• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE

Fira Trapezi 2019

13 de maig de 2018 by Sara Esteller Deixa un comentari

El moviment és i genera energía, la dansa és moviment i a Radical Light de Salva Sanchis l’energia que genera el moviment dels cinc ballarins es trasmet a través d’un fil directe al públic, que vibra amb els ritmes musicals i corporals que hi ha a l’escenari.

La investigació que aquest coreògraf ha dut a terme durant dues dècades de creació i interpretació dancística tenen a Radical Lightuna mena de punt culminant per dos motius: és, de moment, la seva darrera creació (2016) i, a més a més, reflecteix alguns dels principals interessos de la seva carrera com ara l’equilibri entre la dansa improvisada i la dansa formalitzada. És la seva una trajectòria que ara mostra uns punts suspensius mentre finalitza els estudis en psicología, però que s’ha caracterizat per una recerca en el vocabulari de la dansa, una relació molt intensa entre aquesta i la música i una energía provinent del dibuix dels cosos en l’espai.

La peça que veurem al Mercat de les Flors el proper cap de setmana (18, 19 i 20 de maig), compta amb la música electrònica (minimalista) de Joris Vermeiren i Senjan Jansen, el duet Discodesafinado, participació crucial per la tesi que llança Sanchis: hi ha diferencia entre ballar instintivament, com fem en una festa o a casa, i ballar de forma pautada, com es fa a les obres de dansa; al passar de la primera a la segona es poden perdre qualitats com autenticitat, frescura o precisió. Per aixó durant els 60 minuts de representació veurem una primera part que podem anomenar “improvisada”, on els ballarins s’alimentan dels seus propis impulsos, i una segona “coreografiada” i podrem comparar que succeix, en els seus cosos i en les nostres sensacions. Ambdues parts es connecten i la dansa experiencial sembla que ocupi la formal.

Amb un elevat ritme musical de 120 pulsacions per minut, Radical Light garanteix adrenalina i un gaudi que, provinent del plaer mateix dels ballarins, envaeix el nostre espai sensorial. Són impressions que ens arriban de testimonis d’alguna de les 25 representacions anteriors.

Com ens deia el propi Sanchis a propòsit de l’obra: “Radical Ligth es centra en la sensació de plaer, tant la dels ballarins com del públic, és una peça molt directa, amb una proposta molt explícita que és per gaudir-la”.
 
L’artista català ha estat 23 anys a Bèlgica formant-se primer i creixent després com a ballarí, coreògraf i docent al voltant de l’escola PARTS, la companyía ROSAS i la seva directora Anne Teresa de Keersmaeker. Amb més d’una vintena d’obres estrenades, ha treballat en profunditat la improvisació com a eina escénica, i potser és en aquesta darrera peça en la qual es manifesta amb més claredat i amb uns límits molt més cristalins la voluntat d’improvisar.

Ballarins virtuosos entre els qual es troba el mateix Sanchis, velocitat, ritme, dibuixos coreogràfics rics i enginyosos, elevades pulsacions a través d’un paisatge sonor que provoca el “trance”, tot per recorda-nos que “la dansa conté històries personals, marques culturals, conté l’intangible, l’inqualificable i conté també el que ens fa a cadascun de nosaltres únics i alhora ens fa a tots iguals” com explica el creador.

Salva Sanchis, que ha ballat molt, tant a l’escena com fora d’ella, ens ofereix l’oportunitat de deixar-nos emportar pel ritme de la música i dels ballarins per després sortir d’allà i buscar el nostre propi batec.

Arxivat com a: Sin categoría

13 de juliol de 2017 by Núria Cañamares Deixa un comentari

Tàrrega.
13 de juliol. Molta calor. Falten menys de dos mesos per FiraTàrrega (apunteu
dates! del 7 al 10 de setembre) i la companyia Harinera passa la prova de foc: l’assaig obert de ‘Harinera. Te
ganarás el pan con el sudor de tu frente’, l’espectacle que presentarà a l’espai
Les Sitges el segon, tercer i quart dia de fira a les 11h i a les 19h.

És un moment important pel futur del projecte.
Per primer cop hi participarà un dels protagonistes més rellevants: el públic. Es
col·loca la peça final pensada des del principi. Seran els espectadors els qui
decidiran el rumb i desenllaç del muntatge a través d’un joc de rol. Posant-se
a la pell de les diferents parts en escac, hauran de confrontar-se a l’interès
d’una constructora per aixecar un luxós centre empresarial en un barri ocupat i
enmig de les veus que denuncien l’afany lucratiu de la iniciativa, sense tenir
en compte la ciutadania.

Construir? Destruir? Conservar? Reconvertir? Què
hi té a dir la gent? S’escolta prou a tothom? És això el que necessita Tàrrega?
Aquestes són algunes de la llarga bateria de preguntes que afloren, una rere l’altra,
al voltant de la precarietat aplicada a la llar, a la feina, al sistema… Reflexions
crítiques carregades de realitat, ja que s’han recollit a partir d’un treball
de camp amb els mateixos targarins –els van anar a consultar un dia de mercat– i,
de fet, la Harinera no és tan hipotètica… A l’antiga Farinera Balcells de Tàrrega,
un edifici modernista que es troba just al costat de l’espai d’actuació, hi ha projectat
des de fa temps un equipament cultural dotat d’un auditori, un casal de joves,
un passeig, etc., però la rehabilitació es troba en pausa a causa del seu
elevat cost.

Política local extrapolable a d’altres indrets i
nivells que es converteix en teatre polític, compromès amb els problemes
socials, quan n’agafa les regnes un creador amb ganes de remoure, de
mobilitzar, de transformar. En aquest cas la responsable del sacseig és la
directora xilena Andrea Paz, que
va idear el projecte com a treball final del Màster de Creació en Arts de Carrer de FiraTàrrega el 2015. Des
d’aleshores la producció ha evolucionat molt. Com ens va explicar en
acabar l’assaig, a l’inici es va inspirar
en l’obra ‘La panadería’ del dramaturg alemany Bertolt Brecht, centrada en els efectes de la crisi del 29
que, desenganyem-nos, no disten gaire dels actuals: falta de feina,
desnonaments… Sembla que, a poc a poc, arran de la residència que ha fet a
Tàrrega gràcies al programa de Suport a la Creació de la mateixa fira, el
projecte ha anat arrelant-se a la ciutat. Aviat veurà la llum carregant FiraTàrrega
de noves raons per denominar-se “Territori creatiu”, una merescuda etiqueta ja
que impulsa i acompanya al llarg de l’any –no només els 4 dies de fira– processos
artístics bastits sobre la investigació de nous formats i la implicació del
públic.

Harinera ho compleix escrupolosament afegint una
nota d’humor i molta complicitat a aquest interessant experiment social que, a
cada funció, pot trobar un resultat diferent segons quina sigui la reacció del
públic.

Arxivat com a: Sin categoría

27 de març de 2017 by gestio_recomana Deixa un comentari

Els finalistes de les diferents categories, segons la deliberació dels diferents jurats, són els següents (en negreta, els que han resultat guanyadors):

XIX TEATRE

Espectacle:

Dansa d’agost (La Perla 29 / Direcció: Ferran Utzet)

Davant la jubilació (Fundació Teatre Lliure-Temporada Alta / Direcció: Krystian Lupa)

El professor Bernhardi (TNC / Direcció: Xavier Albertí)

Espectacle internacional:

De stille kracht (La força oculta) (Direcció: Ivo van Hove)

De welwillenden (Les benignes) (Direcció: Guy Cassiers)

MDLSX (Motus / Direcció: Enrico Casagrande i Daniela Nicolò)

Director:

Julio Manrique (La treva)

Lluís Pasqual (A teatro con Eduardo)

Ferran Utzet (Dansa d’agost)

Actriu principal:

Emma Vilarasau (Infàmia)

Laura Conejero (La fortuna de Sílvia)

Marta Angelat (Davant la jubilació)

Actor principal:

Lluís Homar (El professor Bernhardi)

