Mostra d'Igualada 2016

Crítica d’Hilos (La Rous)

La Rous fila la vida

Una vegada més la ROUS ens ha tornat a
sorprendre amb un dels seus espectacles: HILOS. Aquesta vegada per
homenatjar a la seva mare, una dona a qui li deien que no podria
tenir fills. Amb aquest espectacle s’ha passat dos anys a
escriure’l. Amb el fantàstic ajut de Joan Font han fet un
espectacle molt polifacètic. S’hi barregen  teatre, ombres,
titelles, clown, música, etcètera. L’espectacle va ser realitzat
al teatre de l’Aurora a les 17:30 i a les 20:30 de divendres 8
d’abril.

La seva mare era una dona molt valenta
perquè va donar vida a catorze fills, encara que li deien que no en
podria tenir. La història va del cordó umbilical que es talla però
sempre quedem units amb la nostra mare. Explica la història de la
seva mare: què li agradava, què feia, on vivia, quin caràcter
tenia… L’escenografia no va ser menys que les altres, estava
plena de fils i agulles i me’n vaig adonar que es poden moltes més
coses amb fils i cordills, gràcies a en Davide (disseny
escenografia). L’espectacle era de gran format comparat amb la seva
primera obra, “La casa del abuelo”. La música estava molt bé i
molt entretinguda. Era molt encertada. No només parla de la seva
valentia per ser mare, si no del que va haver de patir per tenir els
fills. Com la guerra, el seu marit, les seves aficions, les
celebracions… La il·luminació era molt encertada i les
diapositives no hi quedaven gens malament. A l’espectacle hi havia
moments molt poètics i molt tendres. Fa servir tota mena de
tècniques des de ball fins a ombres. Està ple de simbologies i
metàfores, per exemple: L’hora de treballar, l’hora de cuidar
els nens, el casament, la mort, els regals. S’ho agafa tot de la
millor manera. 

Personalment l’espectacle m’ha
agradat molt, però en algun moment he trobat a faltar més titelles
i un pèl menys de teatre. Personalment no m’agraden les
diapositives però aquestes les he trobat molt adients.

1er Premi: Biel Rossell i Pelfort
(11 anys)

---

Crítica de Wabi-Sabi (Mons
Dansa)

Wabi-Sabi, històries de paper

Mai us heu parat a pensar què passa
amb les històries que van a parar a la paperera, aquelles històries
rebregades, plenes de guixots, estranyes, plenes d’imaginació…?

Dos personatges, surten del seu
embolcall com uns pollets surten de l’ou, descobriran els misteris
que amaguen totes aquelles boles de paper, que escampades al terra
formen un decorat simple, però encertat.

Tot cobra vida gràcies a Sarah Anglada
i Sara Pons, unes alegres ballarines que ens faran veure i escoltar
papers, plens de colors i formes, mentre que nosaltres gaudim
d’aquest magnífic espectacle.

L’espectacle està dividit en parts,
en les que obren les boles de paper, juguen, ballen i fan servir la
imaginació.

Pel que fa a la música està bastant
ben escollida, hi va bé per a cada moment, i a més hi juga un paper
important en una de les escenes.

Els balls estan molt ben fets, són com
les expressions normals barrejades amb una coreografia, i a més,
expliquen la història amb infinitat de gestos. Les ballarines
interactuen, a través de l’estira i arronsa o bé el joc, però
mai parant de ballar.

La il·luminació està bé, és
adequada.

L’obra és recomanada per al públic
de 6 a 12 anys i a tothom que vulgui viure aquest curiós, divertit i
original espectacle.

Es va representar el diumenge 10
d’abril del 2016 a un quart d’onze al Teatre Municipal Ateneu, de
la companyia Mons Dansa i de l’autora i directora Claudia Moreso.

 2on Premi: Cristina
Batalla i Vilà (12 anys)

---

Crítica de Be God Is (Espai
Dual) 

Be God Is

“Be god is” és un espectacle de
clown musical.

L’interpreten 3 personatges amb un
instrument cadascú, i mentre van fent música fan brometes i
ximpleries amb molt pocs objectes i gens d’escenografia: gràcies a
una guitarra elèctrica i 3 cadires aconsegueixen fer un fórmula 1.
El saxofonista (per mi el més graciós i divertit) intentarà trobar
el seu amor entre el públic i farà un número de circ impressionant
mentre toca el saxo!

