Fira Mediterrània

by Deixa un comentari

Bambes i llibreta, bossa amb roba de fer farcells, acreditació i som-hi!

Cada cop és més difícil catalogar o classificar els espectacles escènics. Cada cop més els que abans només feien teatre, ara introdueixen dansa, els que feien només dansa introdueixen text, o dramatúrgia, els que feien només concerts ho introdueixen tot.  Els ingredients per a un espectacle de Fira Mediterrània els trobem entre els records i els desendrecem a l’escenari per crear veritables popurris que si no et toquen per una banda et toquen per una altra. Inicio el meu recorregut de quatre dies a L’anònima. Una nau industrial (que es va construir a finals del segle XIX on abans hi havia hagut un teatre, El buen retiro)

“Cosint cançons”, és un espectacle per a públic familiar, de la Factoria Mascaró.

“Glatir”, de l’Ateneu Popular de 9 barris. Amb el premi Teatre Barcelona a millor espectacle de circ a les mans, Magda Puig ha dirigit aquest delicat espectacle, amb una dramatúrgia que inclou circ i dansa tradicional. 

“Calla, Judit, calla”, és l’obra de Malsai produccions, en què Clàudia Ferrer i Carles Vidal expliquen una història, ben construïda, ben ambientada, ben interpretada. Dins l’Espai Memòries. Voltats de peces arqueològiques, amb una mena de fredor, que l’espectacle hi posava la temperatura emocional necessària, per fer de mèdium entre el passat i el present. 

“Bordes y heridas del duende” de Jordi Latorre, un artista audiovisual, format en Cinema i Audiovisuals a l’ESCAC, experimenta amb les imatges i la dansa en directe. A la recerca del “duende”, amb quatre taules de tècnics: llums, so, vídeo i realització de vídeo. 

I arriba la inauguració oficial. Mucha muchacha, “mucha” expectativa. La companyia madrilenya, amb la col·laboració dels germans Pedro i Benito Jiménez, Los Voluble, van construir un espectacle titulat: “Para cuatro jinetes”. Una divertida proposta, amb dansa de tota mena, que assoleix les expectatives, d’una festa d’inauguració. Bona proposta !!

Els migdies de la Fira ofereixen una de les propostes més gustoses, són l’Hostal Càntut. I sí, gustoses per què son un dinar. I és una estona de compartir taula, de compartir cançons, de compartir records. Cada dia amenitzaven el dinar un grup diferent. Jo vaig tenir la sort dels Grana i Moscatell. Quina meravellosa estona, divertida i suculenta. 

I segueixo tot descobrint la ballarina de dansa espanyola Andrea Jiménez, amb l’espectacle “Sibil·la”. Una intensa peça cuidada fins al darrer detall. Amb calma, amb ànima, amb entranya. L’Andrea forma part de les companyies que han aconseguit el suport del Pla d’impuls a la dansa d’arrel, que la Fira, juntament amb la Generalitat, i d’altres festivals de dansa, com el Dansàneu, Ésdansa, i entitats com l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, la Federació d’Ateneus de Catalunya, els festivals i el programa Mans de Catalunya Ràdio. Una iniciativa que ajuda a reflexionar, investigar, crear, i posar en escena projectes on la dansa tradicional n’és protagonista. 

També en forma part “Folk as queer” de la companyia L’Esbord, de Pere Seda. Una descarada desconstrucció de l’esbart, i amb l’esbart crear de nou peces precioses, virtuoses, imprevisibles.

I Laia Santanach, que presentava “Jarana”, un site específic en un lloc peculiar, i nou com a escenari: el museu del Barroc. 

I encara un altre, dels que vaig veure, l’Esbart Joaquim Ruyra, de Blanes, que l’any passat ens va oferir un tast, enguany va poder estrenar la peça completa: DeziroAgo. Un espectacle de creació comunitària, que parteix de les inquietuds dels seus components, i posa en dansa, les seves pors, les seves recances, la seva mirada sobre un món que fa aigües. 

A fira Mediterrània es poden veure espectacles diversos, com “Només les flors” de la companyia De_paper. Un espectacle molt poètic. On la música i el to de la narració, creen una atmosfera molt i molt bonica. 

I dues curiositats gastronòmic-teatrals:

Elaine Grayling, va presentar dos espectacles. Sota el paraigües titulat “Man mano, il tempo scorre”: “La ricetta” i “L’incontro”. A partir de la seva ascendència italiana, i cuinant uns nyoquis de forma col·lectiva, va deixant anar ingredients de vida, d’història, d’autoconeixement familiar.

