• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE

Fira Trapezi 2019

26 de febrer de 2015 by Enid Negrete Deixa un comentari

La
ópera es un vicio. Desde sus inicios fue un vicio. Monteverdi nos
recuerda que nació así: completa, compleja, pasional y llena de
todos los defectos y virtudes de los humanos. Un género humano e
inhumano al mismo tiempo, donde nuestras pasiones las reflejan
hombres y mujeres capaces de hacer cosas extraordinarias con su voz,
con su cuerpo y con su mente.

Y
precisamente de ese tema habla “L’Incoronazione di Poppea” (1642),
una de las mejores producciones que se han visto en la Scala de
Milán, de estreno en estos días. Se trata de una coproducción con
la Ópera de París, diseñada por Robert Wilson en colaboración con
de diseñadores de la talla de Tilman Hecker, Anik Lavallé y Jacques
Reynaud, quienes demostraron la solidez estética a la que nos tiene
acostumbrados este director texano.

Wilson
nos regala un montaje impecable, donde te sorprende la belleza
etérica de cada escena, donde logra profundas relaciones entre los
personajes sin que se miren o sin que se toquen, donde todo
(movimientos, objetos, ideas) está estilizado hasta lo sublime. Nos
recuerda el fructífero vicio en el que se puede convertir la
belleza.

Y es
que en esta ópera triunfan los vicios: la infidelidad, la lujuria y
la venganza. Los triunfantes amantes que han asesinado y exiliado a
sus antagonistas, cantan al final uno de los dúos más hermosos de
la historia de la ópera -que, según recientes investigaciones, no
es del propio Monteverdi- festejando su amor y sin ser castigados por
sus crímenes. Wilson les da a estos vicios un marco de una belleza
gélida y geometrizada hasta en los movimientos más pequeños, con
una claridad y una calidad de realización admirables. ¿Qué mejor
escenario puede haber para la suciedad del alma humana que la
limpieza casi minimalista de ese escenario?

“L’incoronazione
di Poppea” (1642) de Claudio Monteverdi fue una de las primeras óperas
estrenadas públicamente, cuando la ópera tenía muy pocas décadas
de existencia en Italia. Es una obra fundamental para la historia del
género, porque es la primera que trata de hechos históricos reales
(aunque el tratamiento sea ficticio) y no se ubica en tiempos míticos
o en lugares legendarios. Sus personajes no son dioses, (aunque
aparecen conceptos como Amor, Fortuna o Destino, su tratamiento es
por completo distinto) y están llenos de enormes defectos, el
egoísmo, la conveniencia y la traición forman parte de la
personalidad de todos sin que nadie sea bueno o malo por completo,
sino realmente complejos como somos todos los seres humanos.

La
Poppea de Miah Persson sorprende por la calidad vocal e
interpretativa de la heroína. Es hermosa y perversa, no pierde nunca
la belleza ni la claridad de la impostación ni el estilo requerido
por la obra. Es la intérprete ideal de este rol, tanto física como
musicalmente.

El
papel de Nerón que normalmente es interpretado por un contratenor,
esta vez estuvo felizmente a cargo del tenor Leonardo Cortellazzi,
quien hizo un trabajo estupendo y de una concepción muy moderna del
personaje.

Aunque
resalte el trabajo de estos intérpretes tengo que dejar testimonio
del mejor elenco que he escuchado en esta ópera. Un reparto
homogéneo, con enorme calidad musical e interpretativa, que logró
además crear profundas relaciones entre los personajes y que tenían
un físico perfecto para sus personajes. Esto, aunado a una dirección
musical de excepción, con una orquesta de instrumentos antiguos, a
cargo de Rinaldo Alessandrini, fueron los ingredientes de una noche
memorable, que nos recordó la grandeza del género operístico desde
sus inicios y lo fructíferos que pueden ser algunos vicios.  

