El novè Concurs de crítica teatral infantil (primària) i juvenil (secundària i batxillerat) de Mostra Igualada, coorganitzat amb l’associació de crítics Recomana, ja té guanyadors. El primer premi en la categoria infantil ha recaigut en Aniol Marsal, de 10 anys i veí d’Igualada, per la crítica de l’espectacle Maquinaigües de La Tresca i la Verdesca. En la categoria juvenil, el primer premi ha estat per a Antonio Gómez, de 20 anys i veí de Capellades, pel seu text sobre En tierra de nadie de DA.TE Danza.

En la categoria infantil, el segon classificat ha estat Albert Barquilla, de 10 anys i veí d’Igualada, per la crítica de l’espectacle Bon veïnatge de Cor de teatre. El tercer premi d’aquesta categoria s’ha atorgat a Ivet Bacardit, de 10 anys i veïna d’Igualada, per la crítica a l’espectacle Life-Cycle de DynamO Théâtre. Pel que fa a la categoria juvenil, la segona classificada ha estat Zaynab El Adouti, de 16 anys i Natalia Garcia, de 15 anys, les dues, veïnes de Santa Margarida de Montbui, premiades pels seus textos sobre Fleurir les abîmes de Claire Ducreux.

Els guardons consisteixen en un diploma i vals de compra dotats en 100, 50 i 25 euros, en funció de la classificació, gentilesa de les llibreries igualadines Bureau Vallée, Cal Rabell i Llegim…? Llibreria, respectivament.

Enguany han format el jurat els crítics de Recomana Jordi Bordes, Martí Rossell i Núria Cañamares. Les crítiques guanyadores es poden llegir als webs de Mostra Igualada i Recomana. La Mostra Igualada i l’Associació Recomana per a la promoció de les arts escèniques, integrada per més de 40 crítics del país, convoquen el concurs de crítica teatral amb l’objectiu de revaloritzar la mirada crítica dels espectadors i fomentar la pràctica d’aquest gènere. Per fer-ho, els faciliten uns consells bàsics sobre com fer una crítica i una plantilla amb els diferents camps d’anàlisi.

Les crítiques de la Mostra Igualada se sumaran al 2n Concurs de Joves Periodistes Culturals de Recomana, un projecte que anima els joves de Catalunya a elaborar notícies, reportatges, entrevistes, cròniques, crítiques… El veredicte es farà públic al juny. Els premis oferiran poder assistir a sessions especials d’espectacles o en espais reservats per a la premsa, potenciant així l’experiència de ser periodista.

Mostra Igualada – Fira d’espectacles infantils i juvenils

Mostra Igualada és la Fira de referència de les arts escèniques per a tots els públics de Catalunya. Un gran aparador dels millors espectacles per a públic infantil i jove, que aplega milers d’espectadors a la capital de l’Anoia i que té com a objectius nodrir les programacions familiars d’arreu del país i afavorir la internacionalització de les companyies que hi participen. Considerada Mercat estratègic de Catalunya, està organitzada per l’Ajuntament d’Igualada i l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) de la Generalitat de Catalunya. La 36a edició de la Mostra Igualada tindrà lloc del 3 al 6 d’abril del 2025.

Categoria infantil

1r infantil

Aniol Marsal Quintana (11 anys)

• TÍTOL DE L’ESPECTACLE: Maquinaigües
• COMPANYIA: La Tresca i la Verdesca DIRECTOR: Guillem Albà
• LLOC, DIA I HORA DE LA FUNCIÓ: Can Papasseit, 13 d’abril de 2024, 10h

Gaudint de l’aigua i la música

El missatge que m’ha donat aquest espectacle és que, ni que no ho sembli, l’aigua és molt important. M’ha agradat molt poder-lo veure perquè, tot i que a vegades no ho valorem prou, que l’aigua arribi a casa nostra per l’aixeta, la dutxa… és gràcies a molta gent que va estar-hi lluitant.

S’ha de dir que no vaig poder treure els ulls de l’escenari! És increïble que amb quatre cubells i tres guitarres puguin fer aquesta meravella d’espectacle. A més a més de ser musical, també té tocs d’humor.

Jo, a nivell musical el vaig trobar molt bé, encertat. La música era divertida. A nivell d’il·luminació, estava molt coordinat amb els actors, igual que els efectes musicals.

Crec que tot el públic ens ho vam passar molt bé mentre vivíem un espectacle musical veient la importància de l’aigua.

2N INFANTIL

Albert Barquilla Llobet (10 anys)

• TÍTOL DE L’ESPECTACLE: Bon veïnatge
• COMPANYIA: Cor de Teatre DIRECTOR: David Costa, Pere Hosta, Lluís Nadal
• LLOC, DIA I HORA DE LA FUNCIÓ: Plaça Pius XII, 13 d’abril de 2024, 17h

Un bon veïnatge, una bona crítica

L’obra Bon veïnatge et deixa molt clar el missatge que vol transmetre. Uns veïns desesperats surten als balcons a cridar i cantar els seus drets per protegir les seves llars. Aquesta història te l’expliquen amb música, comèdia, amor i tendresa. Valoro també molt l’esforç d’haver-se d’acoplar a l’espai corresponent.

