Juan Carlos Lérida: “El sagrat apareix quan menys t’ho esperes, en les accions més quotidianes”

Quan cuina a casa seva, Juan Carlos Lérida rumia sobre la idea de fons de La liturgia de las horas, un projecte artístic en el que està submergit en cos i ànima des de fa quatre anys i que esclatarà en tota la seva dimensió temporal (dotze hores) el proper 6 de juny en diversos espais de la ciutat. Començarà a les dotze del migdia a la Plaça Margarida Xirgu i s’acabarà per streaming a través del Youtube del Mercat de les Flors. Les entrades per al cicle complet ja estan exhaurides de fa dies, però en queden per fer la meitat del recorregut.

La idea que obsessiona Lérida, un dels noms més creatius del flamenc d’avantguarda,  professor a l’Institut del Teatre, és com el sagrat està present en les accions quotidianes, el transcendent en els gestos humils. Per això ha treballat amb oficis per explorar la materialitat de moviments inconscients, que ha abordat des del flamenc empíric, que fa equilibris entre un abordatge conceptual però alhora radicalment material a aquest flux cinètic.

Com estan anant els assajos d’aquest esdeveniment de dotze hores de durada que finalment es presenta en conjunt: La liturgia de las horas?

Sento que ho tinc força controlat, és un treball físic i el mental, perquè també porto la producció i això és un afegit de feina. Estic ben acompanyat amb el meu equip i sobretot estic preparat físicament. Avancen els dies i no hem patit cap contratemps. Anem per fases, ara comencem la fase escènica de Doce, que implica més públic, i vaig estar fa poc a la sala del MNAC, on farem Máquinas sagradas. Són altres estructures, altres polítiques culturals, i aquí és on comencen les friccions, però justament el meu projecte versa sobre la relació amb altres espais i oficis. Després de quatre anys em sento entrenat per enfrontar-me a totes les variables.

Com ha afectat la pandèmia aquest projecte de gran abast?

Per a la meva investigació sobre els oficis necessito estar un temps en els espais, convivint per sentir els sons i flairar les olors, i ha estat complicat pel tema de les distàncies de seguretat. A més, després de la pandèmia la gent necessitava estar per la feina. A banda, hi ha el tema del públic. En una de les peces, la gent menjava al final de l’obra i ara no es pot fer. Això també és un acte ritual, però la gent n’és conscient, com quan et trobes amb els amics i no et pots abraçar per les circumstàncies: l’abraçada succeeix d’una altra manera i aquí passarà el mateix.

Per què és tant important l’aspecte mental en aquest esdeveniment?

Perquè estic treballant un projecte utòpic. Quan el vaig pensar mai vaig creure que el podria dur a terme. És un treball mental per discernir, dins de les utopies, què es pot fer i què no. Normalment et trobes amb molts “nos” i la força mental és fonamental per tirar endavant, i la prova és que estic a punt d’estrenar-lo, justament un 6 del 6, que suma dotze, el meu número fetitxe. De fet, la peça també versa sobre la voluntat, els enfocs i el concepte de fe.

Quin camí l’ha dut a abordar aquest tema tan carregat de sentit com és la crucifixió?

Hi ha un triangle entre els oficis, el quotidià i el sagrat. D’una banda, descobrir la quotidianitat que no veiem al dia a dia, igual que la feina d’un mecànic, per exemple, que té una dimensió de ritual. Vaig entendre que el sagrat apareix quan menys t’ho esperes en la quotidianitat i és un instant en què es resumeix tot: l’acció física, la llum, el so, i l’objectiu. 

Quin rol juga aquí la figura de Jesucrist i el seu Via Crucis?

És una excusa i alhora una abstracció perquè estem parlant d’una persona que fa un trajecte i té persones al voltant, i aquí apareix la idea del mestre i els deixebles, que al seu torn es converteixen en mestres. M’interessa copsar com està present el cos en aquesta vivència. Recordo un mecànic de Manresa que va prendre consciència d’un moviment del seu cos que feia sense adonar-se, i vaig sentir que havia passat alguna cosa sense voler-ho, simplement a través del procés artístic, que era bastant irreal: jo feia el meu zapateado amb el cantaor al costat, i els treballadors creien que tot plegat no tenia cap sentit! Val a dir que al taller de cotxes al principi no volien que hi fos, però jo esmorzava amb ells de bon matí i per a mi va ser curiós veure com mica en mica s’anaven obrint. La situació més bonica la vaig viure amb la peça La hora del Sacrificio, a la plaça de braus d’Olot, on vaig poder resignificar el concepte de sacrifici i el vincle amb aquesta cosa taurina i vinculada a l’espanyol i al flamenc, que no està gaire arrelada a la meva pràctica. 

