ARTICLes
“Falses entrevistes” i equilibris dramatúrgics
Publicat el: 12 d'octubre de 2016
Ens asseiem en una del taules que hi ha al primer pis del Mercat de les Flors. He pogut veure una part de la peça que no saben si la inclouran a l’espectacle. Falta una mica més d’un mes per estrenar Not a moment too soon (No és massa aviat), un espectacle que dirigeix Ferran Carvajal i amb dramatúrgia d’Albert Tola. L’intèrpret o performer de la peça és nou sobre els escenaris, però tota una figura en el camp de la producció i gestió de les arts escèniques: en Trevor Carlson, que va ser el director executiu de la Merce Cunningham Dance Company durant quinze anys. L’obra porta per títol una frase que el famós coreògraf americà va dir a Carlson tot gravant-se a través del mirall amb una videocàmera. Van començar el projecte fa uns anys, en Ferran entrevistava a en Trevor per aplegar els records sobre en Merce Cunningham.
En Trevor no volia escriure un llibre, però si que ens el trobem narrant la seva història sobre l’escenari. Storytelling i oralitat són elements clau de Not a moment too soon, com els heu treballat?
Ferran Carvajal: Hi ha diverses capes i que tenen a veure amb l’oralitat des de diferents prespectives, a l’aprofundir en la seva memòria ho expressem en formes i tons diferents per poder enriquir l’expressió a l’escena: des de l’eco de la seva memòria a través d’uns diaris, o ell auto-entrevistant-se. Partint, d’una cronologia clara, com si fos un diari, el que anomenen les falses entrevistes és una recreació de com hem tret el material durant aquests dos anys, continguts que nosaltres hem recollit i reconstruit. Això surt a l’espectacle. La idea de l’entrevista és un fil conductor que utilitzarem en tot l’espectacle.
Albert Tola: Tot plegat és una mena de fals documental, en realitat és un monòleg interior. La introspecció d’ell amb la seva memòria. Per una banda hi ha un homenatge a Merce Cunningham, però per altra banda intentem que hi hagi un exercici de confrontació amb la pròpia memòria que pugui ser llegit per qualsevol persona aliena al món de la dansa.
Com heu implicat a en Trevor en la construcció de l’espectacle, ell que és a la vegada la font d’informació i el performer?
Ferran: Nosaltres barregem realitat i ficció, però partim de la informació que en Trevor ens ha donat i de la seva veu. Una de les meves preocupacions eramantenir la frescor i espontaneïtat que havia sortit mentre documentàvem els seus records. Per a mi el més meravellós és el nivell d’implicació i el nivell de resolució que té en Trevor, de fet, a vegades se m’oblida que no estic treballant amb un actor professional.
Trevor Carlson: Des del principi li vaig dir a en Ferran que em sentiria més còmode sense saber res per avançat, fins i tot quan vam fer les entrevistes, jo havia escrit algunes paraules clau sobre les històries, però no volia saber què em preguntarien, no volia preparar-m’ho mentalment.
Ferran: De fet, ens ha funcionat molt bé fins ara perquè ens ha permès que estigués obert i no tingués auto-censura. Fa dos dies que estem en una nova part del procés en la que en Trevor ha de ser molt conscient del que passa sobre l’escenari i prendre part en les decisions abans de l’estrena. Ara necessitem que ens comuniqui si no vol parlar d’un tema o un altre.
Trevor: Crec que ho estem pintant una mica misteriós, però el cas és que a les mans tenim material molt sensible sobre en Merce, però crec que ho estem portant a terme amb molta delicadesa. Hi ha molts aspectes de les històries que hem escollit que mostren la relació entre el productor i l’artista, o una altra que mostra un vincle de pare i fill no tradicional o biològica i després hi ha la relació entre un home gay gran i un de jove. Va d’algú que cuida a una persona i l’acompanya els últims dies de la seva vida i algú que té tanta energia i interès, curiositat de fer alguna cosa, però que físicament té una limitació. Hi ha moltstipus de relacions que s’expliquen a través d’aquestes històries, que sí que tenen a veure amb en Merce Cunnigham, el gran coreògraf americà, però també va d’un home que ja té noranta anys i mor després d’una vida molt plena. Dos homes que es troben i que es necessiten, de la mateixa manera que es necessiten un pare i un fill.