Ramon Madaula (A teatro con Eduardo)

Ernest Villegas (Un obús al cor)

Actriu repartiment:

Anna Moliner (Infàmia)

Rosa Renom (El preu)

Mima Riera (La treva)

Actor repartiment:

Manel Barceló (El professor Bernhardi)

Ramon Madaula (La treva)

Lluís Villanueva (Caïm i Abel)

Musical:

El despertar de la primavera (Orígens Produccions)

Gente bien (La Cubana)

Scaramouche (Dagoll Dagom)

Text:

hISTÒRIA (Jan Vilanova Claudín)

Infàmia (Pere Riera)

Victòria (Pau Miró)

Dramatúrgia / Adaptació:

El professor Bernhardi (Lluïsa Cunillé)

In memoriam (Lluís Pasqual)

Ronda naval sota la boira (Adrià Aubert i Maria Canelles)

Espai escènic:

A teatro con Eduardo (Alejandro Andújar i Lluís Pasqual)

El professor Bernhardi (Lluc Castells i Jose Novoa)

Victòria (Max Glaenzel)

Il·luminació:

A teatro con Eduardo (Xavi Clot)

Dansa d’agost (Guillem Gelabert)

Un obús al cor (Quim Blancafort)

Vestuari:

A teatro con Eduardo (Alejandro Andújar)

Maria Estuard (Mercè Paloma)

Scaramouche (Montse Amenós)

Eines digitals:

Birdie (Vicenç Viaplana i Alberto Barberá)

Claudia (Eugenio Szwarcer)

Nora (Joan Rodón)

Espai sonor:

Davant la jubilació (Roger Ábalos)

Pluja (Clara Peya)

Scaramouche (Roc Mateu)

Noves tendències:

Afasians – The Last Conference (Los Corderos-sc i Za!)

Birdie (Agrupación Señor Serrano)

Claudia (La conquesta del Pol Sud)

Revelació:

El despertar de la primavera (Companyia jove: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert; Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández)

Enric Montefusco (Tata Mala)

Ricard Farré, Enric Cambray (Les dones sàvies)

Jurat de Teatre 

Coordina: Juan Carlos Olivares // Membres: Joan-Anton Benach, Jordi Bordes, Sergi Doria, Santi Fondevila, Andreu Gomila, César López Rosell, Iolanda G. Madariaga, Marcos Ordóñez, Juan Carlos Olivares, Ramon Oliver, Xavi Pardo, María José Ragué, José Carlos Sorribes i Andreu Sotorra.

III TEATRE FAMILIAR 

Espectacle familiar: 

Renard o el llibre de les bèsties (Teatre obligatori)

Nàufrags (La Industrial Teatrera)

Libèl·lula (Cia. Toti Toronell)

Espectacle per a joves:

Tata Mala (Enric Montefusco & Buena suerte)

El despertar de la primavera (Orígens Produccions)

Mal Martínez. Humor i hòsties. (El Terrat)

Jurat Familiar

Coordina: Jordi Bordes // Membres: Ferran Baile, Jordi Bordes, Núria Cañamares , Iolanda G. Madariaga, Víctor Giralt, Andreu Sotorra, Carme Tierz, Josep M. Viaplana.

III DANSA

Espectacle: 

Afasians / The Last Conference  (Los Corderos & Za!) 

La piel del huevo te lo da (Sol Picó)

7 Lunas (María Muñoz – Niño de Elche)

Espectacle internacional

Mongrel (Göteborgsoperans Danskompani)

Nicht Schlafen (Alain Plantel – Ballets C de la B)

The dogs days are over (Jan Martens)

Coreografia

Escrit en l’Aire (Gelabert – Valère Novarina – Moisès Maicas)

Mongrel (Marina Mascarell – Göteborgsoperans Danskompani)

Oskara (Marcos Morau – Kukai Dantza)

Solo

Escrit en l’Aire (Gelabert – Valère Novarina – Moisès Maicas)

Le Recital des Postures (Yasmine Hugonnet)

Molar (Quim Bigas)

Ballarina

Eulàlia Bergadà (Gold Dust Rush)

Marina Rodríguez (Kova ¬ Geographic Tools)

Roser Tutusaus (Menar)

Ballarí

Ciro Tamayo (Coppélia – Ballet Nacional de Sodre)

David Climent (Afasians -The Last Conference / Al Baile)

Miquel Fiol (Back Àbac)

Espai escènic: Mongrel (Kristin Torp/ GötenborgsOperans Danskcompani)

Música: Escrit en l’aire (Borja Ramos)

Il·luminació: Cube.bz

Vestuari: Gold dust rush

Jurat Dansa

Coordinen:  Bàrbara Raubert i Jordi Sora Membres: Clàudia Brufau, Bàrbara Raubert, Carmen del Val, Sara Esteller, Montse Otzet i Jordi Sora.

II ARTS DE CARRER

Espectacle:

Menar (Joan Català i Roser Tutusaus)

Molar (Quim Bigas)

Terra condere (Silere)

Jurat Arts de Carrer

Coordina: Manuel Pérez Muñoz // Membres: Núria Cañamares, Imma Fernandez, Aída Pallarès, Manuel Pérez Muñoz, Mercè Rubià, Oriol Puig Taulé.

Arxivat com a: Sin categoría

21 de novembre de 2015 by Núria Sàbat Deixa un comentari

Del 19 al 22 de novembre, Girona esdevé un macroaparador de
l’escena més actual en què creadors, programadors i públic en general tenen una
cita que per a molts  és obligada i que,
alhora, esdevé un índex prou representatiu de la bona, o passable, salut de
l’escena contemporània

Aixoplugats sota el paraigües de la Setmana de Creació
Contemporània, una desena d’espectacles conformen un dels cicles més
arriscats –però també més estimulants– del Temporada Alta d’enguany amb l’objectiu
d’impulsar la creació artística, donar-li visibilitat, contribuir a la seva projecció
nacional i internacional i oferir un punt de trobada i d’intercanvi d’idees
entre tots els agents implicats.

Una cita que esdevé igualment interessant per a espectadors
curiosos i desitjosos de saber què es cuina als fogons de les arts escèniques
més actuals. I què s’hi cou? Doncs… ganes de fugir de tot el que soni a
convencional, de somoure o transgredir els límits que defineixen les diverses
arts, de trobar noves vies d’expressió… però també la necessitat
d’interrogar-se a través de diferents llenguatges i registres sobre allò que
els preocupa.

El Teatre de Salt, El Canal, La Planeta, La Mercè, El Casino
o La Copa acullen així una sèrie de propostes que –partint de la singularitat i
idiosincràsia de cada grup– comparteixen unes característiques comunes, com ara
el fet de ser petites companyies que presenten espectacles de petit format
sovint adaptables a diferents espais; l’acurada expressivitat del gest i el
moviment; la multidisciplinarietat, ja que solen combinar música, text, dansa,
circ i objectes; la inconcreció espaciotemporal, o el fet de situar l’individu
com a centre de la seva reflexió.

I aquesta voluntat, més o menys explícita, de reflexionar
sobre l’home i la seva identitat és, precisament, el fil que uniria tres de les
propostes del divendres: La banda de la
fi del món
(Los Corderos); El cinquè
hivern
(Malpelo) i Indomador
(Animal Religion). Un individu que, a més, en tots tres casos, s’associa o
identifica amb algun tipus d’animal: el mico incapaç d’entendre l’elaborada
Teoria de la improbabilitat i la necessitat ineludible de reevolucionar que el
petit ramat de Los Corderos, vingut de no se sap on, vol fer-nos comprendre
abans de tornar a l’espai sideral i de deixar-nos per inútils; l’increïble
l’home-animal, sigui porc, gall, poltre o vaca, que ens presenta Quim Girón en
el seu enginyós, divertit i acrobàtic circ de menjador; o el cavall que esdevé
el referent metafòric amb què mesurar l’edat i que Pep Ramis (Malpelo) balla en
un bell solo.

L’animalitat de l’ésser humà, en definitiva, suggerida o
clarament exposada a través d’una acurada expressió corporal i puntualment acompanyada de la
veu o la paraula, que hi apareixen en una progressió descendent que va del crit
(Los Corderos) a gairebé el mutisme (Animal Religion), passant per la veu
xiuxiuejant que bressola les evolucions i coreografies de Malpelo; dels aires surrealistes
plens d’humor i d’ironia que bufen amb força en els dos primers i, finalment,
de la inquietant poètica en blanc i negre del duet de ballarins que codirigeixen el centre de creació L’animal a l’esquena, de Celrà.

Arxivat com a: Sin categoría

16 d'octubre de 2015 by Jordi Sora i Domenjó Deixa un comentari

Guy
Nader i María Campos són artistes residents a La Caldera, el centre
de creació recentment traslladat a Les Corts i des d’on continuen
sent una de les plataformes essencials per a la dansa de la ciutat.
Un dies abans de la presentació al Mercat de les Flors han volgut
compartir amb amics i seguidors del centre un fragment de la peça en
què han estat treballant: “Time takes the time time takes”.
Títol de sis paraules concatenades sobre el concepte del temps,
totes elles amb la mateixa lletra capital, tantes com intèrprets participen en la proposta: TTTTTT (cinc ballarins i un músic). No és casual aquesta repetició,
doncs el transcórrer efímer de cada un dels instants de què es
conforma el present és el centre d’interès de la seva proposta.

La
imatge de l’engranatge d’un rellotge és el resultat principal. Si
més no, a priori. Perquè la virtut d’una obra com la que es veurà
aquests tres dies d’octubre és precisament les diverses capes de
significat que es deixa a l’imaginari de l’espectador. L’engranatge
és perfecte, disciplinat i mil·limètric: els sis ballarins
conformen des de l’instant u i durant els vint minuts aproximadament
que es van poder veure en aquesta Aula Oberta, un enorme mecanisme de
peces que construeixen amb els seus cossos i els gestos i moviments
que no deixen ni per un moment de generar. Vist des de la seva
perspectiva és una obra esgotadora, de coordinació, ritme constant
i confiança en el company, sobre qui recau la responsabilitat
d’evitar caigudes, desequilibris i contactes físics indesitjats. El
nivell d’exigència per al tots ells és molt alt, el mantenen
invariablement i és una font inesgotable d’imatges de gran
recorregut, ocupant la totalitat de l’escenari en una mena d’engany
visual perquè si fossin realment peces d’un rellotge no podrien
desplaçar-se per l’espai, i generant amb aquest joc a sis una
plasticitat explosiva, potser la qualitat més destacable.

Però no
tot s’acaba amb aquesta imatge que van estar ensenyant als amics i
veïns que es van atansar a La Caldera divendres. Darrera aquella
repetició conceptual i coreogràfica s’hi amaga una indissimulada
troballa que aquests dos coreògrafs van fer arrel de la seu darrer
duo: “Zenith”. De fet els primers fragments del moviment de TTTTTT
són la conseqüència de la manipulació dels grans pals amb què
treballaven allà, aquest cop només amb la projecció física que
dóna el propi braç. En la propera crònica d’aquesta RecomanACCIÓ us en parlarem, després d’una petita entrevista que tenim programada
perquè ens desvetllin més coses d’aquesta peça. Però apuntarem
aquí la idea: el temps, allò que Agustí d’Hipona deia no saber
definir doncs quan ho intentava ja havia fugit, i si en parlava en futur és
que no era present; aquell concepte abstracte que tantes
conseqüències té en la nostra vida quotidiana, doncs organitza la
totalitat de les nostres activitats, com m’està dient ara mateix que
aquesta crònica ha de tocar a la seva fi per no allargar
innecessàriament la lectura; aquella mesura de les coses amb què
avaluem la qualitat de la nostra vida: el temps, és una matèria
corpòria, física, tangible, visible i mòbil. Aquesta és el repte
de la proposta de Guy Nader i María Campos: fer present sobre
l’escenari, gràcies a la dansa -gest efímer-, la fletxa del temps
incorporant-la a cames, braços, tronc, cares, pelvis… com si
hagués pres per un moment la forma humana.

