai la mateixa: edició rere edició, l’equip que
la fa possible s’empesca noves fórmules per fer palesa la diversitat existent
en l’àmbit del teatre infantil i juvenil. Així, enguany ha programat propostes
que parlen als nens i nenes de temes tan espinosos com la mort o la por, mentre
que als que tot just han deixat la infància al darrere els ha ofert un ampli
ventall d’activitats (tallers, concerts) fetes a mida, brindant-los un espai propi
dins aquest mercat que, a banda de servir d’aparador de la creació escènica que
es cou (i mou) al país, vol encomanar la passió pels escenaris a les noves
generacions d’espectadors.

Una altra de les fites d’aquesta Mostra
d’Igualada dirigida per Pep Farrés rau en la implicació de tota la ciutat en un
esdeveniment que atreu gent d’arreu. En aquest sentit, La Mostra 2017 ha estat
present, viva, als carrers i botigues que s’han guarnit per a l’ocasió, i fins
i tot  a les finestres i balcons dels
veïns que han volgut participar de la festa escènica. Tot un encert: la difusió
de la cultura no només passa per teixir complicitats amb institucions o
entitals privades, sinó per teixir-les amb la mateixa ciutadania.

La pèrdua també és cosa de nens

Malgrat dues importants cancel·lacions d’última
hora (Cospress, de Cia. Kimani, una reflexió coreogràfica al voltant del
culte al cos, i El buit, l’espectacle d’Estampades/Impàs que hauria
d’haver inaugurat la Mostra, i que parla de l’art com a aliat per superar les
adversitats), totes dues causades per la lesió d’un dels intèrprets,
l’expectació aixecada per la incorporació de temes tabús a la programació infantil
de la fira va quedar satisfeta amb espectacles com Euria (Pluja), de Markeliñe Teatro, un muntatge que
exposa, amb la delicadesa que defineix els treballs de la companyia basca, però
sense cap mena d’edulcorant, el procés de dol que segueix a la pèrdua d’una
persona estimada. A la mateixa franja d’edat (de 6 a 12 anys) van adreçar-se
Atikus Teatro (Maravilla en el país de las miserias, una evocació del
dolor i la injustícia de les guerres) i L’Estenedor Teatre, que amb El col·leccionista de pors
va donar algunes claus per fer front a les pors dels més menuts, amb humor però
insistint, en tot moment, en que la por no és cosa de covards.

De manera menys directa, però igualment eficaç,
el clown de Nàufrags (La Industrial Teatrera) toca assumptes com els
excessos del poder o dels petits naufragis quotidians; la subtil poètica de Tierra
efímera (Collectif Terron) ens recorda en tot moment la fugacitat de fets i
emocions que, com la terra, semblen inalterables, i la ironia de Contes 1.0 (Teatre
a la Fuga) ens fa veure com la posada al dia dels contes clàssics els resta
part de la màgia. Són propostes, entre moltes altres, que se sumen a la
voluntat de La Mostra 2017 de parlar als nens i nenes de temes adults a través
de codis que puguin entendre.

Teatre reivindicatiu a La Mostra Jove

Per segon any consecutiu, el públic d’entre 12
i 18 anys va comptar amb la seva programació. Una programació que va transitar
per la reivindicació d’una figura literària –Caterina Albert, àlies Víctor
Català– i del dret de les dones a realitzar-se lliurement en un món d’homes (Víctor Català, la senyoreta de l’Escala, de Terratrèmol produccions) i per la denúncia d’una
terrible realitat: les angoixes que pateixen els homes i les dones transsexuals
per viure plenament la seva sexualitat, la seva identitat (Limbo, de Les
Impunxibles); pels tràngols d’una colla d’adolescents el primer any d’institut
(Ningú et va dir que fos fàcil, de la companyia Jove Teatre Regina) o
pel mal ús (i abús) de les xarxes socials, amb un espectacle participatiu (#1000likes,
de Nus Teatre) que posa l’accent en la facilitat amb què permeten l’assetjament
i l’escarni públic de nois i noies. Un bullying gens virtual. La influència
dels social media en la vida dels joves va tornar a qüestionar-se a Ones (Cia. Ones), un
monòleg interromput per les converses que la protagonista manté a través del
Whatsapp, del Facebook o del Tinder, i que fa evident la superficialitat de les
relacions humanes en aquests temps hipertecnològics, que podrien conduir-nos,
en el termini de trenta anys, a una deshumanització sense precedents.

La novetat de l’any ha estat la programació
d’activitats paral·leles per a joves, autogestionada per ells mateixos, que va
prolongar les sessions teatrals i les va integrar en un projecte més complet,
amb concerts o tallers de dansa urbana al pati de l’Escorxador: al cap i a la
fi, si els més menuts poden trobar propostes fora de les parets d’un teatre, perquè
no han de gaudir els adolescents d’un espai de trobada, relació, diversió i
cultura fer per i per a ells? Bona iniciativa.

ESPAIS NO TEATRALS, ESPAIS MÀGICS

Una altra novetat té a veure amb els escenaris
de La Mostra, que aquest 2017 ha incorporat dos espais d’actuació: les Cotxeres
de Moixiganguers i el Celler del Sindicat, un edifici gairebé centenari, seu de
l’antic Sindicat de Vinyaters d’Igualada, que s’ha recuperat per a la ciutat
després d’un llarg període de rehabilitació. Els impressionants dipòsits de
pedra van embolcallar una proposta mínima, La llavor del foc de Babou
Cham i Carlota Subirós, un conte de contes que recorre a la mitologia de
diversos pobles de la Terra, del cor d’Àfrica a la Xina, per explicar l’origen
del món i de les espècies, però també, el de les idees, els projectes, les
il·lusions: una llavor que tots portem dintre i que cal regar perquè prengui
cos. El contrast entre la grandiositat de l’escenari i la intimitat del
muntatge va fer viure els espectadors una experiència màgica.