Arxivat com a: Sin categoría

28 d'octubre de 2014 by Joan Anton Benach Deixa un comentari

Amb una trajectòria de 23 edicions, ja fa anys que Temporada Alta s’ha erigit en paradigma del que ha de ser un festival que sàpiga pulsar la darrera hora de les arts escèniques que es produeixen a escala mundial. Posseeix, en primer lloc, una capsa magnífica, un continent seductor: Girona, un indret ben comunicat, amb una màgia urbana molt peculiar, com la que poden oferir, Edimburg, Istanbul, Avinyó… amb uns atractius mediambientals a l’abast i un territori privilegiat, travessat de camins i destins prometedors. I és que una bona capsa sense unes bones comunicacions, tindria un pervindre limitat. És el cas de Spoleto, ciutat captivadora al cor de la feréstega regió d’Umbria que, tot i organitzar des de 1958 una manifestació estiuenca de teatre, música i dansa de nom tan pressumptuós com Festival dei Due Mondi, internacionalment mai no ha tret el morro de la senalla.

Girona sí. Oberta als vuit vents del món, Girona és un destí cobejat per teatristes de totes les nacionalitats. Un cop garantida la qualitat del continent- amb l’extensió a la veïna Salt i els lligams empordanesos i del Roselló- els responsables artístics de Temporada Alta, amb Salvador Sunyer en primera línia, van saber orientar les antenes devers les factories teatrals més imaginatives, innovadores i solvents. Un primer balanç històric de la manifestació gironina, que no s’hauria de demorar més enllà del seu 25è aniversari, mostraria ben segur un panorama molt significatiu dels llenguatges hegemònics que hi hagut al llarg dels anys en el teatre contemporani, sobretot, d’occident.

Ben aviat, la direcció de Temporada Alta va veure la importància d’ingressar en el circuit del teatre internacional, una xarxa de companyies i ciutats que fes possible de tenir sempre el dia els protagonistes de les millors creacions escèniques i les possibilitats i intencions de donar-les a conéixer fora del seu país. En algunes edicions del Festival, semblaria que gairebé es pogués organitzar un cicle de gran interès “només” amb les aportacions forànees programades, – una vintena en l’edició d’enguany- una veritable resposta a la migrada presència de teatre internacional a la cosmopolita Barcelona, dimisionària, des de finals dels anys vuitanta, de bastir el projecte d’una tardor teatral potent.

A Girona, en canvi, i sense anar més lluny, s’aconsegueix ara mateix una brillant oferta que pot competir amb el Festival d’Automne de París. En efecte, coincidiran enguany a Temporada Alta la versió que de l’òperaMacbeth de Verdi ha fet Brett Bailey amb la seva companyia sudafricana, i el gran director lituà Oskaras Korsunovas que per quart any consecutiu visita Girona, aquest cop amb un tractament de La gavina de Txekhov radicalment revolucionat. Coincidiràn també el gran Peter Brook amb El vestit, de l’escriptor Can Themba, i el genial polonès Kristyan Lupa, amb Tala de Thomas Bernhard. I, entre d’altres, el suís Christoph Marthaler, que mostrarà un vodevil musical titulat King Size, i el coreògraf Alain Platel amb Coup Fatal, l’espectacle més aplaudit de l’últim Festival d’Avinyó. Vet aquí un petit recull de títols i creadors suficient per il·lustrar que T.A. és una manifestació del més alt nivell europeu.

Contingut ofert per El Club CT  

Arxivat com a: Sin categoría

29 d'agost de 2014 by Jordi Bordes Deixa un comentari

Rifa
republicana

El 25 de maig de 1939, 1.599 persones
van guanyar una rifa: aparèixer en la llista per a embarcar al
Sinaia destí Mèxic i abandonar el periple de misèria del seu
primer exili. Van embarcar a França amb el vistiplau del Servei
d’Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE), una dels darrers vestigis
encara actius d’una República partida pel jou feixista. Durant el
viatge d’escapada de Franco van anar desprenent-se del que els
semblava menys imprescindible. El periodista madrileny Alfredo Muñiz
no va abandonar mai el Romancero gitano que li havia signat el
propi Garcia Lorca. La mare de Carmen Rayo, que va anar a raure a
Mèxic després d’un periple per França i Àfrica, va guardar el seu
ventall.

