Hui Basa fa un assaig amb públic al Konvent de Pontós

De
vegades és necessari perdre’s una mica per tornar-se a trobar. Es
tracta d’investigar un nou llenguatge, d’explorar noves formes
que potser perdin càrrega de discurs però que permeti apel·lar a
unes emocions que sacsegin l’espectador. En aquest creuament de
camins es troba Tha
Tzpar,
(L’espera),
quan encara queden tres setmanes per a l’estrena a Fira Tàrrega.
La companyia Hui Basa, dirigida per Lali Álvarez (Ragazzo,
Barcelona (Contra la paret)) ha fet una primera presentació de tot el treball seguit a una
quarantena de persones, a Pontós. És un dels projectes de Suport a
la Creació de Fira Tàrrega. Després d’una setmana del que és la
primera residència artística impulsada pel col·lectiu Mute,
dissabte passat la peça va despertar molta intriga. Potser falta
trobar encara la manera en què els espectadors se sentin membres
acollits per aquesta mena de patrulla que vigila per no patir la bala
d’un franctirador. Hi ha estranyesa pel mirar desorbitat dels que
els procuren salvar però falta sensació de vulnerabilitat. Costa
desplegar matisos de les trames dels personatges. Potser està bé
que sigui així…

A
la por de la dona, interpretat
per Lola González, (que
ja carrega quatre crespons de familiars morts per aquell conflicte),
se li suma la indecisió del jove (Jorge
Albuerne)
i la passivitat del pare (Sasha
Agramanov).
La noia, interpretada per Alba
Saez
és l’única que està receptiva i que es rebel·la contra la por,
que atenalla a la resta. Així, construeix una mena de violoncel que
serà una segona vida per al seu pare. La música, com en el darrer
treball de Projecte Ingenu (Vaig ser Pròsper),
acaba sent el canal de connexió i emoció amb l’espectador. Hi ha
un preciós ball final agònic de la noia i un principi de suïcidi
des del
màstil
del jove del cau. La noia, Aia,
és l´única
que espera una nova vida, que
acull l’hipotètic enemic (David Teixidó).
I que vol
acabar amb la misèria,
el
més aviat possible.
Els altres, porucs, prefeixen no perdre el bri d’humanitat que els
queda. Aia
s’atrevirà a deixar de caminar per les voreres, a exposar-se a
l’òptica de l’enemic.

El
públic només pot intuir què els manen els personatges a partir de
gestos i crits que, per moments, poden intimidar. Potser no cal dir
tant; és la intenció el que marca. En el camí, es perd informació,
no hi pot haver el matís de la paraula, sobretot en un conte
interpretat per una escombra i un pal de fegar. Tot i així, es
percep el drama, el dolor i s’és còmplice amb el nouvingut,
considerat per a quasi tot el grup, com una amenaça.

La
decisió de convertir els personatges en estrangers de tot, perquè
utilitzen una llengua inventada i les expressions dels rostres
(tenyits de plata) trasllada l’escena a una mena de futur
postnuclear amb manca d’aigua potable. Molt similar a la visió de
Yes, potser
que es va veure fa uns mesos a l’Akadèmia. La por als franctirador
i els mecanismes de poder dins del grup de ciutadans pacífics (o no
tant) es va trobar a Llibres per cremar,
al Maldà. A L’espera
els protagonistes només es mouen a partir de les ordres que
sintonitzen a la ràdio, els fa presoners de la seva pròpia por.
Només aguanten per un bri d’esperança. Aquesta espera és a la
pau. Però, com Godot, la calma
és capriciosa. Estragó ha volgut fer un tomb per clamar una altra
forma de denúncia, des de la pell. L’acció és intimidant; falta
un polsim més d’intenció i trobar sortides per a la possible
controvèrsia amb un públic massa nombrós. Hui Bassa, com Aia,
són valents, perquè surten del seu lloc de confort per cantar una
nova vida. Cal fer-la partícip als altres amb major força. Potser
és bo animar a què el públic canti al final. Però que ho faci
assegut. Perquè així l’epíleg (que no desgranarem, evidentment)
cau amb una contundència implacable.