Articles de seguiment

Veure un espectacle de dansa és el
primer capítol per experimentar amb el moviment. Si a Back àbac
es treballa la construcció amb fustes, amb Flexelf es
jugava amb els volums de cordes i teles. Aquests són els elements
que s’utilitzen al taller aquests dies de Back àbac,
al Mercat de les Flors. La construcció de la casa, en tot
cas, l’han practicada amb el cos, per aprendre a trencar els ossos, a
donar i moviment a les articulacions. Àngels Margarit, acabada de
nomenar nova directora del Mercat de les Flors pels propers 4 anys,
no deixa l’oportunitat de jugar i compartir els “què xulos!” amb
les ganes de jugar amb la quinzena de nens privilegiats que
participen en aquest taller de Nadal, que complementa el cartell de
funcions (que s’allarga fins al 15 de gener).

Margarit ja els ha fet veure el primer
dia del taller que els angles rectes vénen, principalment, de la
construcció humana. La natura (en Gaudí ho reflexaria en la seva
arquitectura) es decanta per les corbes, uns equilibris més amables
que l’aridesa de l’angle recte. Els plans, això sí, poden projectar
infinits i un joc de la perspectiva que Escher (l’artista plàstic
de referència de Back àbac)
hi incidiria. Més tard, amb els pares, construiran mobles invisibles
i imaginaris, habitacions i cases a partir de disposar braços i
cames en angles rectes:

La racionalitat de la matemàtica
primària (de dimensions i proporcions concretes i compensades).

Margarit coneix molt bé les dinàmiques
dels grups. I, per això, prefereix que cap participant es conegui.
Sovint es troba amb amigues que vénen de les mateixes classe; en
aques cas, potencia que descobreixin els altres membres fent canvis
continus de grups i de parelles. Després d’uns exericis
d’escalfament, convertits en un lúdic joc de pistes, es comencen a
tocar elements com els tuls de colors. La ingravidesa i la seva
aparent flexibilitat permet convidar els nens i nenes a provar nous
contactes entre les diferents parts del cos. Els tuls són núvols
que es llencen a l’aire i que cauen sobre del cos. Les cordes, més
tard, seran rius que serpentegen i que cal saltar d’una riba a
l’altra. Tots els salts i les corbatures són diferents. No hi ha
mecanització al taller, si no necessitat d’experimentar. I en Marc,
un dels membres de la colla que participen al taller, li troba una
densitat nova: els tuls, que evoquen uns núvols fantàstics, són de
gelatina. Estranya consistència, de formes aleatòries, i de fresca
espontaneïtat:

L’infinit de la matemàtica creativa
(que construeix a partir de fórmules que van evolucionant sense
esgotar-se mai).

El tul de Flexelf conjuga
inesperadament amb l’àbac a través de l’expressió del moviment.
Una nova descoberta casual. Per sobre de les construccions ben
compactes es mouen els cels de gelatina que ho transformen tot, fins
a l’infinit.

3 de gener de 2017

Havíem dit en l’anterior article que
Àngels Margarit convidava a intuir la fórmula dels núvols. La
matemàtica és exacta. I s’adapta als elements més volàtils. Com
la música o com la dansa. Efectivament, el moviment dels ballarins
respon a una acció mecànica si es desplaça en angles, però també
sap moure’s en el·lipsi i fent ziga zagues per reduir l’espai que hi
ha entre els altres companys. Com si unes àtoms busquessin on
poder-se esplaiar millor els braços i les cames dins de la seva
mol·lècula. Asssittim a un passi, un dijous al migdia, a la fàbrica
de creació el Graner. Es fa en la sala gran amb les finestres
obertes gaudint de la llum del parc. Al costat de les grades, un
cotxet de criatura. atretzo? No, gens és que una parella dels
artistes concilien assaig amb paternitat. L’Ian, després del canvi
de bolquers i gràcies a la paciència d’una companya externa a
l’escenari juga i s’enriola mentre els pares transiten entre
somriures de felicitat a escena. El seu joc és còmplice i dinàmic
amb els altres aires de l’espai.

Àngels Margarit ha arrencat el passi
amb un desig de “Bon viatge”. La coreografia farà aturada als
núvols flonjos com la manta de l’Ian? Es perdrà pels laberints
d’escales d’Escher? Aquests moviments algorítmics abduiran l’atenció
de la criatura i altres espectadors privilegiats d’asissitr a un dels
primers passis seguits? Sona un Bach, per instants, refregit,
recuinat amb reminiscències de les notes però una sonoritat passada
per tamissos de gravetats diverses. Del joc més simple d’omplir el
buit va serialitzant-se el moviment per, en alguns moments, oferir
una seqüència frame a frame, amb cossos de diferents ballarins. En
una d’elles, el ballarí segueix el moviment del dit, que s’alça, no
és capaç d’entendre que cal projectar-lo per descobrir el núvol.