I Pau Gómez amb “L’escudellòmetro”, parteix de l’escudella, per reivindicar la lluita de classes, per recordar els seus orígens, i per crear una anada d’olla, prenent la sopa, com a eix central. 

Aquí faig un toc d’atenció a la cultura popular casolana, la que es viu des de casa. Em va semblar que posar en valor la quotidianitat de les àvies podria ser fruit de l’actual poca convivència amb elles, i fins i tot amb les mares i pares. Potser que també en reflexionem tots plegats, per què alguns joves ho troben a faltar i els agrada. I d’això en fan objecte de les seves investigacions, dels seus espectacles. 

I més dansa. 

Inka Romaní presentava “Fandango reload”. Una fusió de gairebé tots els gèneres: urbà, hip hop, esbart, flamenc, jota, clàssic, amb les seves respectives músiques i sonoritats, castanyoles, electrònica, etc… 

La companyia Nova galega de danza, guanyadora en diverses ocasions de Premis Max, dramatitza encara més a “Dique” la seva posada en escena. De la ma de la directora Marta Pazos, 8 ballarines, increïbles totes elles, homenatjaven 200 dones que van excavar el dic de la campana de Ferrol, ara fa 150 anys.

Del ballarí i coreògraf Sharaf DarZaid, director artístic de El-Funoun Palestinian Popular Dance Troupe, un centre d’art palestí, vaig poder escoltar la seva participació a la taula rodona sobre drets culturals, i la seva contundència verbal, després la trasllada al cos, i la balla, i l’expressa. La resistència és el seu patrimoni, i no fa, explica, art per l’art. Afirma que quedar-se en silenci és acceptar la situació, i ell no l’accepta. I sentencia que per la pau i l’amor no poden treballar junts israelians i palestins. No poden. Per què en paraules seves Israel no només vol ocupar els seus territoris, també vol ocupar les seves ments. Va ballar al pati del Kursaal “Love in the Time of Apartheid” un crit d’auxili, que demana solidaritat, que exigeix la pau.

I partint d’una instal·lació, Toni Masegosa i Andrea Cruz, portaven “El so dels titelles” al Museu del Barroc. La recuperació d’històries i d’estils de ninots, en una posada en escena necessària i divertida. 

I això és tot. Caminar, més caminar, de vegades córrer fins i tot, i veure més dansa o música pel carrer, com Andrea de Siena e Vincenzo Gagliani, amb “Controra”, que em vaig trobar començada, i tantes i tantes propostes, tant diferents, tant arriscades com clàssiques, que guarnien els carrers de la capital del Bages, plenes a vessar de gent que estima la tradició. 

Ens hi trobem l’any que ve?

by Deixa un comentari

Aquest any Fira Mediterrània ha volgut posar el focus en la Intel·ligència Artificial per reflexionar sobre el seu impacte en la societat però també sobre les seves aplicacions possibles en la creació artística. Si bé pot semblar, d’entrada, contradictori que l’Arrel i les Arts en viu puguin tenir a veure amb la IA, no ho és gens, més aviat tenen molt a veure. La tradició, la cultura popular i la creació contemporània a partir de l’arrel poden tenir molt a dir respecte a la Intel·ligència Artificial, precisament perquè és important continar fent memòria per entendre el present a partir del qual dibuixem el futur.

 

Memòria, història, identitat:

Aquesta relació entre passat (tradició) i futur immediat (què en fem de la tradició i per a què ens pot servir), és l’eix vertebrador de la majoria de les propostes que es presenten a la Fira Mediterrània. La que potser en parlava amb més cruesa, tant de la professionalització com del paper de la cultura popular en la identitat catalana i les emocions que això ens pot generar va ser Autoodi, del dansaire Pere Seda i la grallera Sònia Arias, tots dos professionals i amics d’infantesa que s’han trobat per investigar aquest interès artístic compartit. Es tracta d’un projecte sorgit de la residència de la companyia L’Esbord a la Fàbrica Fabra i Coats per al cicle Creació i Museus a Barcelona, en col·laboració amb el Museu Etnològic de les Cultures del Món a Barcelona. D’una forma molt intel·ligent, divertida i solemne alhora, els dos creadors ens proposen un recorregut per diversos espais (en aquest cas del Museu de Manresa), guiats per una mestressa de cerimònies especial per a l’ocasió. Sense respostes per a un munt de preguntes i contradiccions, l’interessant de la proposta és que evidencia un sentiment compartit de rebuig i atracció alhora per les expressions de cultura popular, però que desperta l’interès del públic per saber-ne més i desmuntar els estigmes. S’agraeixen propostes tan directes i elegants com aquesta de L’esbord.

També en relació a la identitat, però des d’un punt de vista més històric i biogràfic es va estrenar Arribo a mitja tarda, una proposta de teatre d’objectes i poesia visual de Clàudia Serrahima. Es va presentar a l’Auditori Miquel Blanch del Conservatori de Música de Manresa, un espai ideal per aquest tipus d’espectacles més íntims i delicats. En aquest cas, Serrahima ens explica la història dels seus besavis –Joan Espinàs, capità de la marina de mercant, i Carme Xivillé, la seva dona– a partir de l’extensa correspondència entre ells durant gairebé cinquanta anys (del 1917 al 1965). Es tracta de més 3.700 cartes, telegrames, telefonemes i postals que Espinàs va guardar i que la família ha mantingut i anat endreçant durant les tres següents generacions fins a arribar a l’artista sarrianenca. La primera virtut de l’espectacle és precisament el tractament de tot aquest material i com cristal·litza en la lectura la magnitud i intensitat de la història, tot i que en algun moment es pot fer una mica feixuc de seguir. El més fascinant és la poètica visual del dispositiu escenogràfic, que a partir del desplegament d’un escriptori, paper (de les cartes) i aigua (del mar), com explica Serrahima.

 

També en l’itinerari de “Llegat i memòria” que proposa la Fira Mediterrània, i sorgit de l’Obrador d’Arrel, es va estrenar Correllums, de la productora d’espectacles de dansa, música i multimèdia Bàcum / Arts escèniques i visuals amb el taller manresà de festes Xàldiga. Una proposta de dansa itinerant que reimagina els Balls de Diables i els Correfocs amb llums làser, creant un espectacle visual atractiu per a tots els públics, però especialment pels més petits.

 

Flamenc contemporani i història del flamenc:

Aquest any, els espectacles més reivindicatius i experimentals que vaig veure van ser de flamenc contemporani, disciplina que ja porta molts anys en evolució i creixement i que la Fira ha sabut donar-hi cabuda i espai, ja que no deixen de ser espectacles que parteixen de l’arrel tradicional del flamenc (si és que es pot parlar d’una sola arrel en el flamenc tradicional). El més interessant d’aquestes propostes és el potencial artístic i poètic que els i les bailaores i cantaores de flamenc posen damunt l’escenari, mostrant-ne les entranyes i el sentiment profund que caracteritza aquest gènere popular; cosa que tot just comencem a investigar en profunditat a Catalunya amb les danses tradicionals catalanes.

Un d’aquests espectacles va ser Invocation, de la bailaora de flamenc Carmen Muñoz, una peça de dansa i la música electrònica en directe de Derek. V. Bulcke. El títol realment evoca el que l’artista granadina vol tractar, que és la possessió del cos, però no per fantasmes o altres éssers, sinó la possessió del cos pel propi cos, per allò més orgànic, visceral i passional. En escena, Muñoz passa de l’exploració física de la quietud fins a l’extenuació d’un cos que funciona sol i gairebé més ràpid que la ment (mentre parla i reflexiona en veu alta). Però al meu parer, la peça parteix d’un malentès, que és entendre el “cos pensant” com aquell que parla, com si la intel·ligència corporal fos discursiva o conceptual, quan el pensament del cos és precisament aquell que experimenta i investiga des de les pròpies condicions materials i físiques. Crec que no es va arribar a entendre el plantejament de la proposta, però reconec que era una proposta valenta i arriscada. Muñoz ha treballat sobre aquest projecte com a artista resident del Graner durant aquest 2023 i ha rebut el suport de les beques de creació de l’ICEC i la beca Barcelona Crea de l’ICUB.

L’altre espectacle de flamenc contemporani també en un format de dansa i música en viu va ser La reina del metal, de la bailaora Vanesa Aibar i el percussionista Enric Monfort, un tàndem format el 2019 en el que sembla que es retroalimenten l’un a l’altre de forma exponencial. De fet, es tracta d’un dels plats forts de la Fira Mediterrània 2023, en el doble sentit, tant per la trajectòria dels creadors i intèrprets de la peça, com per la intensitat de la peça –impossible quedar-se adormit! I és que el motor de l’espectacle consistia en el repte que s’anaven fent l’un a l’altre per portar encara més al límit les possibilitats del moviment i el so a partir de instruments i objectes metàl·lics, anant més enllà quan ja sembla impossible continuar o seguir creant i investigar res de nou. A nivell dramatúrgic s’inspiren en els rituals de pas (d’iniciació, a l’adultesa, a la societat, etc.), no per simular-ne un de nou, sinó per transitar per l’experiència del límit com a condició necessària per a la transformació i el canvi, una experiència de la qual el públic en forma part. Cal celebrar el talent d’aquests artistes que tenen la capacitat (i possibilitat) de cuinar a foc lent un espectacle d’aquestes característiques, fent que el conjunt de la peça (coreografia, composició musical, dramatúrgia, vestuari, disseny de llums, espai sonor, escenografia, etc.), sigui un tot complet i perfectament coherent.

L’últim espectacle de flamenc que vaig veure va ser Flamenco Negro, també a la Sala Petita del Teatre Kursaal, un “treball de creació coreogràfica”, que és com l’han volgut definir, ja que ens van insistir que no es tractava ni d’un espectacle de “flamenc tradicional”, ni de “flamenc contemporani”, ni “una performance”, ni un “documental”, ni “una conferència ballada”, etc. És un projecte de Fernando López, bailaor, coreògraf, investigador i docent, que se centra en compartir la recerca sobre el tango flamenc, un cante afrocubà originat als barris marginals de La Habana per cubans afrodescendents i que va arribar a Espanya al segle XIX. L’acompanya sobre l’escenari i en la creació coreogràfica la bailaora afrodescendent Yinca Esi Graves, llicenciada en Història de l’Art. De fet, la peça té una dimensió pedagògica, discursiva i política molt important, que es combina amb el baile i el cante d’una forma molt ben articulada per tal de fer arribar a l’espectador tant la informació, com el missatge i l’experiència estètica del que succeeix sobre escena; una forma molt intel·ligent de compartir un exercici teòric i artístic alhora per simplement fer saber i recordar el deute històric de la cultura (en aquest cas l’espanyola) amb l’Àfrica i les comunitats afrodescendents (en aquest cas de Cuba).

 

Dansa d’arrel d’aquí i d’allà:

Entre espectacles de sala i la rigorositat del flamenc contemporani, també vaig anar a veure altres espectacles de carrer, que com és la tònica a Fira Mediterrània, també miraven a la tradició i s’hi arrelaven per fer créixer un bosc nou. És el cas dels bascos Aukeran Dantza Kompainia i Bilaka, dues companyies professionals que es dediquen a treballar els codis de la dansa tradicional des d’un llenguatge més contemporani o una barreja d’ambdós. Aurri (dels primers) és un cant al caràcter i personalitat d’Euskadi, però també un cant al ball i el gaudi pel moviment, especialment si el moviment és en grup; un espectacle que va entusiasmar el públic de Manresa, admirat dels salts i musicalitat dels dansaires, però sobretot de la seva vitalitat. D’altra banda, Basaide, del col·lectiu Bilaka (bascos de la part francesa del País Basc), prenia com a referència el cant dels pastors de les muntanyes de Zuberoa, una pràctica ancestral de connexió amb la natura i allò salvatge. La peça, sòbria i elegant, transmet aquesta ancestralitat de la veu i el ritme, un ritme que sovint no és musical, sinó fruit de l’escolta de la natura que és el cos, individual i col·lectiu.

Pel que fa a la dansa tradicional catalana, l’espectacle de gran format que va tancar la Fira d’enguany i que es va presentar a la sala gran del Kursaal és Nemini Parco, de l’Esbart Dansaire de Rubí, que celebrava d’aquesta manera el seu centenari. Servidora que no havia vist mai un espectacle de gran format d’algun esbart, vaig quedar molt sorpresa de la magnitud tècnica i la profunditat dramatúrgica a què es podia arribar amb el llenguatge de la dansa tradicional, ben bé com un ballet. En aquest cas, se’ns narrava el conegut mite d’Orfeu i Eurídice, que ens explica la baixada a l’inframon del poeta mític en morir la seva estimada i mirar de retornar-la al món dels vius sense èxit; i és que de fet, l’espectacle vol ser una reflexió sobre la mort (Nemini Parco és la inscripció en llatí escrita a la dalla de la Mort, que significa “no perdono ningú”). Per algú que freqüenta el món de la dansa contemporània, s’agraeix de tant en tant veure espectacles que t’expliquen històries (sobretot si són mites!) i ho fan a través del cos.

by Deixa un comentari

El tomb que ha fet la cultura popular i tradicional és de vertigen, probablement gràcies a l‘impuls de Fira Mediterrània que enguany celebra la seva 26a. edició. Si als 80-90, tot allò que ressonava a folklore provocava picor als turmells, ara desperta interès. El gir que ha fet el folklore ha estat de 180 graus. Perquè d’ensopir a la generació dels que van viure la transició ha passat a reconèixer formes pròpies d’expressar-se als seus fills. Com la memòria històrica, en què hi va haver un temps que els pares van preferir callar i avui ja s’ha destapat la dècada en què els néts dels que la van patir han optat per conèixer i reivindicar.