Trobo que “Be god is” és un
espectacle molt divertit, però que li falta una mica de lògica i
sentit, per exemple: hi ha un tros que van a cavall per l’oest i un
altre que es barallen per un cigarret. Però tots els números i
tonteries que fan són molt divertides i fan molta gràcia.

L’actor principal és impressionant
la manera que es mou, però com que es belluga tant, a vegades no
s’acaba d’entendre el que fa.

“Be god is” és un espectacle en
què no saps el que poden fer, per tant és molt emocionant. Jo el
recomano per gent que tingui ganes de riure i passar una bona estona.

Companyia: Espai Dual. Lloc: Kiosk
del Rec. Dia: Divendres 8/4/2016. Hora: 00:00h

3er Premi: Lluc Torné i Solà
(12 anys)

Crítica d’H+G (Accademia
Perduta) 

H+G

L’obra que més m’ha commogut ha
sigut H+G, de l’Accademia Perduta. Al sortir no vaig voler
comentar-la com acostumo a fer perquè no hagués sabut què dir. No
vaig tenir temps d’interioritzar-la, i no perquè sigui molt densa,
sinó perquè és molt profunda. Per això ara m’adono que es
mereix que la torni a processar.

Acabat l’espectacle vaig sentir la
mateixa sensació de quan vaig sortir de veure Truman: havia de pair
les emocions desordenades i contradictòries que acabava
d’experimentar. Desordenades perquè apareixen suaument sense que
te n’adonis, i contradictòries perquè tant sents tristesa, com
ràbia, com tendresa. Segurament vol dir que ha travessat algun límit
dins meu que poques obres d’art travessen, una mica més endins.
Aquesta història que tants cops has sentit, aquest cop està
explicada des d’un angle diferent. Una versió molt dolça i dura
alhora. Pot semblar molt senzilla però està carregada de segones
intencions que s’expressen amb mirades, sons, sabates, ombres, etc.
Juguen amb els recursos d’una manera espectacular. L’escenografia
rústica i austera ja et situa en un espai determinat, i l’ambient
que es crea ja revela que no és Hansel i Gretel i prou. No expliquen
aquest conte tant popular una altra vegada perquè sí, aconsegueixen
que te’l creguis. Potser fins i tot si aquesta història hagués
passat de veritat, seria la versió que més s’hi assemblaria, ja
que es defineixen els personatges amb els seus defectes humans, les
seves debilitats i relacions afectives reals i pures. Tot i així, el
que m’ha captivat durant una bona estona han sigut també els
objectes, els actors els donen vida. Peces que se’ls ha sabut donar
valor, personalitat i bellesa, fent així que el seu paper sigui clau
per posar-te en la pell de cada un dels personatges. Un altre detall
és que quasi no hi ha diàleg, i el que hi ha és en italià, fet
que li dóna un caire misteriós i afable a les accions.

Aquesta petita gran obra té un
rerefons tant profund com et vulguis imaginar, per això és
impossible posar-li nota o qualificar-la de bona o dolenta. Tot depèn
de tu, de la teva imaginació, empatia i capacitat d’interpretar
més enllà de la superfície. Només espero que tots la gaudiu tant
com jo.

Accademia Perduta, Escola de Música
09/04/2016 – 16:30

1er Premi: Núria Ginestà i
Farriol (15 anys)

---

Crítica d’Et planto (El
vol del pollastre) 

Arrelats als seients

Com si es tractés d’un jardí
descuidat, ple de flors de diferents tipus i colors, esperant
l’aparició del Sol que ens il·luminés i ens omplís d’energia.
Així ens trobàvem els espectadors a L’Escorxador, expectants
davant l’obra que se’ns s’acostava.

Cal destacar que ‘Et planto’ tenia
una molt bona posada en escena. A la part introductòria, podíem
observar un únic personatge masculí interpretat per tres actors, i
exclusivament una actriu per a representar el seu paper. Aquesta
anomalia ja cridava l’atenció, perquè trencava el tan gastat
dogma de la simplicitat en la mentalitat dels homes davant la
complexitat femenina, establint tres mentalitats diferents per a un
únic baró.