En la segona part arrenca
l’arquitectura. Són peces amb fusta que evoquen a l’àbac del títol.
Fustes de diferents mesures que indiquen un joc de proporcions lúdic
i infantil però lúcid i vistós. Altra vegada s’arrenca des dels
racons individuals i es van integrant en un conjunt comú. L’escala
de Cargol construeix una fusteria evident però alhira es juga amb
els espais, els buits, en l’aire per on la boira s’extendria
capriciosament. De nou, l’evolució és hipnòtica. Que,potser, en la
seva precisió i silenci evoca al món de construcció d’instal·lació
en directe de Jordi Galí (

Hi veiem també el dibuix d’Escher
serialitzat. Les accions són contínues i alhora. Com que hi ha una
certa repetició, es pot anar descobrint com evoluciona cada una
d’elles, com es va transformant i intengrant set cossos lliures en
una creació col·lectiva. Segurament, costa de seguir també perquè
la distància de la sala no permet la perspectiva àmplia d’un pla
general. A sala, amb les proporcions adequades es podrà seguir molt
millor. Escher és un univers que el públic familiar no coneix,
segurament. Però, l’entendrà? La resposta, potser és a les
carpetes dels nostres fills o nebots. Sovint, ens perdem en voler
entendre per on és el camí fins a oblidarquin és el destí.
Aquesta és la matemàtica emocional del que avui encara definim
d’impossible.

15 de desembre de 2016

Àngels Margarit prepara per aquest Nadal l’espectacle de dansa per a tots els públics Back àbac.
És un terreny conegut per a la coreògrafa de Mudances perquè ja es
va estrenar, coincidint amb el naixement de les seves dues filles:
Origami (2012) i Flexelf (2008). Parteix de tres
coordenades: la música de Bach (que serà omnipresent en tota la
peça, tot i que molt versionada); l’àbac, el joc de fusta primari
que ajuda a entendre les primeres matemàtiques; i l’univers pictòric
dels dibuixos aparentment impossibles de Cornelius Escher. Parlem de
coordenades i abscisses que generen un volum. I és que, al darrere
de la música, de la pintura i del joc hi ha les matemàtiques. La
tesi és que tot pot prendre forma geomètrica, tot té mesura i
fórmula que la defineixi. Alguns elements ja no són cap secret, com
el cub, l’esfera o la piràmide. Altres, com els núvols, són més
abstractes. Per això, Margarit es refugia en aquesta intuïció per
oferir un joc vistós, suggerent, que atrapi l’atenció i la
curiositat de fills i també pares.

La coreògrafa és una convençuda que
la canalla no necessita d’un relat per atendre la dansa, ella
construeix sobre l’abstracció i ja ha pogut comprovar que aquest joc
abstracte també “els hipnotitza, els captiva”. La dansa de la
mesura (i de la desmesura) incorpora, com a joc, conceptes matemàtics
com l’infinit (“l’infinit més petit cap en l’infinit més gran”).

Si la dansa és la combinació del
temps amb el moviment d’un cos a l’espai, el circ també exigeix la
precisió de les matemàtiques. Per això en el repartiment es
combinen tant ballarins (4 intèrprets) com acròbates (3 artistes).
Tots juguen en un mateix pla, en el què es viatja de l’harmonia al
caos, de la partitura ballada a la que depèn dels equilibris. Es
construeix una peça que creix i decreix, contínuament, que respira
com un element viu. El grup es mou uniformement, sense voler
especialitzar els quadres per l’especialitat de cada intèrprets:
cadascú utilitza les seves habilitats per a plasmar una coreografia
que teixeix els cossos amb el moviment.

Els espectacles de Mudances per a
públic familiar (aquesta obra està adreçada a persones de 8 anys)
mantenen la qualitat i el rigor de les produccions per a adults;
aspira a tractar-los sense infantilitzar-los. Ara, sí que parteix
de treballs menys complexos en què hi ha una línia que és
transparent: “No explico històries, però les veiem”, comenta
Margarit. En l’enfocament s’hi integra el joc, sense que això
desatengui els pares. És una defensora d’aquests espectacles per a
públics de molt diversa edat. Sobretot, arran que va començar a
compartir platea amb les seves filles. Comprovava que era difícil
trobar obres que agradés a pares i fills. L’èxit de les
coreografies li ha donat la raó. Origami encara rodava l’any
passat.

El procés de creació ja està
avançat. Van treballar de setembre a novembre a La Caldera i a
Mataró. Ara tancaran el quadre amb els assaigs del desembre. Es
podrà provar amb llums a mitjans de desembre i també es farà un
test amb un assaig obert a Mataró, demà, 17 de desembre a la tarda, pocs dies abans de l’estrena al
Mercat de les Flors. Els seguirem.

Per últim. La dansa és matemàtica?
“Tot és mesurable. Les matemàtiques estan en totes les formes, la
dansa les fa més sensuals ”.

lab Mudances nueva producción from Àngels Margarit / cia. Mudances on Vimeo.

Jordi Bordes

27 de novembre de 2016