Fira Mediterrània

Dues cares de la mateixa moneda. Ens recordava Jordi Fosas, director artístic de Fira Mediterrània, que just engegada l’edició de l’any passat es van començar a aplicar les dures restriccions d’aforament i horaris que han tingut en la corda fluixa a tot el sector cultural durant aquests mesos. Fins que just divendres -l’endemà de l’obertura 2021- s’ha reprès el 100% de presencialitat i han acabat les limitacions. Excepte la mascareta, és clar. Així que ja podem afirmar que la de Manresa ha estat la primera Fira en normalitat. Per fi! Una major afluència de públic i programadors que ha estat assumida gràcies a l’esforç organitzatiu i on no s’han produït més problemes que els habituals: “no trobo el meu seient o arribo tard perquè l’espectacle anterior s’hi ha endarrerit.”

Teatre, dansa i música amb el subtítol: “Arrel i Arts en Viu”. De manera que la contemporaneïtat queda definida per la seva connexió amb la tradició. I cap millor espai per difondre-la, parlar-ne, acompanyar-la i esperonar-la que l’escola. Al tema es va dedicar una de les trobades de professionals: la connexió entre Educació i Cultura, coordinades per Margarida Troguet. “Si visquéssim als anys vuitanta, algunes de les propostes presentades serien innovadores” ens explica en conversa informal. “Passa que hem perdut unes dècades i ara hem de reconstruir ponts entre totes dues institucions”. Una feina en la qual sembla que actualment molts agents estan en marxa. Com així passa, ens explica, a “El moviment” de Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor, on un grup d’adolescents de l’Institut Lluís de Peguera de Manresa han participat en la creació d’una dansa identitària, vinculada amb la ciutat. La idea està tenint bona acollida i s’estendrà per altres viles. 

Sessió completada amb les diverses sessions de presentació de projectes, alguns d’entre els quals amb la voluntat de generar connexió entre societat i teatre. Troguet destaca de manera especial “#SpanishWashing – Assaig Discursiu” de Matías Daporta i Begoña Cuquero, on defensen la preservació de patrimoni immaterial de la dansa a través d’intervencions puntuals. Una acció on es vol recol·lectar moviments específics en entorns culturals diversos, sempre en contraposició amb l’homogeneïtzació cultural contemporània actual.

En el capítol pròpiament de l’exhibició, Fira Mediterrània ha consolidat el seu lema amb peces escèniques que fan de lligam entre la història recent i l’actualitat. “Aquell carrer” de Produccions de Ferro (interpretació de Catalina Florit i Toni Gomila) amb el retrat dels clarobscurs del barri de Sa Torre, a Manacor, des de la postguerra i fins als anys setanta. És sabut que la memòria sempre traeix i aquest esforç de recerca de l’autor mallorquí el porta a transitar per sorpreses inesperades que explica amb l’habitual to sorneguer i greu alhora, cosa que permet entrar en la circumstància sense judicis apriorístics. Aquí podeu llegir la crítica.

Per la seva banda, “Iaia” de Mambo Project (interpretat per Mireia Illamola, Pino Steiner i Jordi Font Alonso) utilitza el mètode documental i diversos recursos audiovisuals per universalitzar l’experiència d’un reduït nombre de dones grans a qui han entrevistat. Situant el públic al menjador de casa, es desgrana la quotidianitat d’una generació que ha viscut unes vicissituds radicalment diferents de les nostres. A través de la paraula, les imatges enregistrades, la participació del públic i, sobretot, la veritat que representen els seus intèrprets amb aquelles nimietats de vida, fan ressonar experiències que no hem patit en primera persona, però que hem sentit a les generacions anteriors. Fent ben real aquella idea que som allò que ens constitueix, perquè el nostre present en relliga amb aquelles de qui som deutors en afectes: totes les iaies del món.

En dansa, la direcció artística està fent una aposta ben clara per la programació de qualitat i també el suport a la creació. Per Manresa han passat projectes ben diversos, cadascú amb les seves particularitats i, de nou, sempre responent ajustadament a l’eix temàtic de la Fira. Dansa i arts marcials a “LÓNG” de Kernel Dance Company, obra de la qual us hem parlat al Recomana. La suma d’estils diversos a “Soliloquios” amb Cesc Gelabert, Israel Galván i Jon Maya: flamenc, contemporània i aurresku. La reivindicació de la jota de la mà de Lara Brown a “El movimiento involuntario”, per destacar-ne alguns. I l’estrena de l’últim espectacle de Pol Jiménez: “Lo faunal” una particular interpretació del mite del faune. Moviment que es completa també amb la proposta de circ “Kristall Bohème [Excavación anónima]” de Vivian Friedrich i l’inclassificable espectacle de Simon Mayer: “SunBengsitting”.

Atents els pròxims dies al portal RECOMANA.CAT perquè l’equip desplaçat a la Fira us anirem explicant les nostres impressions d’aquests i altres espectacles en les crítiques que anirem publicant. Aquí les podeu anar consultant.

