guanyadors II Concurs de crítiques categoria juvenil

Crítica d’H+G (Accademia
Perduta) 

H+G

L’obra que més m’ha commogut ha
sigut H+G, de l’Accademia Perduta. Al sortir no vaig voler
comentar-la com acostumo a fer perquè no hagués sabut què dir. No
vaig tenir temps d’interioritzar-la, i no perquè sigui molt densa,
sinó perquè és molt profunda. Per això ara m’adono que es
mereix que la torni a processar.

Acabat l’espectacle vaig sentir la
mateixa sensació de quan vaig sortir de veure Truman: havia de pair
les emocions desordenades i contradictòries que acabava
d’experimentar. Desordenades perquè apareixen suaument sense que
te n’adonis, i contradictòries perquè tant sents tristesa, com
ràbia, com tendresa. Segurament vol dir que ha travessat algun límit
dins meu que poques obres d’art travessen, una mica més endins.
Aquesta història que tants cops has sentit, aquest cop està
explicada des d’un angle diferent. Una versió molt dolça i dura
alhora. Pot semblar molt senzilla però està carregada de segones
intencions que s’expressen amb mirades, sons, sabates, ombres, etc.
Juguen amb els recursos d’una manera espectacular. L’escenografia
rústica i austera ja et situa en un espai determinat, i l’ambient
que es crea ja revela que no és Hansel i Gretel i prou. No expliquen
aquest conte tant popular una altra vegada perquè sí, aconsegueixen
que te’l creguis. Potser fins i tot si aquesta història hagués
passat de veritat, seria la versió que més s’hi assemblaria, ja
que es defineixen els personatges amb els seus defectes humans, les
seves debilitats i relacions afectives reals i pures. Tot i així, el
que m’ha captivat durant una bona estona han sigut també els
objectes, els actors els donen vida. Peces que se’ls ha sabut donar
valor, personalitat i bellesa, fent així que el seu paper sigui clau
per posar-te en la pell de cada un dels personatges. Un altre detall
és que quasi no hi ha diàleg, i el que hi ha és en italià, fet
que li dóna un caire misteriós i afable a les accions.

Aquesta petita gran obra té un
rerefons tant profund com et vulguis imaginar, per això és
impossible posar-li nota o qualificar-la de bona o dolenta. Tot depèn
de tu, de la teva imaginació, empatia i capacitat d’interpretar
més enllà de la superfície. Només espero que tots la gaudiu tant
com jo.

Accademia Perduta, Escola de Música
09/04/2016 – 16:30

1er Premi: Núria Ginestà i
Farriol (15 anys)

Crítica d’Et planto (El
vol del pollastre) 

Arrelats als seients

Com si es tractés d’un jardí
descuidat, ple de flors de diferents tipus i colors, esperant
l’aparició del Sol que ens il·luminés i ens omplís d’energia.
Així ens trobàvem els espectadors a L’Escorxador, expectants
davant l’obra que se’ns s’acostava.

Cal destacar que ‘Et planto’ tenia
una molt bona posada en escena. A la part introductòria, podíem
observar un únic personatge masculí interpretat per tres actors, i
exclusivament una actriu per a representar el seu paper. Aquesta
anomalia ja cridava l’atenció, perquè trencava el tan gastat
dogma de la simplicitat en la mentalitat dels homes davant la
complexitat femenina, establint tres mentalitats diferents per a un
únic baró.

A partir d’aquí se’ns presenta una
història d’amor condemnada des del principi. Un casament d’una
amistat en comú serà l’artífex del romanç entre una jove
romàntica, enèrgica i activa i un noi més aviat insípid,
sedentari, conformista… i amant de la jardineria. I com que pols
oposats s’atrauen, la pluja de la diferència regava les dues
plantes. Però compte, hi han plugims que són molt més devastadors
que qualsevol desavinença; la monotonia.

Escenes d’un humor hilarant, amb
moments de brillantor sorprenents i situacions claus on aflora un
humor infantil i idoni. Com quan barreges diferents materials per
crear el millor de tots els adobs, aquell que és capaç de mantenir
viu el nostre interès i la nostra concentració en l’obra. Amb uns
canvis d’escenari realistes amb aquest gran pressupost que és la
imaginació i el treball corporal, ens transportaven i ens feia
partícips de tots i cadascun dels viatges i dels personatges.

Ni tan sols una segona part amb un
final alternatiu quan ja tot estava explicat, tant interessant com
innecessari, va poder pansir un dels brots que més han aflorat a la
mostra d’enguany, una veritable oda a la reflexió sentimental.

Títol: Et planto. Companyia: El
vol del pollastre. Director: Clàudia Cedó. Lloc, dia,
hora: L’Escorxador, 8-4-16, 09:30

2on Premi: José Sestelo i
Maturana (17 anys)

Crítica d’Adolescer 2055 (Cía.
Joven Primera Toma) 

Els joves a Adolescer 2055

Adolescer 2055 és la història de
6 joves en una casa l’any 2055. L’any 2055 és molt diferent de
l’actualitat: molta feina, poc temps, molts fills sense pares i
molts pares sense fills. Aquests 6 joves hauran d’afrontar un
difícil procés de selecció. Selecció d’un fill. Sí, ho heu
sentit bé, una parella d’uns 50 anys ha escollit 6 joves dels
quals n’haurà de sortir 1. Aquest procés de selecció estarà
carregat d’emocions, sorpreses, confidències, amors i misteris,
molts misteris. Farà que els joves reflexionin? Farà que els joves
decideixin, o no?

Aquesta obra futurista et transporta en
una societat que un dia podria arribar a ser real si ara mateix no
canviem la manera de pensar. Adolescer 2055 és una obra
interpretada per joves i adreçada als joves. Si comptes, sabràs que
nosaltres, els joves, l’any 2055 tindrem entre 51 i 59 anys, potser
l’edat que tenen aquesta parella. Crec que això no és casualitat.
Et porta a pensar si nosaltres serem així l’any 2055 o si
aconseguirem evitar-ho.

A mi m’agrada veure que en aquesta
obra, per fi, els joves són els actors i que són ells els qui et
transporten en aquest món futur, violent, complicat, cruel… El fet
de que els actors siguin de la teva edat, o pocs anys més grans,
ajuda a tenir més empatia amb els diferents personatges i a pensar
què és el que faries tu si et trobessis en la seva situació.

La il·luminació i l’escenografia
també t’ajuden a interpretar tot l’espectacle, des del que
pensen fins a les situacions a l’exterior de la casa (guerres,
revoltes, complicacions socials…).

Us recomano molt l’obra Adolescer
2055 de la “Compañía Joven Primera Toma” Comunitat de
Madrid. Està escrita i dirigida per Roberto Santiago. Jo vaig veure
l’obra a L’Escorxador el divendres dia 8 a les 19:00.

3er Premi: Martí Rossell Pelfort
(13 anys)