Com definiria el flamenc empíric que desenvolupa?

El que faig no ho podria definir com a flamenc contemporani perquè resultaria redundant: el flamenc ja ho és, a banda que no em sentia gens identificat amb algunes propostes que s’etiquetaven així. “Empíric” m’agrada perquè té a veure amb la investigació i la pràctica. Investigo, des del flamenc, el món. Jo poso el meu cos, la meva carn, i espero una resposta del públic. Amb La liturgia de las horas acabo un cicle i torno a posar el meu cos en la màxima expressió perquè hi estic dotze hores. Quan acabi tindré algunes respostes més.

Parteix, doncs, de la materialitat del moviment?

Sí però no necessito quedar-m’hi gaire estona perquè és com si fer-lo i mostrar-lo formessin part del mateix. Puc experimentar davant del públic, però no ho enfoco com un work in progress perquè el que compartiré amb el públic té un equilibri estètic, poètic i espacial. Sempre he estat molt pendent que la imatge sigui molt clara a nivell escènic, les llums, el vestuari, la qualitat del so, la situació del públic.

Quin paper juga el públic?

És una pila en la que jo m’endollo.  El públic defineix la part de l’espai que no tinc resolta i em crea els límits. El públic resol el sentit de l’experiència i la vivència artística: jo no tinc relació amb ells, no sé què pensen, però tampoc m’importa gaire. En La liturgia de las horas, una de les coses fonamentals és saber què passarà amb el públic, conviurà amb altra gent durant dotze hores, compartint un espai gairebé íntim, tindran gana, s’absentaran, tornaran, veuran les mateixes persones, tindran ganes d’anar-se’n o quedar-se, veuran què els aporta l’esdeveniment al seu trajecte. La Liturgia té a veure amb el públic i el trajecte que cadascú fa en aquest via crucis. 

Com aborda aquest Via Crucis? Com una marató, com un viatge, como un repte?

No penso en repte perquè no vull que acabi, no tinc la idea de fita, vull estar en el present i ser conscient del que passa a cada instant, per això he insistit que no vull tenir al voltant gent que em parli i em pregunti com estic, no necessito a ningú que em digui, “ja queda menys”,  per a mi és un acte artístic. M’interessa connectar amb el públic en cadascuna de les peces i com, quan aquella persona mira, torno a ser més connector que mai. Quan arribi el cansament tindré els meus escuders i escuderes perquè, al capdavall, aquesta peça tracta de conceptes com l’empatia, el compromís, el rebuig, la confiança… és un trajecte també polític perquè estic col·locant el flamenc davant l’abisme.

Creu que s’ha entès la seva posició respecte del flamenc?

Em queda molt poc per ser un clàssic, perquè vaig notant com hi ha una comprensió i acceptació, i això fa res, cinc anys, era impossible. A Barcelona estant passant moltes coses al voltant del flamenc i he tingut la sort de ser-ne l’impulsor d’algunes. Ara està arribant el rebot i la relació mestre deixeble s’està revertint. Alguns deixebles s’estan convertint en els meus referents per com enfoquen el flamenc. Alhora sento que mantinc una cosa molt personal en el meu moviment que no veig en altres. En flamenc, en ser tan estructurat, és molt difícil innovar. Però considero que encara soc una rara avis perquè poca gent entén el meu virtuosisme o la manera com jo entenc el virtuosisme, que no és sobre l’excés del més sinó del menys. Una musculatura jove necessita lluir-se més, però a mi m’interessen una altra mena de reptes.

Està pensant en altres projectes?

Comencen a vibrar sí. Tinc una altra utopia que té a veure amb el món dels aficionats al flamenc. No sé si serà un projecte escènic, pedagògic o d’investigació. El aficionat té a veure amb l’amor per alguna cosa, una passió, una aproximació espontània i això m’interessa perquè jo, com a professional, l’he perduda. En tot cas, ara tinc moltes ganes de ballar la Liturgia i ja tenim vàries dates previstes.