Em vaig quedar meravellat per la manera que estaven personalitzats. Vaig dubtar per molts instants saber si eren habitants o actors. Seguidament, agraeixo que la música fos en directe i en la majoria dels casos els instruments fossin tocats per gent molt jove.

L’obra també va tenir moments molt interessants i divertits amb personatges ben peculiars… Avis enfurismats, mares desesperades i joves pizzers.

Per altra banda, valoro que el final de l’actuació va ser una mica pobre. Per la meva opinió els actors no van aconseguir que el públic cantés i participés cent per cent.

Bon veïnatge la recomano a la gent amb passió per la música i el teatre.

3R INFANTIL

Ivet Bacardit Martínez (10 anys)

Albert Barquilla Llobet (10 anys)

• TÍTOL DE L’ESPECTACLE: Life-Cycle
• COMPANYIA: DynamO Théâtre DIRECTOR: Yves Simard
• LLOC, DIA I HORA DE LA FUNCIÓ: Teatre Municipal Ateneu, 11 d’abril de 2024, 10h

Pedalant per la vida

El dijous dia 11 d’abril a les 10:00 del matí vaig anar al teatre de l’Ateneu a mirar Life-Cycle amb la meva escola.

Tot comença amb l’arribada d’un home que a través de la mímica explica que els seus pares han mort. El protagonista fa trucs amb una bicicleta vella per tot l’escenari.

Jo vaig entendre que la mare havia mort per un accident de bicicleta, perquè la bicicleta anava sola i als pedals hi havia les sabates de taló de la mare. Es posa les sabates de la mare, fa una volta i cau.

Agafa una foto del seu pare i l’estripa perquè està enfadat, perquè ell ha mort i d’un calaix en surten fotos de records de quan era petit.

Al cap d’una estona se n’adona que no és dolent estar trist quan algú ha mort, i està enfadat perquè ha estripat la foto del seu pare.

M’ha agradat, però m’ha costat una mica d’entendre i al principi m’ha fet una mica de por perquè les coses es movien soles.

Aquesta obra està representada per la companyia Dynam0 Théâtre del Quebec, i va ser interpretada pel Guillaume Doin, que fa el paper de protagonista. L’obra està dirigida per Yves Simard.

Categoria juvenil

1R JUVENIL

Antonio Gómez Martínez (20 anys)

• TÍTOL DE L’ESPECTACLE: En tierra de nadie
• COMPANYIA: DA.TE Danza DIRECTOR: Omar Meza
• LLOC, DIA I HORA DE LA FUNCIÓ: Can Papasseit, 12 d’abril de 2024, 10h

En tierra de nadie

En tierra de nadie és una obra que destil·la una intriga captivadora i una execució coreogràfica meticulosa. La seva capacitat per transportar l’espectador a un territori entre la realitat i el somni és notable. Mitjançant moviments fluids i expressius, els ballarins creen un ambient d’incertesa i suspens que envolta l’espectacle.

La utilització de la il·luminació i la música complementa perfectament la narrativa de la peça, creant una atmosfera enigmàtica i hipnòtica. Els canvis en l’ambient sonor i visual subratllen els diferents estats emocionals dels personatges i reforcen el misteri que envolta l’obra.

Tot i això, en alguns moments, la coreografia pot resultar una mica previsible i amb manca d’originalitat. Alguns moviments es repeteixen de manera excessiva, la qual cosa pot minvar l’impacte emocional de l’obra. A més, la manca de diversitat en els moviments podria limitar l’expressió artística dels ballarins.

Per acabar aquesta crítica vull dir que sota el meu gust no m’agrada ja que no és el meu estil, però ho entenc i ho comparteixo perquè les generacions noves sàpiguen el que realment hi ha en altres països que les notícies oculten i que valorin el que tenen ja que hi ha més gent que no pot tenir tot el que tenen ells.

2N JUVENIL

Zaynab El Adouti (16 anys)

• TÍTOL DE L’ESPECTACLE: Fleurir les abîmes
• COMPANYIA: Claire Ducreux DIRECTORA: Claire Ducreux
• LLOC, DIA I HORA DE LA FUNCIÓ: Plaça del Rei, 14 d’abril de 2024, 16h

La fira de l’espectacle: Una oportunitat per als més joves

Aquesta setmana en concret es realitza la fira de l’espectacle, que ofereix amb un gran i magnífic aparador més de 70 obres destinades principalment als infants i joves. Gràcies als 1.000 professionals que hi participen, es pot fomentar la importància de l’art i la interpretació als més petits.

El passat diumenge 14 d’abril es va tenir l’oportunitat de presenciar un espectacle de teatre de carrer a les 16h que tenia lloc a la plaça del Rei, a Igualada.

L’obra que es va veure va ser Fleurir les abîmes, traduïda al català com “Florint els abismes” de la companyia Claire Ducreux. La protagonista i directora és Claire Ducreux, artista de teatre de carrer i ballarina. Els seus espectacles es caracteritzen pel llenguatge de la dansa, el teatre visual, l’humor, la poesia i, sobretot, la interacció amb el públic.

L’actuació de l’artista Claire Ducreux va ser interessant, especialment per la seva expressió a través de la dansa, la mímica i la seva admirable habilitat per jugar amb la música. La seva vestimenta en tons foscos i l’escenari minimalista, amb només un arbre que simbolitzava el desig

apassionat de plantar dolçor al cor del món, va afegir profunditat a la seva actuació. Un altre punt fonamental va ser la interacció amb el públic, generant rialles i una experiència divertida per a tots.

Tot i que el que volia transmetre l’actuació va ser poètic i emotiu, l’obra anava dirigida per una audiència a partir dels set anys i molts aspectes de la trama van resultar complicats d’entendre per aquest grup d’edat. A més a més, al final de l’obra podria haver dedicat uns minuts per explicar més detalladament el missatge final.

En conclusió, és evident que l’actuació va ser impressionant, tot i que una breu explicació al final hauria pogut ajudar a clarificar el missatge de l’obra. En general, va ser una experiència interessant i enriquidora.

3R JUVENIL

Natalia García Cobo (15 anys)

• TÍTOL DE L’ESPECTACLE: Fleurir les abîmes
• COMPANYIA: Claire Ducreux DIRECTORA: Claire Ducreux
• LLOC, DIA I HORA DE LA FUNCIÓ: Plaça del Rei, 14 d’abril de 2024, 16h

4 dies d’il·lusió

Aquest dijous 11 d’abril, Igualada va donar el tret de sortida a la 35a Mostra Igualada, fira d’espectacles infantils i juvenils de Catalunya, per fer gaudir durant 4 dies als grans admiradors de l’espectacle. Durant aquests dies, moltes obres es van apoderar del cor de tot tipus de públic, des dels més petits fins als més grans.

Però, dins d’aquestes 77 funcions que es van dur a terme, parlarem de l’obra Fleurir les abîmes, realitzada a la plaça del Rei. Una obra innovadora i moderna, amb una escenografia minimalista que utilitza elements naturals com la vegetació, en aquest cas la plantació d’un arbre. La il·luminació natural i el so també són elements clau en la creació d’aquest món fantàstic.

La protagonista ofereix interpretacions sòlides que fan que el públic empatitzi amb ella, única actriu i directora de la interpretació del 14 d’abril a les 16:30. Anomenada Claire Ducreux, aconsegueix captar fàcilment l’atenció del públic amb la seva minuciosa actuació, les escenes de

comèdia totalment espontànies i la participació voluntària. Compaginades amb el dolç missatge que es vol transmetre sembla arriscat, però, realment aquest punt de risc dona més naturalitat a l’obra, per tant fa que el públic mantingui un ànim relaxat i còmode.

No obstant això, és un espectacle difícil de seguir per tot tipus d’espectador, si no es troben familiaritzats amb l’espectacle, ja que la trama i les escenes són complexes i no hi ha diàlegs que donin context o informació sobre l’obra. És molt comú trobar-se amb públic que no li és possible seguir aquesta obra, per tant estaria bé reforçar-la amb una breu introducció que destaqui les rellevàncies sobre el missatge que es vol donar.

En general, Fleurir les abîmes és una obra de teatre ben executada i entretinguda, que ofereix una visió moderna i innovadora d’un missatge tan bo com plantar un arbre al cor del món. La il·luminació totalment natural, el so de l’exterior, i la sensació de llibertat creen un món fantàstic i relaxant, que captiva l’atenció del públic. La protagonista aconsegueix oferir escenes totalment increïbles, impregnant els cors del públic amb la màgia de la comunicació no verbal. Malgrat ser difícil de seguir per als espectadors que no estan familiaritzats amb l’obra, és una experiència realment captivadora que ens proporciona la companyia Claire Ducreux.

Fleurir les abîmes obra realitzada el 14 d’abril a la Plaça del Rei, Igualada.

La vida esclata a Igualada durant cinc dies d’abril. Bé, ja s’entén de què parlo. Em refereixo a la vida teatral, a l’esclat de les arts escèniques en una ciutat que té un fort arrelament amb el teatre. 35 edicions de Mostra Igualada, 35 anys d’espectacles infantils i juvenils. 35 anys fent créixer a petits i grans en emocions i experiències. I enguany també ha estat així, una mostra d’emocions i experiències eclèctica. Algunes bones, d’altres més irregulars. I alguna que ens ha fet sentir com la imatge de la Mostra: penjats del cel, balancejant-se en un gronxador.