A Not a moment too soon també compteu en certa manera amb la mirada del mestre, cintes de vídeo gravades per ell mateix, amb la càmera que li vas regalar, oi? Com era en Merce Cunningham darrera la vídeocamera?
Trevor: Per a ell era molt diferent de quan feia els seus vídeo-danses, perquè llavors coreografiava, en canvi gravar en cadira de rodes era un hobby, més que feina. Realment va canviar molt de com la gent reaccionava i interactuava amb ell amb la càmera a les mans, perquè assegut a la cadira de rodes era gairebé invisible, la gent em parlava a mi sobre ell davant seu, era molt incòmode. La càmera es va convertir en una espècie de màscara que li permetia estar més present. Era un joc: ell feia de càmera i jo de maquinista que movia la cadira de rodes, com si fos un dolly (una plataforma amb rodes).
Albert: Crec que això és molt interessant pel públic perquè són filmacions inèdites i també ens ha permés un punt de vista lateral sobre el treball i la vida de Merce Cunningham. Ell havia filmat assajos, passadissos, aeroports durant les gires. Les imatges mostren la seva cara més humana i a sobre amb molta poesia, perquè és molt interessant veure amb què es fixava, com observava.
Albert, estaves familiartizat amb el personatge abans d’embarcar-te en aquest projecte?
Albert: Ja sabia qui era Merce Cunningham, encara que vingui del teatre he treballat molt en dramatúrgia de dansa. El que realment em sap molt greu és que mai he vist un treball de Cunningham en directe. Des de que vaig conèixer la figura quan vaig estudiar a l’Institut del Teatre, vaig voler aprendre’n més perquè sempre m’ha interessat molt la música de John Cage (Cunningham i Cage, van treballar plegats i també van ser parella).
Ha estat complicat trobar la manera d’explicar la figura històrica?
Ferran: Sovint hem tingut dubtes de fins a quin punt o què hem d’explicar sobre en Merce. L’Albert, per exemple, creu que s’ha d’explicar la figura artística, per fer-la més clara. Però, jo, en canvi, veig que tenim tant de material … i fer un retrat del coreògraf no és la nostra intenció. El que intentem és conèixer en Merce Cunningham a través dels ulls d’en Trevor, i el públic hoveurà a través de la nostra interpretació.
Albert: Treballar sobre fets o una història fictícia és més complicat que escriure ficció. Per mi és vertiginós, el que em commou més són les forces polaritzades, les tensions intel·lectuals que tenim i això ens ha donat complexitat i la garantia per trobar equilibri. Has d’anar amb compte, però tampoc pots estar espantat, de fet és una gran oportunitat per crèixer.
Per acabar, Trevor, com et sents a l’estudi?
Trevor: Em sento molt extrany, perquè no tinc confiança, tot és molt nou. En el rol que estic ara em sento que he d’esforçar-me molt per apropar-me al nivell dels altres col·laboradors que són fantàstics. Però, el que és molt emocionant és que cada dia que hi treballem sento que estic fent una cosa per primera vegada, i això s’emmiralla amb l’època que vaig passar amb en Merce. Quan vaig conviure amb ell sempre aprenia alguna cosa cada dia. A més, sé que estic en bones mans, he vist el treball d’en Ferran i part del que ha fet l’Albert. Tot i així és una és una mena de caiguda lliure, és a dir, que hi ha una mica d’ansietat, però a la vegada una gran alliberació, em deixo endur cap on em porten.
…
Enllaç a la primera crònica del seguiment d’aquest espectacle.
Del 14 al 16 d’octubre a la sala MAC del Mercat de les Flors.
Per saber-ne més: thorusarts.com
Fotografies dels assajos de ‘Not a moment too soon’, per Yoana Miguel.
CRÍTIQUES RELACIONADES / Not a moment too soon
No hi ha crítiques relacionades