De
divendres a diumenge ho podrem comprovar al Mercat de les Flors.

———-

Les
fotografies següents estan fetes amb un telèfon mòbil. Són només
un testimoni: s’hauria de poder afegir l’atenta tensió del grup
d’assistents a aquesta Aula Oberta de La Caldera de divendres 16
d’octubre: cosa impossible… I hi falta també el vestuari que
veurem al Mercat de les Flors. I una composició escenogràfica on el
músic que actua en directe amb els ballarins és protagonista.
Aquesta i més sorpreses, allà!

Arxivat com a: Sin categoría

8 d'octubre de 2015 by Núria Cañamares Deixa un comentari

Tots
els qui ens preguntem què hi ha darrere dels espectacles estem de sort, perquè
amb el concentrat de cinc sessions “El teatre per dins”, el TR3SC desgranarà
les fases de creació d’una obra teatral de la mà dels mateixos professionals.

El
cicle ha començat com toca: pel començament, amb la dramatúrgia. I ha escollit
un escenari ben especial per fer-ho: la Sala Beckett, coneguda com “l’Obrador”,
un referent en l’escriptura dramàtica pel foment de l’autoria contemporània a
través de la formació, l’experimentació, la divulgació i l’exhibició.

Els
ponents, encertadíssims també: el director de la Beckett, Toni Casares, i el
dramaturg Joan Yago, en cartell a la mateixa sala amb l’espectacle ‘Bluf’, que
els assistents vam poder veure finalitzada la xerrada. Així doncs, una vetllada
rodona per la possibilitat de parlar de tu a tu amb dos grans coneixedors de
l’univers dramatúrgic i gaudir del resultat d’aquest treball inicial.

Per
Yago el teatre és una vocació, i l’escriure i el dirigir (també és director)
només es troben per darrere d’una cosa: la qualitat d’espectador. “Com m’ho passo
millor és veient espectacles. Jo sempre vull anar a veure teatre, la professió
no m’allunya de les platees”. Escriu sobre allò que “necessita escriure”, però
habitualment el seu procés d’escriptura no és individual, sinó fruit d’una
trobada col·lectiva. De fet, assegura que “el pitjor de la dramatúrgia és la
solitud
” i es declara una persona insegura que, si algú no ho evités, no
deixaria de guixar el text que ja ha escrit. Ho confessa: “Sol no treballo bé”.
Per això es troba molt a gust amb La Calòrica, la companyia que va crear ara fa
cinc anys amb companys de l’Institut del Teatre i de la qual signa quatre de
les seves cinc produccions.

Allò
que empeny Yago a teclejar és quan es posa de manifest “una història que
necessita ser explicada”. És a dir, quan se n’adona que aquella idea que fa
temps que li ronda pel cap –i que li ha arribat més per detecció (per exemple,
perquè l’ha llegit al diari) que no pas per inspiració– la té més gent.
Llavors, analitza si el tema dóna per escriure’n un text teatral i, en cas
afirmatiu, s’hi llença de cap.

Toni
Casares –que va voler remarcar que, tot i haver-hi fet alguna incursió, no “se
sent” dramaturg– assegura que “admira i enveja profundament” els dramaturgs perquè
fan “un acte de valentia bestial en descobrir-se a si mateixos a través de
l’escriptura
”. Ell, que quan s’ha vist reflectit a la pàgina l’ha estripada
temorós, valora especialment aquells qui són honestos i es deixen anar, “volen”,
sense preocupar-se de la imatge que transmeten o les lectures ideològiques que
es poden extreure dels seus textos.