27 d’agost de 2014. La companyia
catalana Obskené i la mexicana Teatro Ojo forcen una segona rifa i
una nova tria d’objectes. Dins de la fira de teatre al carrer de
Tàrrega, munten una rifa (tal com sona) entre les persones que
responen a una fàcil enquesta i cedeixen, argumentant, un element en
exposició fins el 14 de setembre, que serà tornat posteriorment.
Aquest és el repte de l’acció performàtica-instal·lació Què
t’emportaries per sentir la teva llar lluny de la teva terra?

Només hi ha fins el 7 de setembre per optar a un tiquet d’aquesta
rifa que es premia amb un viatge per a una persona, tot pagat, de 10
dies per Mèxic, resseguint les passes dels prop de 25.000 exiliats
espanyols que van tenir l’oportunitat d’una segona vida (tot i que
amb moltes estretors, d’arrencada). El sorteig es farà el diumenge
de clausura del festival, a partir de les vuit del vespre. Durant la
fira, el públic, tindrà l’oportunitat de consultar i estudiar què
és vital per poder viure segons els candidats de la rifa. Dimecres
passat, l’acció va començar amb una cercavila a la plaça Sant
Antoni fins arribar a l’espai Sinaia, al carrer del Mestre Martí.
Una mare alliçonava al seu fill “I tu que te’n duries? El Budy?
Els hi deixaries uns dies perquè ho exposessin?” El nen no
semblava gens conforme de despendre’s durant aquest breu lapse de
temps del que deuria ser la seva mascota.

A les set de la
tarda ja tenien un primer objecte. Es tractava d’unes claus que
obrien la casa dels pares. Guardar unes claus familiars porta
implícit la necessitat de tornar a les arrels. Diuen que Margarida
Xirgu, que estava fent una gira sud-americana quan va esclatar la
Guerra Civil, sempre més va guardar les seves claus de la casa de
Badalona. Ella havia pensat de tornar, per donar suport a la
república. Però va ser el mateix Federico García Lorca que li va
recomanar que fes campanya per la democràcia i la llibertat des de
l’estranger, sent-ne una excel·lent ambaixadora cultural. Un cop
superat ell conflicte, podria fer servir les claus. Xirgu mai més va
poder tornar a casa seva. Només uns anys després de recuperar la
democràcia, es van traslladar les seves despulles a la seva terra.

Obskené
és una companyia que tensa la corda de la veritat. Que busca noves
formes per explicar la història, un passat, i mirar de treure-li,
aparentment, el seu pes de dolor. Ho va fer anteriorment a Trossos
(Fira Tàrrega i TNT 2012), a partir de les històries d’immigrants
llatinoamericans. També a la relació malaltissa entre uns germans
bessons sota el domini de la colònia espanyola: Redaliz,
(Grec 2013). Ara, d’una manera aparentment lúdica, mostren les
troballes de la seva investigació de sang i de sentiment. De vida i
d’emocions. El viatge serà un capítol més d’aquest treball (no
descarten fer més rifes en altres teatres, si compten amb el suport
dels programadors) de recerca. Qui vulgui quedar-se a casa però
intuir les dificultats d’aquell viatge de l’esperança al buit, podrà
rebre un bagul ple de material que en fa inventari. Aquest paquet
anirà viatjant, mes a mes, d’una llar a una altra.

Més
informació a www.granrifa.org

Arxivat com a: Sin categoría

17 de juny de 2014 by Toni Polo Deixa un comentari

A la nau de la sitja de Tàrrega els actors de
la companyia Laminimal semblen disposats a assajar un capítol de la sèrie Cuéntame. Pantalons ‘pata de elefante’,
patilles fins al coll, els colls de les camises fins al pit… Hi ha una sala
plena de cadires. Serà l’escenari. Els actors prenen la paraula dirigint-se
cadascú a un grup determinat d’espectadors que, ara per ara, són simplement
cadires, en una mena de monòlegs que se solapen uns a altres: comença a parlar
un, després un altre sense que el primer calli. Al cap de pocs minuts, el caos
oratori és total.