JORDI SORA i DOMENJÓ

En el món de la botànica, un rizoma és una tija subterrània que creix fent bulbs en paral·lel i que es desenvolupa a partir de cada nus, sense atendre la jerarquia de qui és pare i qui és criatura. La Fira Mediterrània fa anys que porta reivindicant la cultura d’arrel, tot provant de connectar-la amb la contemporaneïtat: la cultura popular és aquella que viu i practica el poble en el seu dia a dia, sigui al segle XIX o al XXI. Enguany, la Fira Mediterrània vol fer una aturada en la vida de Manuel Cubeles (1920-2017), Joan Tomàs (1896-1967), i Palmira Jaquetti (1895-1963). Però també es vol preguntar quina seria la cultura popular d’avui, a ulls dels alumnes de l’Institut Llull de Peguera, i que en farà una demostració divendres vinent a la tarda al pati del Kursaal. En son impulsors Jorge Dutor i Guillem de Palol, un duet d’art de joc i provocació (Los micrófonos).

En aquesta 24a edició, la Fira desplega un projecte de funcionament a partir del seu Obrador d’Arrel. No és casualitat que, de les 67 propostes, fins a 43 corresponguin a estrenes: N’hi ha 22 que són la presentació de les coproduccions a través de l’Obrador. Aviat és dit. Jon Maya ja parlava l’any passat del Soliloquio en què volia muntar amb Cesc Gelabert i Israel Galván. El director de Kukai Dantza, de fet, ja va constuir un solo en el seu confinament que va poder traslladar a la Fira l’any passat (A puerta cerrada). La coreògrafa Laia Santanach també estrenava l’any passat Aèr, premiada amb el Delfí Colomé. L’experiència va ser tant fructífera que enguany signa Tradere. El camí de Miquel Barcelona també navega entre la història i la dansa contemporània. Ara presenta Roges a la Fira (i ja estudia la seva versió escènica a sala). També Pol Jiménez aborda a Lo faunal la dansa folclòrica, a partir de la deconstrucció del flamenc. En quatre capítols viatja de la verticalitat del flamenc a les torsions d’esquena de la contemporània. I és que, seguint el mite del faune, l’aborda des de moviments que es complementen. Més simbòlic és Lóng de Kérnel Dance Thatre en què lluiten per trencar un mur que els limita. Respecte l’any passat es recupera l’obra insòlita de Simon Mayer que combina el moviment més lliure amb els elements i la música tirolesa (SunBengSitting). Glòria Ribera apel·la a la popularitat del cuplet del Paral·lel a Parné. Assegura, lúcida, que la cultura té alguna semblança amb les màquines escurtabutxaques. Si la gent no hi juga, es passa tancada esquitxant llumetes al fons del local. L’art, de fet, troba fórmules per què transcendeixi el dia a dia. És el cas de Iaia de Mambo Project (amb la particiàció d’àvies que s’expliquen) o de Com un llum, que desfilen les cançons dels safareig i la temàtica de dones (Safareig, anàlisi semàntica de l’amor). De fet, al Sismògraf (La bugada, 2019), s’hi va fer una obra comunitària jugant amb uns paràmetres similars: fer bugada és l’oportunitat que tenien les dones per confessar les seve spors i desigs.

Superat el pòrtic de diumenge a la tarda que va ser un càlid homenatge a la trajectòria de Jordi Fàbregas (possiblement un altre rizoma incansable), es dona peu a la creació més jove un altre dels puntals d’enguany de la Fira. Els joves són la bandera perquè són els que han desempallegat la pols i els prejudicis de la cultura popular: La utilitzen com a eina per basar el seu univers creatiu despreocupats de ser rigorosos ni excessivament fidels. La tradició, com una eina del camp, està per fer-la servir i per a enterrar les ombres i fer que brotin plançons ben frescos. Són exemples Tarta Ralena, Roba Estesa i l’acabada de formar Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya. També el Teatre de l’Aurora, d’Igualada, (que fa un temps va construir una preciosa i completa rondalla d’El Comte Arnau ara s’atreveix a explicar el veritable significat de Per què balla en Jan Petit. Amb una reminiscència gore. La coreògrafa Sònia Gómez (que ja va fer una recerca a partir de les jotes ebrenques amb A vore) ara aborda el cançoner popular amb UllsClucs. Dins del cartell de la Xarxa Alcover, Produccions de Ferro, de Palma, (que anteriorment havia treballat el sexe en les rondalles d’Alcover, precisament: Peccatum), ara presenten Aquell carrer. El Principat està representat per Engruna de Teatre (Sopa de pedres) i del País Valencià Sotabosc Produccions Culturals (amb un suggerent No sé com gloses!).

En aquesta edició torna la cultura popular (emplaçada a la Plaça Porxada) amb castellers i també actuacions de grups com l’Esbart Sant Martí (Segell Sant Martí), l’Esbart Marboleny o l’Esbart Dansaire de Rubí amb Manuel Camp). Tot i que inicialment es comptava amb només 16.000 entrades per a la Fira, confien que, a partir de divendres es pugui obrir l’aforament fins al 100%, ja que el Procicat està plantejant aquesta possibilitat.

La Fira s’exten per molts punts de la capital del Bages i demostra com el cor de Catalunya batega per qualsevol dels bulbs d’aquest rizoma que es reprodueix i es representa de forma espontània (i que sigui per molts anys més!)