La meva mostra comença amb l’espectacle de carrer Sfumato de Llum de fideu. Els coloms i els peixos d’aquesta companyia han voltat molt per Catalunya, però allà on van sempre captiven. La funció és un al·legat a favor del respecte i la diferència entre espècies i persones. Una primera pregunta despenjada en una pancarta encara ressona dins: I que fem amb les vides que no se’ns assemblen, que no ens agraden i que no serveixen de res? L’espectacle dona la volta a les relacions entre nosaltres i aquells animals amb més mala premsa: coloms i peixos. El discurs és clar: experimenta el rebuig que sent un colom, experimenta l’abandonament d’un peix, experimenta l’abraçada d’un arbre. Antropomorfisme o animalisme? La proposta queda ben fixada i a mesura que hom la va integrant més va creant més el dibuix definitiu. Com un bon sfumato, el que sembla difuminat acaba donant forma a un concepte molt clar.

I de preguntar-nos sobre les diferències entre nosaltres i els coloms, a buscar més endins encara i qüestionar-se com es forma el nostre cos. Els dos integrants de El patio Teatro semblen explicar-nos un conte sobre la composició química i emocional dels nostres cossos. Suportats per cartolines, radiografies i tot d’objectes petits i de factura artesanal van radiografiant les entranyes dels nostres cossos. A través d’aquest espectacle, aprenem sobre composició química, però també recordem aquells episodis que ens han marcat a la vida i que ens han deixat cicatrius, que ens han fet plorar o han fet créixer els nostres ossos. Entrañas és una proposta íntima molt ben filada i explicada per dos actors amb una prosòdia que acarona.

El recorregut continua i fa parada darrera del Museu de la Pell, a la carpa que han muntat Projecte MAM, una companyia encara prou jove per presentar la seva primera obra: Matzali. Rebuscant veig una descripció de les intencions dels integrants de la companyia i m’encaixa força: “creació d’espectacles amb vocació multidisciplinària, en espais no convencionals i amb voluntat d’afavorir la participació del públic”. Multidisciplinària? Es tracta més aviat d’una espècie de perfomance de site específc. Espais no convencionals? Entrem dins un univers blanc, vestits amb granotes també blanques. Participació del públic? Durant deu minuts estarem enfilant tot d’esferes, per descomptat, blanques, en una espècie de mòbil de planetes, una estructura de fils connectats. Un cop sembla que estan tots els planetes ben enfilats (perquè tanta verificació?) ens quedem esperant, expectant. Un ritual, una música, una invocació i sembla que quelcom es desperta. Algunes d’aquestes esferes s’il·luminen i els dos guies del ritual Marçal Bayona i Aleix Melé tracten de caçar aquestes llums. La performance evoluciona cap al joc participatiu fins a una catarsi col·lectiva on brindem, ballem i invoquem a aquesta mena d’espècie de divinitat pagana. Què és Matzali si no? Malgrat tot, la proposta queda encara per perfilar i tampoc s’entén massa on vol arribar.

Sota el sol càlid de la tarda, mitja Igualada es reuneix a la Plaça Pius XII. Arriba un BMW descapotable ocupat per quatre senyors amb tratge fosc. Als balcons una sèrie de persones (joves, avis d’una residència, veïns de tota la vida) mirant-s’ho encuriosits. En una de les cantonades d’una de les cases modernistes penja una pancarta que alerta de la presència d’un fons voltor L’àguila Depredadora. Amb l’arribada dels especuladors al balcó d’aquesta torreta modernista, els veïns responen al seu discurs destructiu amb cançons. Darrere d’aquesta proposta hi ha el Cor de Teatre de Banyoles, acostumats a revolucionar les places. Però també compten amb uns quants voluntaris dels cors de la ciutat. Al final, però la proposta resulta estranya. Què tenen a veure aquestes cançons amb l’emergència de la crisi d’habitatge? Cantant My Way o Where is the love estovaran els cors dels especuladors? Li falta una dramatúrgia més sòlida, no caure en tants tòpics estèrils i l’execució de les veus no és tampoc per caure de cul a terra. Al final em transmet més una sensació de voluntarisme amateur.

El circ també ha tingut una presència destacada a la Mostra i una companyia que estrenava espectacle era Cirque Entre Nous. Borderline vol ser una peça que combina pal xinès, humor, discurs social i música. Però tot plegat acaben sent un aiguabarreig amb una alarmant falta de ritme, on es concatenen escenes sense un fil conductor molt clar i uns discursos buits. L’execució acrobàtica dels quatre integrants és molt bona: les suspensions a l’aire, les figures que creen, com s’entortolliguen uns amb altres, com cauen i saben frenar-se a centímetres del terra… Però el lligam entre aquestes execucions, aquests discursos, falta perfilar-los i triar per una opció (discurs social contra el liberalisme, però també de burla dels corrents filosòfics new age) o l’altra (les conyes metateatrals on dos dels seus integrants discuteixen sobre el sentit de la peça que estan creant).

Afortunadament, després tenim una trobada amb els monstres quebequesos de Cas Public. The Monsters és sens dubte una de les propostes escèniques triomfadores d’enguany. Les coreografies repetides dels ballarins, amb xanques incloses, són extenuants, però transmeten una energia que no decau mai. Bàsicament, gràcies també a tot un embolcall escènic que compta amb videoprojeccions animades de la francesa Marjolene Leray que podria firmar el mateix Michel Gondry, amb la música de Dear Criminals que marca i contraposa el ritme de les actuacions dels ballarins i amb un disseny d’il·luminació genial que tant encaixa, com crea ombres, com crea punts de llum en els objectes més insospitats.

El dia s’acaba a La Cotonera amb les B.O.B.A.S., tres dones i clown que guarden el sot on s’ha d’enterrar un mort mentre esperen el cadàver. Són la banda fúnebre, aquella que potser encara avui en dia es pot trobar en algun poble remot de l’Espanya més profunda. Les tres clowns, amb cadascuna d’elles una personalitat definida, es fan la punyeta, es barallen i al mateix temps intenten entretenir el públic assistent, els familiars i amics que hem vingut al sepeli. Les barrabassades que fan petar de riure a tothom en un in crescendo salvatge i brut que comptarà amb la participació d’una persona del públic que ràpidament adoptarà el rol juganer.

L’últim dia de la Mostra comença amb una proposta delicada i íntima que valora el paper de les iaies com a ésser d’amor i bondat que ens ensenya coses de la vida que els pares no poden. L’espectacle de la Gisela Llimona és curt i senzill i potser se li podria dotar d’una mica més de contingut. Ens parla d’una àvia que s’ha mort fa pocs dies, de com la Gisela la redescobreix gràcies a una espècie d’armari-maleta que li ha deixat. En aquest utensili anirà descabdellant diferents fils que simbolitzaran els viatges que havia fet la iaia en silenci. Però cada fil serà una paraula que ella li haurà deixat. Una paraula en diferents idiomes. La Gisela, a través de titelles creats amb cabdells i llana crearà una mena de coreografies tendres que embadaleixen els més petits. Potser, però, hauria preferit que s’acompanyés cada manipulació d’aquests objectes amb algun conte, alguna anècdota de la iaia entorn la paraula dita. Al final, Gisela Llimona es quedarà amb la frase que uneix tots els viatges, una simple i bonica frase que li ha deixat la seva àvia.

Tornem al carrer on ens esperen els germans Pino i Alma Steiner associats amb l’Elena Lalucat. Són la companyia L’atapeïda i es dediquen bàsicament al teatre físic, a allò tan complicat i tan bonic com són els portors o portadors, quan dos cossos o més s’entortolliguen, es munten l’un amb l’altre, creant figures complexes. A Esberlar, però es creen un univers on les catifes són el sòl salvador i el terra de la plaça seria com lava que han d’evitar. El joc de salts i caigudes acrobàtiques és també un ball que es realitza a través d’una camisa que es van canviant, braç a braç, els tres intèrprets. La participació del públic en aquest espectacle no frena, ni alenteix el ritme sinó que està ben integrat. A Esberlar no es trenca res, però sí que ens transmet la idea que ensopegar i caure forma part de la vida i que aquells territoris que crèiem impossibles de trepitjar no tenen per què cremar-nos els peus.

Continuem amb la tendresa de Claire Ducreux que ens convida a viure la vida d’una manera més tranquil·la. Fleurir les abimes és un solo curt on l’artista francesa, antiga sòcia del clown Leandre Ribera, munta una espècie de happening entorn un arbre creat per Juan Carlos Sagarra. Contempla l’arbre i convida a tres persones del públic a passejar amb ella al voltant de l’arbre. Les persones escollides, una nena, un home adult i una àvia en cadira de rodes, ajuden l’artista a transmetre aquesta idea transgeneracional de pau i harmonia amb la natura. Tanmateix, fins al final no s’enfila a l’arbre que funciona com a pal xino i tampoc és que creï cap figura en especial. L’important és deixar el niu a la part alta de l’arbre perquè els ocells hi puguin fer la criança.

Després arriben els Contes Meravellosos de Teatre Nu, un espectacle que glossa la figura de la Lola Anglada, una de les narradores infantils i dibuixants catalanes que més contes ha escrit, però que per molts continua sent una dona invisibilitzada. Els tres joves intèrprets (en aquesta ocasió, són Maria Berenguer, Mireia Moncunill i Marçal Giné) ens presenten la figura de la Lola Anglada, una dona que viu enclaustrada a casa per la Guerra Civil. A través de petits contes que aniran escenificant amb titelles i tota mena d’objectes, es crearan una sèrie de relacions entre els personatges i l’escriptora, fent-la evolucionar de la depressió i l’aïllament a la llibertat i el retrobament amb la creativitat. Una nina, un grill, un espantaocells o un gripau són alguns dels éssers que poblen aquests contes i que cadascun a la seva manera són l’alter ego de l’escriptora. Una bonica obra per homenatjar aquesta meravellosa narradora. 

