Mostra Igualada 2017

Euria,
història d’una superació

Un
espectacle molt encertat per expressar la pèrdua d’un ser estimat.

Un
home molt trist no pot parar de pensar en la seva trista notícia.
Costa molt d’acceptar les coses tristes que poden passar, mai pots
endevinar el futur, però sempre has de mirar endavant i lluitar pels
teus ideals.

Aquest
home, molts dies trist, decideix tirar endavant, però no penseu que
li va ser fàcil. Va estar dies plorant estenent els seus plors,
planxant-los recordant com ho feia la seva dona. Tot i que la seva
dona ja era al cementiri descansant.

Un
espectacle que per als més menuts no hagués sigut fàcil
d’entendre. Sense text ni diàleg els actors ho van fer molt bé,
perquè el públic va estar molt satisfet de la seva magnífica obra.

Aquest
home no es va rendir i va lluitar fins al final per aconseguir,
pensar, cuidar, tots els bons moments i records que havien passat
junts amb la seva dona, l’home mirava i cuidava les fotos amb un
esplèndid somriure.

Un
espectacle amb un decorat molt original i una magnífica coordinació
entre actors.

1r
Premi: Carla Bisbal i Belenguer (11 anys)

Crítica
d’‘Euria (Pluja)’ (Markeliñe)

Teatre
Municipal l’Ateneu. Divendres 31 de març, 15:30h

El
petit piano

“El
petit piano” és un espectacle de la companyia Centre de titelles
de Lleida, el director és en Joan-Andreu Vallvé. L’obra es va
representar al Teatre Mercantil d’Igualada el dia 2 d’abril a les
11 hores.

Cada
dijous la Nona va una estona a casa del seu avi en Nonu, ell sempre
li explica una història. Un dia li va explicar una d’un petit
piano, el primer que va tenir Enric Granados, pianista i compositor
molt famós que va existir de veritat.

A
l’obra hi participen titelles i persones. En algunes escenes parlen
els titelles amb els titellaires, una bona idea. Els únics que
parlaven eren els titellaires i també feien les veus dels titelles,
parlaven amb la “e” de Lleida. El to de veu era l’adequat. Al
fons de l’escenari hi havia una pantalla que a vegades hi sortien
fotos o vídeos curts amb dibuixos animats.

La
música estava tocada en directe per tres concertistes que tocaven el
piano, la viola i la flauta travessera. Les peces que van tocar les
va compondre Enric Granados. La il·luminació era blanca però no
n’hi havia molta i no variava. Els decorats eren de fusta clara
igual que els titelles.

El
que més m’ha agradat ha sigut la història. Aquesta obra està
recomanada per a públic infantil però jo la recomano a tothom,
especialment a qui li agradi la música.

2n
Premi: Laura Batalla i Vilà (11 anys)

Crítica
d’‘El petit piano’ (Centre de Titelles de Lleida)

Teatre
Mercantil. Diumenge 2 d’abril, 11h

Euria,
una obra emotiva

Euria,
una obra de teatre dinàmica, sense text i emotiva, amb una música
trista però uns moviments de ball bellíssims. El missatge de la
història és preciós, parla del que ens passa quan algú que
estimàvem ja no hi és i que alguna cosa a les nostres vides ha
canviat. A l’actor protagonista, que és a qui li passa això, li
costa superar que la seva dona s’ha mort, però de mica en mica ho
va superant.

Personalment
la part principal de l’obra no m’ha agradat perquè la història
és bastant trista i que al principi faci riure et dóna una
impressió diferent a l’obra que no és.

La
interpretació dels actors era fabulosa. Tots els seus moviments
s’apropaven molt a la perfecció, sobretot la part on la noia plena
d’alegria i el paraigües de colors feien els mateixos moviments.

L’escenari
no estava gaire decorat, però sí que ho estava el suficient perquè
quedés bé. També m’ha agradat que de fons hi hagués un soroll
de pluja fina.

Aquesta
obra de teatre penso que és més per una edat de secundària perquè
algunes escenes costen bastant d’entendre, com per exemple quan
l’actor protagonista va a visitar la noia al cementiri cada cop que
plou per recordar els bons records que tenien junts.

M’ha
agradat bastant anar-la a veure. Aquest estil de teatre no és el que
a mi m’agrada, però aquesta obra m’ha agradat. Espero que a La
Mostra de teatre d’Igualada de l’any que ve en facin una
semblant.

3r
Premi: Sira Díaz-Guerra i Prats (11 anys)

Crítica
d’‘Euria (Pluja)’ (Markeliñe)

Teatre
Municipal l’Ateneu. Divendres 31 de març, 15:30h

Curiós
retrat del fracàs

A
mí no me escribió Tenesse Williams és
la història del fracàs d’una dona, de la qual en sabem ben poca
cosa: que viu sola i sota un pont. L’obra explica el seu passat a
través del seu present, que no és el que ella voldria tenir. 
En molts moments de l’obra es compara amb grans artistes dient:

-A
mí no me escribió Tenesse Williams porqué no me conoció. Si me
hubiera conocido, me hubiera escrito. Pero no tuvimos el placer de
conocernos.

Una
magnífica interpretació de Roberto G. Alonso (difícil de fer amb
el sol de les quatre de la tarda) ajuda molt a retratar com és
aquesta dona: misteriosa, extravagant, curiosa, sense embuts, oberta,
somiadora i fins i tot una mica gamberra. Segur que en definir
aquesta personalitat hi van insistir molt ell i el director, Marc
Rosich.

L’espai
escènic és l’estranya composició d’un munt de cartrons, caixes
i objectes que et transporten a l’autèntica misèria, on cada
objecte l’utilitza com més li convé. D’aquesta manera als
recursos que té l’intèrpret com a actor, ballarí i coreògraf se
li sumen els recursos que extreu d’aquest espai, aparentment
deplorable. L’encertadíssim lloc de l’Escorxador (com espai
juvenil i per representar-hi aquesta obra) va ajudar moltíssim a
acollir aquest espectacle imprevist i d’última hora.

Un
fet també curiós és la immensa quantitat de vestits que apareixen
durant la funció (m’hagués agradat comptar quantes vegades es
canviava) i aquest potser és el fet que t’ajuda més a intuir els
salts enrere en el temps: quan escapa de casa seva, quan la deixa la
parella, quan rep a la policia, quan va a la fira…

A
mí no me escribió Tenesse Williams és,
de ben segur, una de les obres més xocants i originals que he vist a
La Mostra d’enguany. No només pel fil argumental sinó també per
com està representada. Val a dir que si no has anat mai a teatre
difícilment t’hi sentiràs a gust ja que no és una obra
convencional en cap sentit.

1r
Premi: Martí Rossell i Pelfort (14 anys)

Crítica
de ‘A mí no me escribió Tenesse Williams’ (Cia.
Roberto G. Alonso)

L’Escorxador.
Dijous 30 de març, 15:30h

Fantàstica
i emotiva història sobre les pors

L’Estenedor
teatre ens explica la història del Dani Vidal, un senyor que des de
petit col·lecciona totes les pors. En la història pensa en la
figura del seu pare que l’ajuda i el reconforta. En total són
moltes pors les que té, però ens n’explica només algunes. Les
més rellevants o les que ell creu més especials. Parla de les pors
que pot tenir qualsevol: la por a la foscor, a algun insecte, el
vertigen… I moltes d’altres que tan sols té ell. Em va agradar
sobretot la manera que tracta tots els temes i la seva interpretació.

Col·lecciona
les pors d’una manera peculiar, les  emmagatzema cada una a
l’interior d’una caixa o una caixeta. És estrany perquè quan
explica les pors no obre ni tanca cap caixa, les explica com ell les
recorda. Explica que té 1.729 pors, que diria que només n’explica
9, 10 o alguna més.

L’actor
i titellaire David Laín ha fet un canvi en la seva manera d’actuar
gràcies al Jordi Farrés (membre de Farrés brothers i cia.) que
l’ha ajudat a la seva manera d’interpretar. Bona part de
l’espectacle fa d’actor i alguna escena la representa amb uns
preciosos titelles. Té molts recursos i els aprofita molt bé. Sap
fer des d’ombres, titelles, comèdia i algun moment et pot
emocionar. Un tema tan delicat com la mort, els nens de primera fila
estaven molt atents i van entendre bastant bé el tema. Totes les
parts de l’escenografia són essencials, des d’un armari, una
calaixera o una tauleta i un llum. La il·luminació és precisa i de
vegades íntima.

Les
Cotxeres dels Moixiganguers d’Igualada és un espai molt acollidor
i crec que hi va quedar molt bé pel meu gust. Vaig tenir el plaer de
veure’l al dissabte dia 1 d’abril a les 11:00 a les Cotxeres dels
Moixiganguers.

L’únic
inconvenient que hi he trobat és el final. Ja sé que de vegades
costa acabar una història però no ho sé si és massa adequat, però
pensant-hi no se m’acut cap final més.

2n
Premi: Biel Rossell i Pelfort (12 anys)

Crítica
d’‘El col·leccionista de pors’ (L’Estenedor
teatre) 

Cotxeres
dels Moixiganguers. Dissabte 1 d’abril, 11h

 

El
petit piano

“El
petit piano” és un espectacle de la companyia Centre de Titelles
de Lleida, que commemora l’any Enric Granados (2016). Es va
representar el diumenge 2 d’abril del 2017, a les 11h i a les
12:30h al Teatre Mercantil d’Igualada. L’autor i director
d’aquesta obra és Joan-Andreu Vallvé.

L’Aitana
Giralt i l’Àngel Pérez donen vida als titelles de la Nona i el
Nonu, respectivament, movent-los amb les mans i parlant amb ells,
utilitzant un to de veu alegre i alhora tranquil.

El
Nonu explica d’una manera entretinguda i divertida la vida d’Enric
Granados, un virtuós músic lleidatà, a la Nona, la seva néta, tot
tocant el petit piano que l’Enric tenia quan era un infant.

Com
a decorat hi ha una estructura de fusta de pi, aparentment un piano
de paret, que permet el desenvolupament de la història ja que és
molt versàtil: es pot desmuntar i crear diferents escenaris, un
menjador, unes golfes, una façana…  La part superior serveix
de suport als titelles i al petit piano. La il·luminació és
adequada, però potser hagués sigut més oportú una il·luminació
més càlida, per crear un ambient més familiar. La música d’Enric
Granados ens acompanya durant tot l’espectacle i està interpretada
en directe per tres concertistes, que toquen el piano, la flauta
travessera i el violí. Concretament el piano, al principi formava
part de l’estructura del decorat, però més tard, en separen el
teclat. En alguns moments de l’espectacle, unes diapositives de
dibuixos animats ens recreen breus escenes de la vida de Granados,
les seves aficions durant la infantesa, com era la seva família, a
què es dedicava…

Aquest
espectacle em va fer viure moltes emocions: alegria, sorpresa,
tristesa, curiositat… Personalment vaig agrair molt que
representessin aquesta obra, perquè a part de passar una estona
amena i entretinguda, vaig aprendre una mica més de la vida de
l’Enric Granados.

3r Premi: Cristina Batalla i
Vilà (13 anys)

Crítica d’‘El petit
piano’ (Centre de Titelles de Lleida)

Teatre Mercantil.
Diumenge 2 d’abril, 11h