Creuar
fronteres artístiques
“Quan vam treballar plegats en una peça de
l’Enric Montefusco, Tata Mala (2016),
amb la Sònia (Gòmez) ens vam confessar mútuament que sentíem un rebuig envers
el treball de l’altre.” Amb aquest comentari tan franc en David Climent va
començar la xerrada que vam fer el passat 4 de juny al Graner. Malgrat aquesta
“no admiració” respectiva sobre discurs artístic de l’altre, al llarg de la
producció Climent i Gòmez es van sentir molt còmodes a nivell personal. En
conseqüència, les bones sinergies personals van plantar una llavor, que dos
anys després ha germinat amb un tercer còmplice que també va formar part
d’aquest espectacle dirigit per Montefusco, el músic i compositor Pere Jou.
Així doncs, al llarg d’un treball organitzat en diferents residències per fer
aflorir Nowhere in particular, l’espectacle es presentarà al Grec el 6, 7 i 8 de juliol a la sala Pina
Bausch, del Mercat de les Flors.
Vet aquí, doncs que tres artistes amb discursos i
llenguatges artístics molt diferents s’han proposat trobar-se en una mateixa
cruïlla, sortir de la zona de confort per passar per un procés creatiu inèdit.
Amb un bagatge molt dispar, tots tres tenen un denominador comú: l’interès
infatigable per l’exploració dels llenguatges escènics entesa de la manera més
transversal possible. Ballarina i performer, Sònia Gómez va estudiar dansa a
l’Institut del Teatre i a P.A.R.T.S. a Brussel·les (Performing Arts Research
and Training Studios), i va començar a treballar en companyies com la General
Eléctrica (fundada per Roger Bernat i Tomàs Aragay) i La Carnicería Teatro. Des
del 2004, aquesta ballarina i performer ha creat i dirigit els seus propis
espectacles que s’han caracteritzat durant una etapa per performances
autobiogràfiques que han ballat a cavall de la dansa, el teatre i fins i tot la
televisió com a Mi madre y yo i Las Vicente matan a los hombres, o bé Experiencias con un desconocido.
Darrerament, però, Gómez s’està endinsant en l’exploració de les formes com és
el cas del projecte Ballarina.
Mitja taronja de loscorderos.sc, David Climent
que juntament amb Pablo Molinera –i Pilar López a la producció– s’ha dedicat a
cultivar el teatre bastard des del 2003, quan es van agrupar per formar un
“ramat reduït.” Climent i Molinero es van trobar al grup de teatre La Casual,
de la Universitat Jaume I de Castelló, i a partir d’aleshores la formació i
entrenament d’aquests omnívors de l’escena ha estat molt fructífera. A partir
de títols com Crónica de José Agarrotado
han recorregut teatres de l’estat i l’estranger. El Mal Menor o més endavant Afasians
– The Last Conference creat amb el duet musical Za!, loscorderos.sc han i
segueixen desplegant un teatre contaminat amb un imaginari gens realista, però
que adreça sense concessions temes molt reals i actuals. I per la seva banda,
en Pere Jou és un músic i compositor, membre del grup Quart Primera, que des
del patí de butaques del Mercat de les Flors –és un espectador fidel de la casa
de la dansa– s’ha “colat” a espectacles de diferents companyies i artistes com
Sol Picó, Amalia Fernández o bé Enric Montefusco. A finals del 2017, va
estrenar juntament amb Sònia Gómez, Apel·lació
a la pedra.
“Hola”
fora de context
Així doncs d’aquest “atac de sinceritat” n’ha
nascut un espectacle que indaga en les convencions de la interacció quotidiana.
Com un “clar, clar”, un “hola”, una aixecada de celles, i altres monosíl·labs,
gestos, que utilitzem de manera gairebé inconscient, si els observem a través
d’un microscopi i n’ampliem la fotografia, ens duran a una altra realitat que navega entre la individualitat i la col·lectivitat.
Al llarg del col·loqui que vam poder compartir
amb una bona colla d’espectadors, en Pere Jou i en David Climent –la Sònia
Gómez no ens hi va poder acompanyar– ens van contar les sensacions viscudes al
llarg de la producció. Quan estàs acostumat a treballar la dramatúrgia d’una
certa manera costa trencar amb els hàbits, com li ha passat a Climent, qui
d’altra banda, però ha viscut aquesta creació com una experiència molt
“lluminosa”, comparat amb altres espectacles que ha creat i dirigit. Nowhere in particular s’ha gestat des de
l’experimentació a l’estudi, sense un treball de documentació o uns textos
treballats fora de la sala. Així doncs, tots aquells automatismes o codis per
sortir del pas quan ens trobem algú amb qui sentim una certa distància, aquest
triangle d’artistes els converteix en el punt de partida d’unes partitures en
la qual el moviment, el ritme i el treball vocal són la matèria primera. Al
llarg del procés de creació de Nowhere in
particular, Gómez, Climent i Jou han portat sota una nova llum els
automatismes, com a claus per treballar llocs en comú, amb aquells que pots
tenir menys afinitat.
Cube.sz
il·lumina
Per circumstàncies d’agenda, aquesta acció de
Factoria Grec es va dur a terme una una mica al revés de les altres, en comptes
de veure una part de l’assaig, l’encontre amb en Pere i en David va començar
amb un col·loqui i va acabar a l’estudi on la María de la Cámara de Cube.bz
estava treballant en el muntatge de focus acompanyada per Neus Villà
–adjudantia de direcció. Aprofitant l’avinentesa, María de la Cámara i David
Climent van desvetllar als assistents el disseny d’il·luminació de l’espectacle
i com l’havien elaborat; van mostrar alguns plànols del disseny i quines són
les necessitats tècniques que hi ha darrere d’uns certs efectes lumínics. Una
creu –amb tota la càrrega simbòlica que comporta– presideix l’espai de Nowhere in particular, que la
il·luminació de Cube.bz apunta a convertir en un ritual amb aires de concert de
rock’n’roll.