I si és important l’obra amb què s’inaugura un festival, una fira, aquesta Mostra d’Igualada, també ho és l’obra amb què la tanca. I enguany el pes ha caigut sobre les espatlles dels tres acròbates de pal xinès que formen la companyia D’Click. Latas és sens dubte l’espectacle més complet de la Mostra. Si a Esberlar, ens trobàvem en un món on s’havia de caminar sobre catifes, aquí ens munten un escenari distòpic, un món poblat per llaunes buides, on tres acròbates es trobaran, es coneixeran i es reptaran tot jugant amb aquestes llaunes. L’obra funciona tant pel virtuosisme en els equilibris que facin amb i sobre les llaunes o fent tota mena de figures, en solitari, duo o trio, al perxa xinesa. Però també té una línia dramatúrgica clara explotada còmicament. Els equilibrismes captiven, les caigudes fan trencar de riure. La història d’aquests tres supervivents a la cerca de les llaunes plenes està ben traçada, amb un sentit dramàtic que escala fins a un final tendre i arriscat on veiem una de les figures creada en la perxa xinesa més boniques de la Mostra.

I ja ho diu la dita. To va bé, si s’acaba bé. Un any més, la Mostra ens transporta a nous mons, ens genera preguntes, ens explica històries ben tendres, ens fa reflexionar sobre el nostre entorn i sobretot serveix per unir-nos tots, grans, pares, fills, nets, totes les generacions possibles, al voltant d’històries i propostes escèniques transversals. La Mostra és familiar perquè és pròxima i perquè ens aproxima a tots. 

El vuitè Concurs de crítica teatral infantil (primària) i juvenil (secundària i batxillerat) de Mostra Igualada, coorganitzat entre l’associació de crítics Recomana i la Mostra d’Igualada, ja té guanyadors. El primer premi en la categoria infantil ha recaigut en Biel Paino, de 10 anys i veí de Vilanova del Camí, per la crítica de l’espectacle + (suma) de Sound de Secà. En la categoria juvenil, el primer premi ha estat per a Júlia Bacardit, de 16 anys i veïna d’Igualada, pel seu text sobre Adeu, Jane!

En la categoria infantil, la segona classificada ha estat Blanca Vallverdú, de 12 anys i veïna d’Igualada, per la crítica de l’espectacle De tu a tu de Col·lectiu Mur. El tercer premi d’aquesta categoria ha quedat desert. Pel que fa a la categoria juvenil, el segon classificat ha estat Nil Bacardit, de 13 anys i veí d’Igualada, per la crítica sobre Adeu, Jane! de Binomi. El tercer guardó d’aquesta categoria ha estat per a Jan Méndez, de 12 anys i veí d’Igualada, pel seu text de l’espectacle Solar de Mos Maiorum.

Els guardons consisteixen en un diploma i vals de compra dotats en 100, 50 i 25 euros, en funció de la classificació, gentilesa de les llibreries igualadines Bureau Vallée, Cal Rabell i Llegim…? Llibreria, respectivament.

Enguany han format el jurat els crítics de Recomana Jordi Bordes, Martí Rossell i Núria Cañamares. Les crítiques guanyadores es poden llegir als webs de Mostra Igualada i Recomana.

La Mostra Igualada i l’Associació Recomana per a la promoció de les arts escèniques, integrada per més de 40 crítics del país, convoquen el concurs de crítica teatral amb l’objectiu de revaloritzar la mirada crítica dels espectadors i fomentar la pràctica d’aquest gènere. Per fer-ho, els faciliten uns consells bàsics sobre com fer una crítica i una plantilla amb els diferents camps d’anàlisi.

Enguany, Recomana ha iniciat un concurs, principalment per a alumnes d’ESO i Batxillerat a Catalunya, sota la inciativa Joves Periodistes Culturals. Les obres de la categoria juvenil del 8è concurs de la Mostra d’Igualada accediran directament a aquesta nova convocatòria, que es difondrà amb un web propi, els propers dies.

Mostra Igualada – Fira d’espectacles infantils i juvenils

Mostra Igualada és la Fira de referència de les arts escèniques per a tots els públics de Catalunya. Un gran aparador dels millors espectacles per a públic infantil i jove, que aplega milers d’espectadors a la capital de l’Anoia i que té com a objectius nodrir les programacions familiars d’arreu del país i afavorir la internacionalització de les companyies que hi participen. Considerada Mercat estratègic de Catalunya, està organitzada per l’Ajuntament d’Igualada i l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) de la Generalitat de Catalunya. La 35a edició de la Mostra Igualada tindrà lloc de l’11 al 14 d’abril del 2024.

Crítiques del 8è Concurs de crítica teatral Mostra Igualada 2023

Categoria infantil

1R INFANTIL

Biel Paino Prat (10 anys)

TÍTOL DE L’ESPECTACLE: + (Suma)

COMPANYIA: Sound de Secà DIRECTOR: Genís Farran

LLOC, DIA I HORA DE LA FUNCIÓ: Pista de l’escola de l’Ateneu d’Igualada, Dijous

30 i Divendres 31 de Març a les 21.30 de la nit.

Tot el que suma no resta

Aquesta obra de teatre titulada “+” (Suma) de la companyia Sound de Secà es va fer el dijous 30 de Maig del 2023 a Igualada a les 21.30, encara que només vaig poder veure una part perquè va marxar la llum i els tècnics no van poder arreglar-ho. Em vaig quedar amb moltes ganes de veure tota l’obra, per això vaig tornar una altra vegada al dia següent, al mateix lloc i a la mateixa hora.

Sound de Secà és una companyia de Cervera polifacètica on barregen el teatre, la dansa, la música amb sonoritats electròniques, la percussió tradicional i sobretot la participació del públic. Per tant, Sound de Secà és molt més que un grup de teatre, és molt més que un grup de percussió, ja que jo conec altres grups de percussió com el de Vilanova del Camí Moltaxamba i d’altres d’Igualada com els Protons o el Mal Llamp, i puc dir que Sound de Secà és molt més que un grup de percussió. En definitiva, és una suma de moltes coses. Fins ara no coneixia aquesta companyia però a partir d’ara intentaré no perdre’ls de vista.

“+” (Suma) és un ritual compartit, un lloc comú de l’espai públic, un punt de trobada de desconeguts. Un encreuament creatiu, participatiu i nocturn on es troben la percussió amb la dansa, la veu, el moviment i la poesia. Suma es va fer al pati de l’Ateneu perquè era un espai obert i gran. L’escenari representava una cruïlla de carrers o també el signe “+”. Aquesta obra és la segona part d’una trilogia i la primera part és Possê. Per tant, hauré d’esperar impacient al futur, espero no gaire llunyà, per veure la tercera part d’aquesta magnífica trilogia.

Suma està formada per 8 intèrprets que de manera individual van actuant barrejant dansa, veu, moviment, poesia, etc. A mesura que avança l’obra aquests intèrprets es van relacionant entre ells i també amb els espectadors. Aquests actors es comencen a mirar, tocar i relacionar entre ells. Això és com a l’escola quan fem treball cooperatiu, que cadascú aporta les seves idees i és molt millor que treballar de manera individual.

Per tant, aquesta obra “+” (Suma) de Sound de Secà és allò que el seu nom indica, una suma de molts factors: llum, so, veu, moviment, percussió, dansa, poesia, etc. Però no només amb els actors sinó que cal afegir a tot el públic. Un públic que a mesura que avançava l’obra estava més integrat i començava a cridar, saltar, ballar, etc. Per tant, amb aquesta obra es crea un tot únic on no hi ha diferència entre intèrprets i espectadors perquè tot s’acaba barrejant i fins i tot el públic acaba pujant dalt de l’escenari.

Per acabar la meva crítica sobre aquesta obra “+” (Suma) de Sound de Secà només em resta dir que animo a la gent a que vagi a veure aquesta companyia que creen rituals col·lectius catàrtics, vitals i plens d’humanitat i només anant al teatre pots sentir, experimentar i emocionar-te com ho vaig fer jo veient l’obra.

Per tant, “+” (Suma) de Sound de Secà reivindica la lluita conjunta i celebra les diferències entre les persones, tots sumem, tots som un, en definitiva aquest espectacle és sense cap mena de dubte UN CRIT CULTURAL. I tu. T’hi sumes?

2N INFANTIL

Blanca Vallverdú Farran (12 anys)

De tu a tu

De tu a tu, és el títol d’aquesta obra de circ tan divertida i increïble. L’idea original d’aquesta obra està pensada per: Nacho Flores, que també ha participat a l’obra com a director. La companyia ens diu: Col·lectiu Mur format per 10 actors i actrius alguns amb diversitat funcional. L’obra, es va representar al Teatre Municipal Ateneu, dissabte 1 d’Abril a les 12 del migdia.

En aquest espectacle es pot veure moltes tècniques de circ, sobretot d’equilibri. De l’escenografia, hi havia diversos materials naturals del nostre dia a dia que fem servir, com ara una bicicleta. També hi havia alguns moments que feien patir una mica i alguns altres que feien molta gràcia. Els actors i actrius amb molts moments animaven molt el públic a aplaudir i embolicaven molt la troca. La reacció del públic va ser aquestes tres paraules resumides: sorpresos, de les coses boges que feien, després riallers, en moltes parts feien molta gràcia i l’última, alegria.

Aquest obra per a mi m’ha fet reflexionar molt amb que tinguis diversitat funcional o no, pots fer qualsevol cosa, per molt que costi hores i hores… és igual! També es pot fer, i en aquesta gran obra de teatre t’ho demostra.

Fins aquí la meva crítica de l’obra de teatre: De tu a tu.

3R INFANTIL

Desert

Categoria juvenil

1R JUVENIL

Júlia Bacardit Martínez (16 anys)

TÍTOL DE L’ESPECTACLE: Adéu, Jane!

COMPANYIA: Binomi DIRECTORS: Juanjo Marín i Clara Moraleda

LLOC, DIA I HORA DE LA FUNCIÓ: L’escorxador (sala gran), dia 1/4/23 a les 22:00h. 

Adéu, Jane!

Com et quedaries si de cop el doctor et digués que a partir d’ara hauràs de viure sense un pit per culpa d’un tumor, que li ha donat per habitar en ell? La Mariona ens explica el que fa ella quan li ho diuen. Ho fa d’una manera curiosa i divertida que fa que aquesta història trista agafi una mica d’humor i alegria. Ens explica tot el que ha viscut fins arribar a on és ara, i ho fa de la mà de 2 curiosos alter ego, la Mar i l’Ona, molt diferents entre elles. Tot el que narra, ho fa mentre està fent la ressonància prèvia a l’operació.