El concepte de cultura popular ha abraçat la contemporaneïtat: Ha convertit el gest local, en emblema universal. Segurament, per això en aquesta edició de Fira Mediterrània que torna amb molta potència el cartell internacional (després d’uns anys que ho va impedir els confinaments inesperats de la Covid) amplia la mirada de músiques del món. Entén que és popular tot allò que ho realitza i ho gaudeix el poble i, per tant, en comptes d’arrecerar-se en l’antigor, reivindica el so tradicional per a les oïdes d’avui. És significatiu, per exemple que l’espectacle d’inauguració de la fira sigui el d’Evoé! De Maria Mazzotta amb Raül Refree. O que el cap de setmana passat es dediqués el Pòrtic de la Fira al concert dels 50 anys de la Companyia Elèctrica Dharma, un grup que, de fet, va avançar-se a la mateixa activitat de Manresa en renovar el repertori musical.

Jordi Fosas podrà seguir desenvolupant la xarxa que aculls als artistes d’arrel professional a partir de l’Obrador (120.000 euros). I també compta amb el reclam del Pla d’Impuls de la Dansa d’arrel (100.000 euros) per a un nou mandat de tres anys (renovables a dos més). Aquestes partides se sumen al pressupost de 999.000 euros d’aquesta edició. A través d’aquests programes es potencia la connexió entre els artistes contemporanis i les companyies tradicionals i també es treballa per crear una gira que normalitzi les actuacions arreu (Ésdansa, Dansàneu, Sismògraf..). Si als joves els hi agrada descobrir les sonoritats del cant de sega i passar-les pel sedàs de la música electrònica, també hi ha públic per a ballar-les amb la intensitat de recuperar una memòria oblidada, menystinguda.

La Fira Mediterrània compta amb 84 propostes artístiques, 40 d’elles són estrenes absolutes, i unes altres 21 sonaran per primer cop a Catalunya. El gruix d’actuacions són musicals amb 48 concerts: Des de la presentació del disc de Carles Dènia (Mussol), al de Joana Dark, que ja havia participat l’any anterior com a finalista al Concurs Sons de la Mediterrània amb La lireta. D’arts escèniques, destaquen els treballs de dansa, com el que lidera Quim Bigas amb l’Esbart Rocasagna (ERA, premi Delfí Colomé) o els cants gore passats pel tamís del conte (Estimadíssims malvats). També es podrà viure en la pell d’una remeiera (El valor de res) o sentir-se xai, o gos d’atura o pastor sota la intuició de Moon Ribas i Quim Giron (Ramat simfònic). També es repeteix el treball presentat l’any anterior de Magí Serra (Condens) i d’Àfrica Llorens (Foradada).

L’agenda treu fum aquests dies per Manresa, amunt i avall. De les manies, dels prejudicis i els tics, s’ha passat a un veritable hub, un node en què connecten professionals d’arreu i en què es troba la tradició més pura amb l’avantguada més rabiosa per casar-se amb les propostes més inesperades i menys acomplexades. Com ara, que el pianista Manel Camp faci duet amb la Intel·ligència Artifical (IA) o que Núria Andorrà pretengui reestablir un nou ordre en la música de pandero de Ponent amb aquesta nova tecnologia. Fns i tot la novella Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC) s’atreveix a enfrontar-se a la IA. Del tic al Hub. Sense manies. Busqueu l’inesperat.

by Deixa un comentari

Avui, la dansa d’arrel flueix amb una certa normalitat en els escenaris europeus però costa molt més que patini sobre els de Cataluya. Akram Kahn (Xenos, Torobaka), Sidi Larbi Cherkaoui (Puz/zle, 4D) o Hofesh Shechter (Barbarians) ballen les seves preocupacions i emocions a partir d’un diccionari que beu del tradicional, amb regultaritat. El pla d’impuls a la dansa d’Arrel busca trencar amb aquesta barrera (només puntualment traspassada com la de La muntanya al teu voltant de Cesc Gelabert). En aquesta edició de Fira Mediterrània, s’han començat a percebre algunes de les iniciatives del pla, que havia tingut de precedents l’Obrador d’arrel i el Premi Delfí Colomé (que es mantenen operatius).