Si
per Yago el pitjor és la solitud, per Casares ho és el principi i el final del
procés. Titlla de terror el fet de trobar-se davant de la pàgina en blanc i
creu que –com també li passa en la faceta de director–, sempre queda un punt
d’insatisfacció; mai es té la sensació que estigui acabat del tot. Yago ho comparteix:
“És un virtut i una putada alhora, perquè el text està viu i això es
meravellós, però sempre podries estar corregint…”

En
el seu cas, però, ho ha experimentat poc perquè, inquiet com és i d’acord a la demanda
dels teatres en els darrers anys per estrenar textos contemporanis, s’ha vist
immers en una “creació impulsiva”. Quan tot just acabava una obra, ja
n’escrivia una altra. Això l’ha portat a crear molt, ràpid i a analitzar pel
camí què funciona i què no. Afirma que no se’n penedeix gens. Al contrari, ha
estat “fantàstic i just el que necessitava” per començar, però no deixa
d’envejar una mica l’autor que pot acabar un text i tancar-lo en guaret durant
uns mesos per revisar-lo, demanar l’opinió, etc. “Jo això no ho he pogut fer
mai. A mig text ja he hagut de fer lectures amb els actors i és molt important
deixar respirar els textos. A partir d’ara intentaré fer-ho”.

La
situació que ha viscut Joan Yago i la seva generació d’autors és, però, ben
anòmala. El procediment habitual, com explica Toni Casares, és enviar un text
al teatre, que aquest se’l llegeixi i, si agrada, es tira endavant. Encara que
sigui 3 o 4 anys més tard. A diferència d’altres espais, on es compta amb un
Consell de lectura que proposa obres a la direcció, la Beckett realitza aquesta
selecció de manera molt familiar. Només són dues persones –el mateix director i
el coordinador artístic, Víctor Muñoz– qui absorbeixen la quantitat ingent de
projectes que els arriben i, més que programar un text per una lectura que els
enamora (que també), s’inclinen per donar sortida a obres d’autors que han
madurat a l’Obrador o bé que els arriben en moure’s dins els cercles de
l’escena. Vaja, que mai han trucat a ningú per haver llegit de casualitat el
seu text i voler estrenar-lo.

D’altra
banda, Casares té molt present que, tot i el risc de poder punxar de públic,
cal brindar oportunitats als creadors, convençut que “és fent com s’aprèn”. “Si
el Joan Yago és tan bo és perquè ha estrenat molt. Si no hagués pogut estrenar
el primer text, i després un altre, i s’haguessin anat quedant al calaix,
estaria escrivint sempre la mateixa obra, que és el que els passa a molts. Els
autors s’enriqueixen i evolucionen escoltant com els espectadors respiren la
seva obra
”.

Yago
observa que, malgrat les discrepàncies generades pel T6 del TNC (el programa de
promoció de l’escriptura teatral contemporània a través de sis autors) o els
assajos oberts i La Kompanyia del Teatre Lliure (espectacles de petit format
duts a escena per joves directors postgraduats en direcció i dramatúrgia a
l’Institut del Teatre, i la creació d’una companyia estable formada per joves
en procés de professionalització, respectivament), aquestes iniciatives eren “un
intent, alguna cosa” per propiciar la inserció dels joves creadors als grans
teatres. Ara, sense elles, llença un crit d’alarma: alguns autors poden
abandonar –com alerta que ja està passant– per no visualitzar un futur dins el
sector.

Viscut
i optimista, Casares trenca una llança a favor de la nova Beckett al Poblenou
(hi traslladen la seu), un espai que ha de permetre donar a llum un artefacte
que encara no existeix a Catalunya: un centre de creació que no és ni un gran
teatre públic, ni un teatre comercial, ni una sala alternativa petita com les
dels anys 90. És un “híbrid” que ha de fer possible la independència
institucional, allunyar-se de l’afany de taquilla i afavorir el treball de
caràcter més artesanal, relaxat, sense pressions…

Dues
veus que conflueixen, doncs, per potenciar el suport a la dramatúrgia; el
primer esglaó en la construcció d’un espectacle, la llavor que sembrarà el joc
de la ficció per tal que esdevingui real i màgic als ulls de l’espectador.
L’inici del tot. Un acte de valentia.

Arxivat com a: Sin categoría

  • « Anar a Pàgina anterior
  • Pàgina 1
  • Pàgina 2
  • Pàgina 3
  • Anar a Pàgina següent »

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat