Fira Trapezi 2018

Seguir amb freqüència l’agenda escènica –sobretot de fires i festivals,
altament nodrits d’estrenes– té premi: disminuir la insaciable sensació que et
perds coses. De moment encara no és possible estar a dos (o més) llocs alhora
i, per tant, alleuja saber que tal espectacle ja l’has vist o que tal altre el
recuperaràs properament en un altre certamen o perquè ja està programat en temporada
estable. Que es tracta d’això, que a les companyies els surtin bolos! Però
tenir-ho tant a l’abast i perdre l’ocasió no és fàcil de portar. És així. Com
tampoc que la pluja, capritxosa, esguerri els plans i a vegades no sigui
possible reubicar-ho en un altre espai. I fins aquí, perquè ara ja entraríem a
reflexionar que, com a art en viu, les obres evolucionen i ni el treball és el
mateix en una estrena o més endavant (fruit del rodatge i el retorn del públic),
ni hi ha dues funcions iguals.

El que és clar és que una o altra tria de propostes pot canviar
absolutament la visió d’una fira. D’aquest Trapezi 2018 ens quedem amb, com a
mínim, quatre idees:

Primera: El circ tradicional no morirà mai perquè, com a bon clàssic,
perdura en el temps i sap adaptar-se al moment. En són dos bons exemples ‘L’Homme
Cirque’, on David Dimitri fa apologia de l’“encara més difícil” amb una proesa
rera l’altra representant tot sol tots els papers de l’auca; i ‘Set Up’ dels
clowns Los Barlou, que sense inventar res de nou –l’argument es basa en uns
maquis sapastres que, en lloc de muntar, es disposen a fer el show– arrenquen les riallades
intergeneracionals del públic. Pura teràpia.

Segona: El circ contemporani s’obre pas sense timidesa, tirant-se de
cap a la investigació de nous formats, nous usos dels objectes, noves
manipulacions. Els francesos i suïssos són uns grans capdavanters d’aquesta
línia. La Compagnie H.M.G ens ha sorprès amb la singular ‘3D’, a cavall entre la
dansa i el circ, la física i la tecnologia, explorant el moviment i el so que
se’n desprèn; la Compagnie Cirque Au Carré ens ha ensenyat l’elasticitat dels malabars
en una juganera teranyina de fils; o els ja mencionats Les mains, les pieds et
la tête aussi han demostrat a ‘Santa Madera’ que la roda cyr pot transcendir el
seu estatus d’aparell acrobàtic.

Tercera: La dramatúrgia encara és força absent en moltes de les peces,
reduint-les a una consecució de números que es queden en l’exercici tècnic. Habitualment
s’enduen l’aplaudiment impressionat dels espectadors, però no els deixen pòsit
emocional. Totalment lícit i merescut, i no exclou ni un bri de qualitat; però
ho volem tot, ves. També n’hi ha exemples: ‘Mobil’ de La Güasa Circo Teatro,
que té suficients ingredients per bastir una història –un personatge excèntric
que fabrica circuits de pilotes en moviment– però s’encalla en un joc de
malabars; o els també esmentats Cirk’Crash amb ‘Briks’, que mostren les
disciplines dels seus integrants sense acabar d’estirar el fil narratiu que els
brinda l’escenografia.

Quarta: El circ català té molt bona salut i cobreix un ampli ventall de
propostes que evidencien aquesta riquesa: la bonica estranyesa i capacitat de
comunicació de Mumusic Circus amb ‘Flou Papagayo’, les acrobàcies amb bales de
palla d’Amer i Àfrica a ‘Envà’, el circ inclusiu i sense limitacions de (Cia)3
amb ‘Mur’, els tallers familiars de circ de Los Herrerita, el clown
divertidament absurd dels Slow Olou… i tantes altres companyies que han
actuat aquest Trapezi o formen part del sector. Fires com la de Reus (amb un
Pla Integral al darrere) ajuden a enfortir el circuit per tal que la creació i
l’exhibició circense del país creixi, es desenvolupi i viatgi més enllà de casa
nostra. Com ja fa. S’està picant pedra.

Després d’unes primeres hores d’escalfament amb la inauguració
oficial a càrrec dels músics Circonautes, el primer cabaret nocturn a la plaça
del Mercadal i les activitats professionals emmarcades en el vessant de negoci
de la fira –és el mercat estratègic del circ a Catalunya–, el 22è Trapezi va
aixecar el vol divendres a la tarda a Reus per exhibir fins diumenge una
generosa mostra del que es cou actualment en el món del circ. En total, una
trentena d’espectacles i un centenar de representacions majoritàriament
gratuïtes i adreçades a tots els públics.

Vam iniciar el nostre balanceig particular amb quatre
propostes ben diferents. Amb previsió per aconseguir bona vista, tres quarts
d’hora abans de l’inici de la funció ja érem al terra de la plaça de la
Llibertat en un mar d’infants inquiets per tanta espera i soferts adults. A
l’escenari, l’enorme decorat del ‘Briks’ ens situava a la deixalleria dels
Cirk’Crash, una barraca sepultada de bidons, tubs, paelles, ampolles i vuitanta
coses més. I a dins, quatre clowns que conviuen amb aquesta muntanya de rebuig
on, suposadament, treballen d’operaris. És el punt de partida, però poc més, ja
que el muntatge se sustenta pel relleu d’artistes a escena sense una història
per explicar. Ens ensenyen què fan, i a vegades ja n’hi ha prou, però no en
aquest cas. Com si es tractés d’una desfilada, hi vam veure dosis de barra
fixa, acrobàcia, cable fluix, escala, malabars i música en directe, amb gags
prims, tècnica justeta i poca interacció amb el públic que, això sí, retornava obedient
l’aplaudiment quan ho dictava el guió. Una peça decebedorament insulsa que no esprem
el potencial de la companyia.

Sense un minut a perdre, ens vam escapar al Teatre Fortuny
per descobrir els belgues D’Irque&Fien i el seu ‘Sol Bémol’ que ens ha demostrat
que sí, que és possible ballar entre pianos. Amb un muntatge impressionant
presidit per dues grans grues i uns immensos draps que amaguen constantment la
sorpresa, un home i una dona s’enfilen al que acabarà sent un pilar de 4
pianos. Tocaran en les més surrealistes i arriscades posicions en un
anar-i-venir ben simple, però tensat. Una delícia amb una estètica meravellosa
que ens va transportar ben lluny.

Reconfortats, vam seguir corrent per arribar al Bartrina.
Ens hi esperaven els francesos Les mains, les pieds et la tête aussi amb ‘Santa
Madera’ que ens va hipnotitzar amb la roda cyr. Vam quedar completament absorbits
per una posada en escena que abraça tècnica, estètica i relat. Vam arribar a
veure dos aros en òrbita.

Seguidament, fi de festa a una plaça del Mercadal espectacularment
vestida per acollir la vintena d’artistes del ‘Cabaret Trapezi’, que ens van
delectar amb una vetllada variada i ben animada per cloure comunitàriament una
primera jornada circense en què vam patir, riure i al·lucinar a parts iguals. I
a descansar, que l’endemà faríem el doble salt mortal per complir l’optimista tetris-graella
per veure el màxim d’espectacles possible. Per guanyar temps, vam dormir
enfilats al trapezi.

El
domini d’un exercici acrobàtic demana molta perseverància,
constància. Sempre. Dedicació i entrenament. Sempre. Ara, a més,
amb la el segell del circ contemporani se li suma la investigació en
repetir aquella acrobàcia amb nous elements, de diferent resistència
o equilibri. I també cal donar-li una forma que permeti lluir el
domini de la disciplina sense cansar l’espectador i amb un discurs
dramatúrgic (sovint sense paraules, alguns cops amb una música que
s’interpreta en directe, acoblant-se als ritmes del risc del moment)
que desenvolupi una idea, un conte, un pom d’emocions. Els
espectacles de circ demanem molta paciència, cocció lenta. Per
això, Fira Trapezi demana temps, per ajudar a créixer el sector a
Catalunya i que reforci estabilitat als circuïts per desplaçar-los
per l’estat espanyol i a la resta del mercat internacional. Amb la
humilitat del que se li cau un bitlla en un joc malabar. Amb
l’enteresa del que sap que en la seva insistència hi ha un fet
teatral que magnetitza l’espectador. Sigui un expert en disciplines
o sigui el que es deixa capturar per un exercici golafre, pescat al vol.La capacitat de connectar augmenta si té
una segona veu amb ressò humorístic o si és fiable l’enteresa de l’intèrpret.
Cadascú amb el seu color, fins a construir un arc de Sant Martí
complet. Espectacle complert.

En
aquesta Fira Trapezi hi ha espectacles que comencen a rodar com el
Flou Papagayo
de Mumusic Circus, una companyia que fa un pas ambiciós més en
direcció al circ de l’equilibri, superant el joc de verticals i joc
de dos personatges. Ara en són tres. I l’equilibri pot estar agafat
pels pèls…(!) O rodant amb patins. Mantenen el gust per la pausa,
la connexió amb el públic i aquella veu segura que canta i balla.
Envà és un altre espectacle que porta prop d’un any amb el cartell de
working progress.
Si Joan Català va trobar el filó de l’acrobàcia més orgànica
(amb un pal a Pelat o amb unes cordes i una parella (Menar),
ara són els artistes Amer i Àfrica els que desplacen el seu mà a
mà en estructures fetes amb bales de palla.

Just
fa un any que els Barlou van presentar un primer esquitx del seu
espectacle després d’una residència. Ara s’estrena amb la garantia
d’haver-lo experimentat (amb aquell humor divertidament patètic que
se suma a l’acrobàcia): Set up. Adrian Schvarzstein
(autor d’espectacles icònics com Circus
Klézmer o Kamchàtka,
però també Call me,
Maria) s’atreveix a
versionar el Josafat
de Prudenci Bertrana en clau de circ. L’espectacle d’un home
corpulent i d’una nena fina, i el seu amor impossible. Fins i tot,
els dos clowns imprevisibles (Toti Toronell i Pere Hosta) fan una
nova aproximació al seu món de patacada, la caiguda és lenta, com
la d’un cargol (Escargots)
, en tot cas, amb un gust per Monty Phyton, preciosament surrealista. Són només algun s exemples. La cartellera treu fum. El xup-xup ja caldeja a Reus. Fira Trapezi engega motors dijous i
escamparà, més que mai, els artistes per tota la ciutat.

Jordi
Bordes