A partir d’aquí se’ns presenta una
història d’amor condemnada des del principi. Un casament d’una
amistat en comú serà l’artífex del romanç entre una jove
romàntica, enèrgica i activa i un noi més aviat insípid,
sedentari, conformista… i amant de la jardineria. I com que pols
oposats s’atrauen, la pluja de la diferència regava les dues
plantes. Però compte, hi han plugims que són molt més devastadors
que qualsevol desavinença; la monotonia.

Escenes d’un humor hilarant, amb
moments de brillantor sorprenents i situacions claus on aflora un
humor infantil i idoni. Com quan barreges diferents materials per
crear el millor de tots els adobs, aquell que és capaç de mantenir
viu el nostre interès i la nostra concentració en l’obra. Amb uns
canvis d’escenari realistes amb aquest gran pressupost que és la
imaginació i el treball corporal, ens transportaven i ens feia
partícips de tots i cadascun dels viatges i dels personatges.

Ni tan sols una segona part amb un
final alternatiu quan ja tot estava explicat, tant interessant com
innecessari, va poder pansir un dels brots que més han aflorat a la
mostra d’enguany, una veritable oda a la reflexió sentimental.

Títol: Et planto. Companyia: El
vol del pollastre. Director: Clàudia Cedó. Lloc, dia,
hora: L’Escorxador, 8-4-16, 09:30

2on Premi: José Sestelo i
Maturana (17 anys)

---

Crítica d’Adolescer 2055 (Cía.
Joven Primera Toma) 

Els joves a Adolescer 2055

Adolescer 2055 és la història de
6 joves en una casa l’any 2055. L’any 2055 és molt diferent de
l’actualitat: molta feina, poc temps, molts fills sense pares i
molts pares sense fills. Aquests 6 joves hauran d’afrontar un
difícil procés de selecció. Selecció d’un fill. Sí, ho heu
sentit bé, una parella d’uns 50 anys ha escollit 6 joves dels
quals n’haurà de sortir 1. Aquest procés de selecció estarà
carregat d’emocions, sorpreses, confidències, amors i misteris,
molts misteris. Farà que els joves reflexionin? Farà que els joves
decideixin, o no?

Aquesta obra futurista et transporta en
una societat que un dia podria arribar a ser real si ara mateix no
canviem la manera de pensar. Adolescer 2055 és una obra
interpretada per joves i adreçada als joves. Si comptes, sabràs que
nosaltres, els joves, l’any 2055 tindrem entre 51 i 59 anys, potser
l’edat que tenen aquesta parella. Crec que això no és casualitat.
Et porta a pensar si nosaltres serem així l’any 2055 o si
aconseguirem evitar-ho.

A mi m’agrada veure que en aquesta
obra, per fi, els joves són els actors i que són ells els qui et
transporten en aquest món futur, violent, complicat, cruel… El fet
de que els actors siguin de la teva edat, o pocs anys més grans,
ajuda a tenir més empatia amb els diferents personatges i a pensar
què és el que faries tu si et trobessis en la seva situació.

La il·luminació i l’escenografia
també t’ajuden a interpretar tot l’espectacle, des del que
pensen fins a les situacions a l’exterior de la casa (guerres,
revoltes, complicacions socials…).

Us recomano molt l’obra Adolescer
2055 de la “Compañía Joven Primera Toma” Comunitat de
Madrid. Està escrita i dirigida per Roberto Santiago. Jo vaig veure
l’obra a L’Escorxador el divendres dia 8 a les 19:00.

3er Premi: Martí Rossell Pelfort
(13 anys)

El jurat del concurs, format pels
crítics de Recomana Jordi Bordes, Iolanda G. Madariaga i Núria
Cañamares, ha atorgat els primer premi en la categoria infantil a
l’igualadí Biel Rossell i Pelfort, d’11 anys, per la seva
crítica d’Hilos, l’última producció de La Rous que es va
representar a La Mostra per primer cop a Catalunya. El primer premi
en la categoria juvenil ha estat per Núria Ginestà i Farriol,
de 15 anys i veïna de Sant Llorenç de Morunys, pel seu text sobre
H+G, una versió molt especial del conte Hansel i Gretel de la
mà dels italians Accademia Perduta.

El segon i tercer classificats en la
categoria infantil són Cristina Batalla i Vilà, de 12
anys, per la crítica de Wabi-Sabi de Mons Dansa i Lluc
Torné i Solà, també de 12 anys, per Be God Is d’Espai
Dual. D’altra banda, en la categoria juvenil, José Sestelo i
Maturana, de 17 anys, i Martí Rossell i Pelfort, de 13 anys, han
quedat en segona i tercera posició, respectivament, pels seus
comentaris crítics sobre Et planto d’El vol del pollastre i
Adolescer 2055 de la Companyía Joven Primera Toma de Madrid.

Els guardons consisteixen en vals
de compra dotats en 100, 50 i 25 euros, en funció de la
classificació, gentilesa de les llibreries Abacus
Cooperativa, Cal Rabell i Llegim…? Llibreria.

Les crítiques guanyadores del II
Concurs de crítica teatral es poden llegir aquí. A més a més
de les valoracions sobre els espectacles vistos a la fira i
una crònica d’ambient de la 27a edició, enguany Recomana
també ha estat present a La Mostra dinamitzant dues postfuncions
anomenades QUDM amb els actors? per tal que el públic
pogués conversar directament amb les companyies Primera Toma i Dara
un cop finalitzades les seves funcions. Totes dues van tenir lloc al
pati de L’Escorxador -seu de La Mostra JOVE- amb molt bona
acollida.

Podeu llegir les guanyadores del
concurs 2016 en categoria infantil clicant aquí

Podeu llegir les guanyadores del
concurs 2016 en categoria juvenil clicant aquí

En un país com el nostre, amb unes arts
escèniques madures, referencials, un ecosistema creatiu que sovint aposta pel
risc i la innovació, es detecta un dèficit tan evident com deplorable. Parlem
del teatre juvenil, el que s’adreça a adolescents, el que els interpel·la, els
toca. Un teatre fet amb la mateixa exigència que l’anomenat teatre per a
adults, però amb ingredients que els reconcilia amb un art que, probablement,
van gaudir a la infància, però que en els anys d’adolescència els oblida.

Aquest oblit comença a corregir-se
gràcies a iniciatives que treballen per a la normalització d’un teatre (madur)
adreçat a nois i noies de Secundària i Batxillerat. I la Mostra de Teatre
Infantil i Juvenil d’Igualada, que durant molts anys s’havia centrat gairebé en
exclusiva en el teatre per a tots els públics, ha obert per fi, i amb decisió,
una línia que descobreix a aquests joves un teatre que té molt en compte la
seva realitat.

Tecnologies, inclusió social, amor

La Mostra Jove ha ofert tretze espectacles en els quals els adolescents han trobat temàtiques que formen
part de la seva quotidianitat. El programa va inaugurar-se amb #Like_unfolow, de la
companyia TeDebat, especialitzada en escoltar els més joves i reproduir després
als seus espectacles allò que ha escoltat. En aquesta ocasió, el muntatge
(mínim, pensat per portar a les escoles) s’endinsa en les xarxes socials per
demostrar com un ús prudent pot tenir conseqüències positives, i el mal ús,
resultats catastròfics. L’obra no només parla de likes, sinó
d’adolescents inadaptats, incapaços de gestionar les seves emocions i
aclaparats per la llei que imposen els més forts de la classe (símbols d’una
societat em què també impera un poder repressor), un punt que potser els alumnes
de primer i segon de secundària (13-14 anys) no acaben d’albirar; malgrat tot,
el muntatge els atrapa i els presenta situacions perfectament identificables,
reconeixibles.

La dependència a les xarxes torna a
aparèixer a l’última peça teatral inclosa a La Mostra Jove: iMe, un
interessantíssim treball de la companyia Dara que va un pas més enllà i
planteja un futur proper en què el dispositiu amb què ens connectem amb el món
substituirà qualsevol contacte amb altres persones. Una deshumanització
explicada en clau d’humor, per més que rere el gag s’amagui una realitat gens
còmica (i no tan inversemblant).

Igualment, la inauguració oficial de la
Mostra va picar l’ullet als espectadors joves amb un espectacle més potent pel
seu vessant social que pels valors estrictament artístics: BasketBeat, un
projecte integrador de Big Band Basket Beat Barcelona que dóna la possibilitat
de pertànyer a un grup, de créixer i, fins i tot, de pujar a un
escenari, a joves amb risc d’exclusió social. Una pilota de bàsquet és la clau
per escapar de la marginació i per portar la diversió, la música i l’esperança
a altres joves que l’han perdut.

I més temes d’interès per als
adolescents: l’amor, la relació de parella, central a Et planto i
transversal en un drama com Adolescer 2055 –bon intent de fer ciencia-ficció,
un gènere a l’alça entre els més joves, en escena–; la rebel·lia, la
incomprensió, la injustícia, l’oposició a aquell poder repressiu de què parlàvem abans, al magnífic Ragazzo pel qual Oriol Pla va rebre recentment el
Premi de la Crítica de Teatre; circ, música… Un programa complet.

Per a més petits i/o més grans

El gruix de la Mostra, però, continua sent
territori familiar. Repartida en tres itineraris (un per a menors de 6 anys,
un per a nens i nenes de 6 a 12 anys i el tercer per a tots els públics), l’oferta
de teatre i circ infantil ha introduït els més petits ens estils musicals com
el jazz (Viatjazz a Nova Orleans), el son caribeny o les melodies
orientals (La nau simfosönica), els ha ensenyat a perseguir els seus somnis (Screen
Man) o a recordar l’herència dels grans (Hilos), a trobar l’ànima
dels objectes (Faboo), a gaudir de la dansa (Zaquizamí). Dintre
d’aquest bloc, però, mereixen una menció especial dues propostes, una que vol
fer pensar a nens i a adults, i una altra que els emociona per igual.

La primera és Most of all, you’ve got to hide it from the chicks, una creació-taller de Carla Rovira que reivindica
la maduresa del públic infantil, preparat per entendre realitats adultes, alhora
que denuncia la sobreprotecció a què els sotmetem perquè no sentin angoixa o
dolor, sentiments que, al cap i a la fi, els ajuden a avançar en el seu
creixement vital. La segona, tot un tresor, és H+G, una versió escènica del clàssic Hansel
i Gretel a càrrec de l’Accademia Arte della Diversità. En són protagonistes
dos actors amb un grau de disminució mental, que interpreten els seus papers
amb una professionalitat fora de sèrie. Atmosfèric, imaginatiu, emocionant,
l’espectacle és una autèntica meravella. Confiem que els programadors hagin
pres exemple de Pep Farrès, director de la Mostra, i permetin que el públlic
català gaudeixi un altre cop d’una proposta modèlica.

II Concurs de crítica teatral

Recomana i La Mostra d’Igualada  convoquem el IIConcurs de crítica teatral infantil i juvenil per revaloritzar la vostra mirada crítica com a espectadors i fomentar la pràctica d’aquest gènere.

Bases del concurs:

1)   Les crítiques es realitzaran sobre qualsevol de les obres que es representin a La Mostra d’Igualada 2016

2)   L’extensió màxima serà d’un foli si s’escriu a mà i de 30 línies de text (2.000 espais) si s’escriu amb ordinador. És opcional afegir-hi un dibuix relatiu a l’espectacle. Tot el material ha de ser obra de l’autor.

3)   Es convoquen dues categories: infantil (primària) i juvenil (secundària i batxillerat).

4)   Cada text haurà d’incloure les referències mínimes de l’espectacle: títol, companyia, director, i lloc, dia i hora de la funció

5)   Al final del text ha de figurar el nom i cognoms de l’autor, l’edat, el curs acadèmic, l’escola i les dades de contacte (adreça, telèfon i correu electrònic)

6)   Hi haurà tres premis per cada categoria: 

           un primer premi dotat en 100 euros gentilesa d’Abacus Cooperativa, 

           un segon de 50 euros gentilesa de Llibreria Cal Rabell 

           i un tercer de 25 euros gentilesa de Llegim…? Llibreria

7)   Un jurat format per crítics professionals de Recomana seleccionarà els guanyadors. La decisió del jurat serà inapel·lable

8)   Els premis podran declarar-se deserts

9)   Les crítiques s’hauran d’enviar per correu electrònic a [email protected] o bé a l’adreça postal: Dr. Joan Mercader, s/n (Museu de la Pell d’Igualada) 08700 Igualada indicant: La Mostra d’Igualada – Concurs de crítica teatral

10) El termini d’admissió serà el 25 d’abril de 2016. Es donarà a conèixer els guanyadors el 9 de maig de 2016

11) La Mostra d’Igualada i Recomana es reserven el dret de publicar en els seus respectius webs els articles finalistes

12) El fet de presentar-se a aquest concurs suposa estar conforme amb les seves bases