Si em vagués de la companyia La minimíssima, formada per Roger Cusidó i Lali Mateu, persegueix el repte de creuar música, poesia i ball. Sense abandonar pràcticament la verticalitat, ballen a partir de les paraules. Cada ciutat té un gest, per exemple, i juntes fan una frase que es pot desordenar. El pes que se li dóna al vers és cabdal i no ajuda a què la rima sigui, més aviat circumstancial, sense un motiu concret que ho tanqui.

Flor de maig, en canvi, depura al màxim la llegenda de La Dama de Can Fàbregues. Se centren en l’obsessió pels joves capturats de la bellesa de la pubilla de la masia. El seu enamorament es converteix en persecució i, finalment, en abús. La dramatúrgia coreogràfica s’exté per tot l’escenari, reforçant-ho amb un disseny de llums que va convertint en vulnerable la pubilla que els tenia atrapats. La sensualitat està a flor de pell i l’animalitat típica de la revetlla de Sant Joan (com aquella que descriu Lorca en la follia final de Yerma) converteix l’acció en un malson pertorbador.

Pere Seda desconstrueix la cançó de L’Hereu Riera. Perquè de la verticalitat i braços estesos en va emergint unes torsions a l’esquena alhora que va desprenent-se de les mànigues i la faixa. Què hi feia l’Hereu d’una masia adinerada de l’Empordà en les festes de Sant Maurici de Caldes de Malavella, sense la seva xicota? Sigui com sigui, el destí l’avisa que hi pot perdre l’honor i torna a pregar per la noia amb qui es voldria casar. El joc del ball endiablat saltant la creu sobre la copa de vi, ja al final de la peça, i en un moment que porta a l’extenuació del ballador i al risc de fer caure el got de vi, manté amb gran tensió el públic. Seda supera la prova i, despres de retirar la creu, buida el vi d’una puntada, voluntàriament.

El Pla d’Impuls propicia que balladors de dansa d’arrel, s’apropin a la dansa contemporània i s’alliberin de les seves càrregues, dels seus codis estàtics. En aquest sentit, Jordi Aspa, dels Escarlata (Devoris Causa, La GrUtesca), els convidava a Raepte a deixar de comptar i, en canvi, transformar-ho en recordar emocions. Roberto Oliván (Socarrel) proposa als de l’Esbart Ciutat Comtal (Solc) que transformin la seva evolució de figures geomètriques clàssiques amb l’esprial perfecta que proporciona la fórmula de Fibonacci. També els Tirallongiues de Manresa que han participat a l’espectacle d’inauguració, com un dels espectacles de l’Obrador d’arrel, han comprovat la poètica que hi pot haver en la construcció d’un pilar. O en la força estètica d’una enxaneta amb el braç alçat i tota la colla estirant-se a terra, com vençuts per un miracle, a El pou de la gallina.

Dins de l’Off del Pla d’Impuls la Xarxa de dansa d’arrel de la Catalunya Central, La Llançadora, va estrenar el muntatge Fiblades en les naus abandonades de la Fàbrica Nova. Va ser una peça narrativa, que contrastava prou amb les bondats del que l’audiovisual institucional donava de referència dels impulsors. Com a El silenci dels telers o bé Unravel, d’Àngel Duran en què s’intueix la impunitgat dels amos i dels caps de secció per a aprofitar-se de les noies més joves que entraven a treballar a la fàbrica. Un abús que només s’escapava si les altres dones les aconseguien protegir.

En dansa contemporània, els que ballen es coneixen per ballarins. En dansa popular, per balladors. Té el seu sentit. Tot moviment tè una arrel, sense que potser ni en sigui conscient. La memòria dels cossos es revelava clarament en la presentació de Transmissió creuada entre Lin I-Chin_Bare feet Dance Theatre de Taiwan i coreògrafs catalans (amb Sòna Gómez de comissària).

Tot ballarí té un ballador al seu dors.

Si voleu seguir el seguiment de la periodista Carme Canet per Fira Mediterrània 2022 (cliqueu aquí)

by Deixa un comentari

La poesia és present en la majoria de propostes que omplen la ciutat de Manresa quan La Fira de la Mediterrània s’hi instal·la. I és que, si la poesia és pura essència, la Fira arriba a l’essència de les nostres arrels. Unes arrels que duem dins nostre. I que a Manresa traspuen pels nostres porus, i pels dels artistes que hi participen.

25 anys de Fira acumulen 25 anys d’història, i sobre tot, de recuperar i mantenir la nostra cultura popular, i veure i conèixer-ne d’altres, d’altres indrets.

Parlar de cultura popular és parlar de nosaltres, per què nosaltres formem part del “popular”, l’arrel del mot que ve de “poble, del que li agrada al poble”.

Volar sense saber-ne

La companyia Vöel va fer l’espectacle inaugural: REDITUS. Ells i nosaltres vam volar, es van enlairar i ens van enlairar amb la imaginació, per recrear la llegenda manresana d’El Pou de la Gallina. I ho van fer al costat de la colla castellera Tirallongues de Manresa. Vam veure el cel i la terra, la tradició i la força humana. I també la força i la bellesa de la pinya. La força d’un poble que fa equilibris.

I tornar-se a aixecar

I de caure i tornar-se a aixecar anava l’obra “ELLS I JO, O AQUELLA SENSACIÓ QUE ELS ARBRES ET MIREN” de la companyia Jordi Font. En Jordi parla de la pèrdua, i ho fa, també, amb elements de la nostra cultura, o de la de les nostres avis. Hi apareixen bèsties fantàstiques del folklore català com la Pesanta, la Tinyosa o les dones d’aigua.

Recitar sense llegir

Va recitar sense llegir les seves pròpies paraules Gerard Diaz, ballades per la Lali Mateu i el Roger Cusidó, de la companyia la MINIMissimA. Paraules i acordió, de qui us desvetllaré un secret en acabar aquest article. L’espectacle es titulava SI EM VAGUÉS.

Llegir sense parlar

La companyia mos maiorum, com el seu nom indica, també recorda els ancestres en aquest nou espectacle que titulen SOLAR. I d’una manera molt valenta qüestionen com s’està portant a terme la implementació de les energies alternatives. Els actors no parlen ells, parlen els afectats, utilitzant la tècnica verbatim.

Parlar però no escoltar

Manel Saumell i Pep Ventura van néixer al 1817. Van parlar, però no es van escoltar. Van interpretar i crear a les dues bandes de l’oceà atlàntic. Marcel Casellas Trio, la factoria Mascaró i Garazi Goñi van fer dialogar els instruments i les danses en un concert ballat. SAUMELL-VENTURA. Viatge d’anada i tornada.

Escoltar sense sentir

El primer dels espectacles que vaig veure, va ser MUERESON de Patricia Alvarez & Vigüela trio. Per mi no va ser un espectacle fàcil. Les seves músiques no són les meves…. i per tant va ser més una escolta sociològica, per conèixer, però no per emocionar-me

Sentir però no entendre

I és que d’emocions va la Fira de la mediterrània. I diumenge al matí vaig veure, per segona vegada, una mateixa companyia, Les archipels, del Quebec. El seu era un espectacle de dansa itinerant per carrers i places. De dansa que neix de les seves arrels, de la seva dansa tradicional per transportar-la cap a la dansa contemporània. FRICTIONS està interpretat per 6 ballarins, i les friccions són físiques i metafòriques. 

Entendre i no compartir-ho

I una de les màximes hibridacions, per què d’això també va la fira de la Mediterrània, va ser la del coreògraf i bailaor sevillà Israel Galvan, taconejant amb la música a capella de l’escolania de Montserrat. El títol SEISES.

Compartir-ho sense deixar-ho

I compartir sense deixar l’essència, el ritme, el company home, i el company ballarí, així era ACCOLADES & QUIPROQUOS de Les archipels.

Deixar-ho deixar-ho deixar-ho

Deixar anar sentiments, deixar anar records, històries, per saber què és l’important del que hem viscut. Això narra Ramon Molins de la companyia Zum-zum teatre. Un TESTAMENT vital, cultural i espiritual.

D’això no en sabem

Per què hi ha coses que no les sabem, que les hem aprés, però no sabem que les sabem. Coses, actituds, compromisos que ens han transmès els nostres avis i besavis, i que podria ser que no escoltéssim. Clàudia Serrahima els ha escoltat, ha escoltat els habitants del camp, i ens els fa escoltar, tot situant objectes damunt un petit escenari, només per a uns quants privilegiats. I és que NO SABEM RES DEL CAMPO

Per què no ens n’han ensenyat

I seguim seguim seguim

Seguim escoltant artistes i creadors que obstinadament ens mostren allò que no veiem, allò que no volem o no sabem veure. Que les nostres arrels ens defineixen, i si ens hi alimentem d’elles, la seva saba serà beneficiosa per el nostre futur, personal i col·lectiu.

I seguim posant poesia a la nostra vida, com la de Gerard Diaz, a qui he manllevat del seu llibre “Poemari per a acordió” els títols que veieu en negreta a l’inici de cada espectacle que us he descrit.

Si voleu saber més coses d’aquesta edició, en trobareu sobre el PLA D’IMPULS A LA DANSA D’ARREL

by Deixa un comentari

Que la 25a edició de Fira Mediterrània compti amb el 71% d’estrenes a la seva cartellera (50 dels 70 títols debuten del 6 al 9 d’octubre a Manresa) diu molt de la salut de la cultura popular. Perquè indica que està viva i que continua replicant-se contínuament. La cultura popular parteix de dues potes: l’arrel d’on prové i els artistes que la interpreten diàriament, posant-la al dia i trobant un ressò nou entre la tradició i la contemporaneïtat. Avui es balla el demà partint de l’arrel de l’ahir. El temps com el ball a plaça sobrepassa els limits, desborda creativitat.

El director artístic Jordi Fosas ha triat la llegenda d’El Pou de la gallina per emparentar aquesta edició amb els 500 anys de l’arribada d’Ignasi a la capital el Bages. Va ser en aquests mesos d’espera (volia fer la peregrinació fins a Jerusalem i el port de Barcelona estava tanca per la pesta) que va escriure els seus Exercicis espirituals, que seria la pedra filosofal de l’orde dels jesuïtes. Ara, Aquesta rondalla prendrà forma d’espectacle de circ amb els Voël i la colla castellera dels Tirallongues de Manresa. Un altre exemple (un dels pocs espectacles estrenats) és el treball d’Israel Galván en un diàleg amb l’Escolania de Montserrat. Seises era un ball religiós de la infància del bailaor a Sevilla i que, ara, confronta amb les veus blanques de l’Escolania. L’obra es va estrenar al Grec passat. Altres trobades provocades per la Fira Mediterrània, enguany, són les del Cor Jove Amics de la Unió amb Marcel Bagés i David Soler; Els Escarlata (que acaben d’estrenar GrUtesca a Tàrrega) i Joana Gomila i Laia Vallès amb l’Esbart Manresà amb Rӕpte; Roberto Olivan i Arnau Obiols amb l’Esbart Ciutat Comtal, o Pep Gimeno “Botifarra” amb la Unió Musical de Bages.

L’interès per documentar i mantenir vives les tradicions no és un invent hipster. A Fira Mediterrània es presenta l’exposició que commemopra el centenari del Cançoner popular. El 1922 es va emprendre un insòlit i ambiciós recull de tradició oral: es van fer 66 expedicions arreu dels Països Catalans (principalment, al Principat i a les Illes), que van suposar la troballa d’unes 29.000 melodies a càrrec dels col·lectors (els equips impulsats des dels despatxos de Barcelona formats per un músic i un escrivent). Es van documentar unes 4.000 fotos (moltes pendents de completar la documentació avui) i un centenar de gravacions amb cilindres (de les quals se’n poden rescatar un 10% per la mala conservació). A l’exposició (inaugurada aquest divendres, 30 de setembre), que voltarà arreu, es projecta una gravació rodada el 1924. L’estudiós Jaume Ayats celebra la voluntat documentalista d’ara fa un segle, que es va veure truncada el 1936 per la guerra, però que s’ha anat completant amb projectes privats, de gent entusiasta, dècades després. Fira Mediterrània és un exemple que es remunta fa 25 anys però festivals com l’Esdansa, aquest estiu n’ha celebrat 40!

L’equilibri entre novetats musicals (54%) i escèniques (46%) s’aproxima a la paritat. El 60% de les propostes són creades a Catalunya. El 16% son internacionals (sovint a l’entorn de la Mediterrània) . El 24% restant té procedència de l’Estat espanyol. Fosas manté els eixos del seu projecte que vol incidir en la creació dels més joves revisant, sense els prejudicis de la genració precedent, la tradició més pura i completant-la amb les formes d’avui i les necessitats del discurs actual. Per exemple, De paper a Miranius fa un cant al respecte per la Natura; Alícia Buil rellegeix els seus estius al poble enfonsat per un pantà dels seus avis Memòria sota l’aigua. Mentre, Guillem Vizcaíno rescata l’habilitat amb les baldufes a Poi. I Jordi Font (membre de Projecte Mambo que va fer Iaia) narra un conte tendre sobre una família insòlita a Ells i jo: Aquella sensació que els arbres et miren. Per la seva banda, artistes joves Com Àfrica Llorens estrenen espectacles. La que vam conèixer com a àgil a Envà ara presenta Moll de l’os. O Clàudia Serrahima convida al viatge a No sabem res del campo, mentre que Magda Puig (Infinitus) estrena Me & Margarida. Per la seva banda, Magí Serra (La mesura del detall, Cossoc), estrenara Condens. Fira Mediterrània recupera la festa i el carrer, després de dos anys de danses populars semiconfinades per culpa de la pandèmia.