La versió que ens expliquen la Mariona i la seva ment és força diferent a les coses que van passar en realitat. Eren diferents perquè no s’atrevia a dir les coses i a expressar els seus sentiments. Des de no enfadar-se amb una amiga quan hauria d’haver-ho fet, fins a no dir-li les coses clares a un doctor que la tractava com si la seva vida no valgués res, només perquè la malaltia del seu pit era de les coses més estranyes que ell mai havia vist.

La història t’anima a reflexionar i a estimar-te més, a riure una estona i a estimar els teus pits. Ens recorda que el més important a l’hora d’estimar-nos som nosaltres mateixos, que és igual el que diguin els altres del nostre físic si a nosaltres ja ens agrada.

La Clara, l’actriu de la Mariona, la directora i la verdadera protagonista de la història, la que realment va passar per tot això, ens explica que escriu el guió d’aquesta obra després d’estar cansada d’ocultar el seu passat i de guardar-s’ho a dintre per ella. Ho escriu anys més tard, però que al final s’encoratja a fer-ho. També ens diu que ho va fer per poder ajudar a altres dones que també els pugui passar i sincerament crec que és una idea molt bonica, ja que aquest tema és força tabú i si a algú li passa li costarà entendre-ho i amb l’ajuda de l’obra segurament que se senti més a gust.

L’obra va acompanyada de danses i cançons i cal admetre que totes les actrius ho van fer estupendament.

2N JUVENIL

Nil Bacardit Martínez (13 anys)

ADEU, JANE

El passat dissabte u d’abril vaig anar a veure “Adeu, Jane” a la Sala Gran de l’Escorxador i em va agradar molt. La història tracta sobre una noia a qui, quan tenia disset anys, li van trobar un tumor al pit dret i després de treure-li va haver de decidir si posar-se una pròtesi o perdre el pit. Tot gira al voltant d’aquesta difícil decisió. La protagonista es diu Mariona i és una noia jove interpretada per la Clara Moraleda. L’acompanyen dues actrius més, la Laura Dorca i la Joana Roselló, que fan de Mar i d’Ona i que l’ajuden a explicar la història. Durant l’espectacle fan el paper d’altres persones importants dins de la trama: el doctor, el psicòleg, la mare, alguns amics de la Mariona… És a dir, la protagonista explica l’experiència que ella va patir a la vida real amb l’ajuda de les seves companyes per compartir-ho amb tots els espectadors.

Crec que l’obra és molt bona i entretinguda. Et fa riure a trossos perquè els personatges fan comentaris divertits i això al final és el més important, ja que si no fas riure el públic és una mica avorrit. La noia que fa el paper de la protagonista, la Mariona, és una bona actriu ja que transmet al públic tant la tristor de tenir un tumor fins la tranquil·litat de prendre una decisió difícil i després canviar d’opinió. A més a més també és l’autora de l’obra i explica uns fets autobiogràfics.

Jo la recomanaria a tothom ja que pot agradar a molts tipus de persones. A més, és un tema que està molt ben buscat i que pot arribar a molta gent, ja que aquest problema li pot passar a qualsevol noia o dona del nostre entorn.

3R JUVENIL

Jan Méndez Navarro (12 anys)

Eficiència o bellesa rural?

Dels espectacles que s’oferien el divendres 31 de març, vaig decidir anar a veure “Solar”, de la companyia Mos Maiorum, al Centre Cívic Nord a les 20:00 hores, per la temàtica que tractava.

Quan vaig entrar a la sala em va sorprendre l’organització de les cadires, taules, … on havíem de seure, perquè estaven en cercle al voltant d’un morter de pedra. A continuació va entrar una noia al mig del cercle, que explicava que ella era d’una masia de Sant Martí de Tous que no estava d’acord en posar plaques solars en les seves terres. Tot seguit va aparèixer un noi i una noia que representaven els amos d’una altra masia que sí que volien cedir el terreny. Em va agradar que sortís un avi que explicava com segaven el blat antigament per imaginar-nos com era de dura la feina abans.

Més tard els actors es van anar transformant en diferents persones importants, com catedràtics de diferents universitats, enginyers elèctrics i d’altres, que explicaven si estaven d’acord o no en posar plaques solars en paisatges rurals i els motius.

La moralitat és que s’ha de preservar el paisatge tan bonic que tenim a Catalunya. Aquest missatge m’ha semblat molt important ja que he vist, en altres poblacions, grans extensions que abans eren terrenys agrícoles i ara estan plenes de plaques solars que malmeten el paisatge.

Vull mencionar al director artístic: Ireneu Tranis, a la directora escènica i de disseny d’espai: Clàudia Vilà, i al director tècnic i d’il·luminació: Dani Miracle, per la gran feina que han fet en aquest espectacle. El missatge fa reflexionar sobre el futur dels nostres paisatges que si no els protegim acabarà tot el món sent ciment.