Mostra d'Igualada 2018

El IV Concurs de crítica teatral de La Mostra d’Igualada, organitzat conjuntament per la fira i l’Associació per a la promoció de les arts escèniques Recomana integrada per més de 40 crítics del país, ha rebut un total de 87 obres. D’aquestes, 49 corresponen a la categoria infantil (primària) i 38 a la juvenil (secundària i batxillerat). El concurs arriba a la quarta edició amb l’objectiu de revaloritzar la mirada crítica dels espectadors i fomentar la pràctica d’aquest gènere.

El jurat del concurs, format pels crítics de Recomana Jordi Bordes, Iolanda G. Madariaga i Núria Cañamares (en les categories infantil i juvenil) i Carme Tierz (en la juvenil), ha atorgat el primer premi en la categoria infantil a Laura Batalla i Vilà, de 12 anys, per la seva crítica de ’La nena dels pardals’ de Teatre al detall i La Tresca i la Verdesca. El primer premi en la categoria juvenil ha estat per Albert Panisello i Figueras, de 14 anys, pel seu text sobre ‘Bombers’ de Mise en Lumière/Barna-Bé.

El segon i tercer classificats en la categoria infantil són Marc Cózar i Cubí, d’11 anys, per la crítica de ‘Amour’ de Marie de Jongh i Quim Pelfort i Borrega, també d’11 anys, per ‘Diario di un brutto anatroccolo’ de Factory Compagnia Transadriatica. D’altra banda, en la categoria juvenil, Carla Güell i Martí, de 13 anys, i Elisabet Solé i Marimón, de 15 anys, han quedat en segona i tercera posició, respectivament, pels seus comentaris crítics sobre ‘Amour’ de Marie de Jongh i ‘Bombers’ de Mise en Lumière/Barna-Bé.

Els guardons consisteixen en un diploma i vals de compra dotats en 100, 50 i 25 euros, en funció de la classificació, gentilesa de les llibreries Abacus Cooperativa, Cal Rabell i Llegim…? Llibreria. Les crítiques guanyadores es poden llegir als webs de La Mostra AQUÍ.

A més a més de les valoracions sobre els espectacles vistos a la fira, enguany Recomana ha tornat a ser present a La Mostra organitzant un Kahoot i dinamitzant una postfunció de l’espectacle ‘Cospress’ de la companyia Kimani. Totes dues activitats han anat a càrrec dels joves Novaveu en coordinació amb el Grup de Participació Jove de La Mostra, que impulsa les accions paral·leles de La Mostra JOVE a L’Escorxador, l’espai adreçat al públic a partir de 12 anys. Finalment, membres de Novaveu han participat en la tria final dels guanyadors de les dues categories (infantil i juvenil) del concurs de crítica teatral.

L’àlbum que John Coltrane va enregistrar l’any 1964
amb el seu quartet sota el títol d’A Love
Supreme va convertir-se ràpidament, i encara és ara, una de les obres més
importants de la història del jazz. D’una complexitat intel·lectual, emocional
i espiritual com segurament cap altra, A
Love Supreme mostra totes les influències del músic i el seu llegat.
Provinent de la lleugeresa be bop, marcat
per l’audàcia de Charlie Parker, col·laborador dels colossals Miles Davis i
Thelonius Monk i investigador de músiques africanes i asiàtiques, va dedicar
els últims anys de la seva vida a l’experimentació més avantguardista, fins i
tot ostracista. Però en el cas d’A Love
Supreme, publicada dos anys abans de la seva mort, hi ha un retorn a la
idea més primigènia de voler transmetre un missatge a través de la música. En
aquest cas, un missatge espiritual. Prou curiós quan és un disc sense lletra,
fora de les tres paraules del títol que es repeteixen al final del primer
moviment. A-Love-Supreme. No cal dir més.

Aquest amor suprem, el missatge, es refereix al despertar
espiritual que el va allunyar de l’heroïna i el va empènyer a fer-se una
religió pròpia i sincretista, a la que dedica i pren forma en aquest disc que
ell mateix presenta com una declaració espiritual. La gravació, feta a la
penombra com en una església, va ser un equilibri perfecte entre la
planificació exhaustiva i la inventiva lliure, malgrat estar dividida en quatre
moviments, com un concert clàssic, on ens mostra un interès per l’estructuració,
conferint-li una quadratura impecable. La darrera part, Psalm, està construïda
a partir de la notació que es podia extreure de la dedicatòria que el músic
feia a Déu. Creences a part, l’obra és una revelació per l’oïda que involucra
la resta de sentits.

I és la in-corporació d’aquesta música, literalment
parlant, la que ens ofereix la seva versió coreogràfica, ara al Mercat de les
Flors, firmada per la coreògrafa belga Anne Teresa de Keersmaeker i el manresà
Salva Sanchis.Ell forma part de la primera generació que es va graduar a
l’escola PARTS de Brussel·les, fundada per Keersmaeker, i va ser allí que un
dia es va trobar lesionat i havent de seure al costat de la seva mestra,
encetant una col·laboració que ha durat anys, especialment com a ajudant de direcció.
En el cas d’A Love Supreme va anar un
pas més enllà i marcà la primera vegada que la creadora minimalista firmava una
col·laboració amb algú. Fou estrenada el 2005 amb Sanchis com a part del
quartet de ballarins que l’interpreten, i l’any 2016 se’n va renovar l’elenc,
així com també es van revisar il·luminació i vestuari, recuperant la foscor en
la que el disc va ser gestat, i amb ballarins només masculins.

Però el que era vital en la primera versió i
continua sent-ho avui és el lligam estructural de cada ballarí a un instrument
en concret junt amb la guia improvisatòria que marca la música jazz. Així, el
ballarí que personifica el saxo, l’instrument del propi Coltrane, clava els
seus moviments entre la resta de ballarins que personifiquen els altres
instruments, com la destral humil que era, sabent que el seu lideratge era per
força necessari per abraçar aquell grup i guiar-lo de manera ascendent, i
alhora amb la humilitat de saber que n’era una peça més als ulls de més amunt.
Pel que fa a l’escriptura coreogràfica, segueix les pautes musicals en que,
dins l’estructura marcada, es permeten moments amplis de llibertat total que
només tenen per constricció haver de guardar el record de la melodia -o
coreografia, en aquest cas- original.

En aquesta creació compartida -en pocs dies podrem
veure’n una de personal de Sanchis- hi ha un equilibri entre la manera de fer
més compositiva i organitzadora en el temps i l’espai que és el llenguatge
distintiu de Keersameker, i l’aspecte generatiu de vocabulari que interessa a
Sanchis, un vocabulari que, totalment arrelat a la música, forma part d’un flux
continu energètic i resolutiu. Junts aconsegueixen que no només sentim la
música, si no que la veiem en el cos de quatre intèrprets (musicals i
coreogràfics) preciosos que ballen amb el seu ritme i melodia, i que encara la
continuem percebent quan ha deixat de sonar i ells es mouen. La traducció ha
dut el missatge encara més lluny.