“Parem”. La veu és la de la Daniela de Vecchi,
l’única vestida amb texans del segle XXI entre els personatges anacrònics. La
directora. “Està bé, està bé… Però hi ha hagut un moment en què…” Els
actors diuen la seva: “Jo no m’he quedat amb el meu peu”, diu un. El peu és la
frase que diu el que parla abans i que serveix com a senyal per començar ell a
dir el seu text. “‘Murió por defenderlo’, és quan dic això, que has d’entrar”,
li aclareix el company. Hi ha alguna cosa que no convenç alguns actors.
L’escena sembla, tot plegat, un complicat ‘encaje de bolillos’, però no, la
Daniela ho veu tot clar: “Vosaltres dos sembla que us molesteu una mica perquè
esteu bastant a prop, però tranquils perquè no molesteu els espectadors, ells
ho escoltaran tot perfectament”, diu.

L’assaig es reprèn, amb la Daniela mirant a la
cara cada actor quan pren la paraula, bellugant-se per la sala sense perdre
detall. És el que passa quan dirigeixes una obra que has creat tu mateixa (amb
un parell de textos de Juan Mayorga i de Sanchís Sinisterra) i actors de la
teva companyia la representen: la complicitat i la confiança són totals. Així
es respira.

“Els actors es capfiquen en els seus
personatges i, en certa manera, li donen el seu caràcter, fins i tot mantenen
els propis noms”. El mètode de la companyia LaminimaL presuposa sistemes,
accions físiques que es repeteixen, variacions de gestos pautats, però amb
llibertat. Tot comença a partir d’una partitura física i és un espectacle de
teatre, però fronterer amb la dansa i la música. “No improvisem, treballem molt
els gestos. És una espectacle lliure dins d’una pauta, com el jazz, que té la
seva partitura però es deixa endur, dins d’uns patrons”.

“Adelante hombre del 600 (pum, pum) la
carretera nacional es tuya”…, canten tots els intèrprets, movent-se pel mig
de la sala. Ritme i diversió. Sembla que tot i el missatge reivindicatiu de
l’obra, riurem. “En l’obra hi ha deu històries de supervivència”, ens explica
Daniela mentre els actors passen a una segona sala, on assajaran una altra
escena. “Crec que a la generació que ara tenen entre gairebé 30 i 40 anys, com
aquests actors, se’ls ha negat parlar del seu passat recent. Aquí ho fan”. La
directora ha dramatitzat alguns fets dels anys 70 extrets de diaris de l’època.
Per això en l’obra no hi ha una narrativa lineal sinó de representacions que
portaran a cada espectador als seus propis records o a moments històrics. “Els
estarem parlant de la seva història recent!”, diu la directora.

“La llum de la democràcia se’ns va menjar la
resistència”, diu De Vecchi, parlant en primera persona tot i que remarca que
ella és brasilera. Perquè l’obra parla de la Transició espanyola, un període
que fins ara ningú no ha gosat criticar. No és gens fàcil. Es veu en l’assaig,
que ja ho tenen molt rodat, de fet, una versió molt primitiva d’aquesta obra va
obrir l’Àtic 22 del Tantarantana el passat mes de novembre. Res a veure amb el
que ha esdevingut l’obra, ens diu Daniela.

L’escena que ara assagen representa la nit de
cap d’any del 1975, l’any en què morirà Franco. Amb Gloria Gaynor cridant “I
will survive!”, els actors fan una coreografia arriscada: una cosa és l’assaig,
una altra cosa serà la funció, que pot portar més d’una sorpresa per al públic
(sorpresa divertida, no diem més…).

Arxivat com a: Sin categoría

  • « Anar a Pàgina anterior
  • Pàgina 1
  • Pàgina 2
  • Pàgina 3

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat