La Fundació Collado Van Hoestenberghe presenta un primer tast de

Per què no poden haver, com a mínim,
dos paletes il·lustrats que, a més de saber pujar una paret amb un
fil i un plom, pensen en raons elevades? Rodrigo García també
fabulava sobre la capacitat intel·lectual de filòsof amant de l’art
de l’home que vestia la mascota de l’Atlètic de Madrid a Goya,
(Espai Lliure , 2005). Doncs ara és Ernesto Collado i Piero Steiner
els que, sota l’empremta de la Fundació Collado Van Hoestenberghe,
plantegen una reflexió entre còmica i profunda sobre els falsos
déus de l’arquitectura a Constructivo. Després d’una setmana
de treball de residència enmig de la runa de La Farinera,
aquest parell de personatges (amb un aire de clown per ser una escena
prou insòlita) ja intueix quins són els passatges que sumarà
aquesta peça. La tesi és inqüestionable: només té dret a
mantenir-se en peu allò que estigui reservat a ser habitable.

De fet, aquests paletes filòsofs
coincideixen amb el gust pel pragmatisme i per les ganes de fer amb
les seves pròpies mans d’altres personatges que autoconstrueixen el
seu somni, dia a dia, quasi sense plantejar-s’ho, només pel plaer
d’embrutar-se les mans amb ciment. La Fundació Collado Van
Hoestenberghe té clar quin són els subjectes que els interessa:
aquelles persones anònimes que viuen per fer alguna cosa que els
sigui gratificant, que generi recompensa a la comunitat i que
s’estalvii generar cap conflicte. És clar que no tots els
arquitectes tenen la culpa d’aquestes aeroports impersonals,
d’aquests vestíbuls de teatres mastodòntics ni de museus de formes
amorfes que podrien ben bé ser una mena d’instrument ancestral per
comunicar-se amb els extraterrestres!

Collado i Steiner no construeixen uns
personatges realistes, els fabulen. Però tot i la caricatura
descarnada a la política cultural (un oxímoron, un impossible
similar a la d’intel·ligència militar, com cita l’acudit
provocador) aporten espais a la intimitat. Perquè tot i la duresa de
les mans que s’esquerden amb la massa, també són capaços de
regalar flors, i es prenen torrades amb melmelada per esmorzar. I
també signen la mort en accidents anònims a peu d’obra. O quan
menys, sacrifiquen la ronyonada per a la mirada pretensiosa d’un
gratacels. Per això, segurament, es confessen (fins ara) en
l’arrencada del muntatge. I busquen el sentit de la vida, en una
cabana de circumstàncies (res a veure amb El lado más bestia de
la vida d’Albert Pla).

Per cert, Ernesto Collado es mou en una
autocaravana de factura artesanal. És coherent fins a la
incomoditat. Tot i que possiblement, arraulir-se en un espai conegut
deu ser més càlid que el sistema de climatització més avançat de
l’habitació impersonal d’hotel. Leviten per habitar. Eviten allò
que no és habitable: “lo que no aloja, se arroja”. Contundent i
cacofònic.